Que ningú ens digui que la història no ens serveix. Que no torna. Que és cosa del passat. Les eleccions nord-americanes ens tornen a mostrar que els avanços no són perennes i que alguns perills no se superen. Donald Trump, president entre 2017 i 2021, tornarà a la Casa Blanca el pròxim mes de gener. Per primera vegada ho aconsegueix una persona penalment condemnada. L’any 2020, la seva gestió de la pandèmia i la bona acceptació social de Joe Biden, exvicepresident d’Obama, havien impedit la seva reelecció. Quatre anys després, aconsegueix el seu segon (i darrer) mandat presidencial després de guanyar la contesa a Kamala Harris.

El desconeixement de la figura de Harris per una bona part de l’electorat, el seu poc carisma, i la impunitat de les accions i les paraules de Trump han decantat la balança. Sembla que la política de l’extrem, de l’insult i la desqualificació funciona entre la societat del país més important del món. Un desastre en termes polítics i democràtics. Ningú dubta que, d’haver perdut, hagués impugnat els resultats, com ja havia fet notar els darrers dies amb els dubtes que plantejava a les seves xarxes socials. L’economia nord-americana semblava estable, excepte per una de les grans qüestions del món occidental en els darrers anys: la inflació. Precisament la seva gestió econòmica era la principal carta que havia venut el futur president en els darrers mesos.

A l’espera dels resultats definitius, Trump guanya els estats clau, aquells que estaven realment en joc i que tocaven decidir el que es preveia com una moneda a l’aire. Si bé aquests estats han caigut del costat dels republicans, els marges poden arribar a ésser petits si ho comparam amb les més de cent milions de persones que han acudit a votar. El resultat reflecteix un país profundament dividit i polaritzat, una tendència global cada cop més perillosa. Trump triomfa entre homes, blancs, persones sense estudis universitaris i poblacions rurals. I Harris s’alimenta dels vots de les dones, els afro-americans, les persones amb estudis, les ciutats i les zones residencials acomodades de classe mitjana-alta. Destaca el progressiu avanç del candidat republicà entre els hispans, molts dels quals semblen no sentir-se al·ludits pels atacats del trumpisme a la immigració. Serà que molts d’ells, ja nascuts als Estats Units, no se senten més forans que nord-americans. Una de les grans esperances de Harris era la creixent participació de les dones de classe mitjana-alta del nord del país, i no ha estat suficient.

Anem, però, al quid de la qüestió: què implica la victòria de Donald Trump a escala internacional? Hi haurà temps de discutir-ho, però en un primer moment sembla que els grans beneficiats seran Putin, Netanyahu, l’extrema dreta mundial, l’euroescepticisme, la política de la desinformació, Elon Musk (alerta amb el paper que pot jugar l’home més ric del planeta, tan interessat en aquestes eleccions) i les grans multinacionals nord-americanes. Per contra, els principals perjudicats seran Ucraïna, la Unió Europea (més aranzels comercials i veurem què passa amb la posició de Rússia al continent si cau Kiev), Palestina (més encara que ara), la lluita contra el canvi climàtic, la democràcia i les dones (atenció a les limitacions de l’avortament). Al marge cal mencionar la Xina. Les intencions aranzelàries de Trump també afecten enormement els interessos comercials xinesos (i la guerra comercial serà un dels punts més conflictius del futur pròxim), i la situació de l’illa de Taiwan – el conflicte bèl·lic més perillós per a la pau mundial – quedarà en mans d’un home tan imprevisible com el pròxim president dels Estats Units. Kamala Harris no era la millor opció i no oblidem que els demòcrates són culpables del desastre humanitari de Gaza, però les notícies no són bones. El panorama internacional queda molt perjudicat per la victòria d’un personatge que ja és històric i que, per desgràcia, pot marcar tendències.