He acabat de llegir el llibre que Raül Romeva ha escrit amb motiu de la seva estada a la presó, un fet que ha coincidit amb l’inici del procés judicial en contra dels promotors del referèndum català de l’1 d’octubre de 2017. 

Confés que tenc una certa afinitat amb aquest polític, perquè em sent molt identificat amb ell pel fet de tenir alguns punts en comú: Romeva va començar a fer camí en el món de l’activisme social en el camp del pacifisme i de l’incipient moviment per a l’objecció de consciència al servei militar; i també perquè abans de ser sobiranista va militar en opcions polítiques de l’àmbit de l’esquerra de tradició i anàlisi marxista i l’ecologisme, com a eurodiputat que va ser d’Iniciativa-Verds.  

La primera pregunta que Romeva respon en el llibre, tot just en el seu inici, és allò que tantíssimes persones li varen plantejar: Per què no te n’anares a l’exili com tants altres? Per què no vares fugir? L’autor exposa un primer raonament en el sentit que té la convicció que allò que va fer no ha estat en cap cas un delicte, sinó escoltar “el clam pacífic i democràtic de la ciutadania”. En un altre moment diu que, quan li demanaven si estava disposat a pagar les conseqüències dels seus actes amb la presó, sempre va dir que sí, per coherència i per credibilitat amb la causa que havien engegat. 

Us faríeu creus de veure amb quina serenitat  i fermesa afronta la seva estada a la presó, a la qual defineix com a “castell de l’oblit”, amb el perill que corr qui hi entra de restar del tot allunyat del món exterior. Però, alhora, diu que aquest no és el seu cas ni el dels seus companys presos polítics, als quals titlla de “veritables privilegiats”; ja que “tenim molta gent que ens escriu, moltes mirades que ens permeten de veure l’exterior i molts braços que ens abracen en cada sobre”.   

Un argument que Romeva repeteix al llarg de tot el llibre és que la reacció de l’Estat ha estat tan forta i violenta davant el procés català que la cosa “ja no va d’independència sinó de democràcia”, de respecte pels drets fonamentals i les llibertats cíviques més bàsiques, com les defenses dels acusats varen posar de manifest durant la primera sessió del judici. 

L’autor desenvolupa al llarg del llibre les quatre idees que envolten la finestra d’un dibuix seu que il·lustra la portada. Per una banda, “mirada llarga”, per saber veure més enllà de l’aparent fracàs dels presos polítics, els companys a l’exili i la no implantació de la República catalana; per l’altra, “mà estesa”, per a fer possible l’acostament a noves companyes i companys que s’incorporaran a la proposta republicana. Les altres dues són “cap alt”, per a afrontar amb la màxima dignitat el judici i tot allò que s’esdevingui, convençuts que en tot moment s’ha actuat des de l’honestedat i el civisme. La darrera és “verb serè”, perquè només des la reflexió i l’argumentació rigorosa es podran esfondrar els murs del menyspreu i l’autoritarisme de l’Estat.       

Acabo aquest escrit, fet en moments de ràbia i de desànim, amb una frase del mateix Romeva: “jo no he estat mai trist. Sempre he estat convençut del meu, del nostre gest. I és per això que sempre he demanat a tothom que m’escriu que visquin aquest pas com un més en el llarg, difícil i malauradament dolorós camí cap a la democràcia i la llibertat i, en definitiva, cap a la República”.