Dia 19 de setembre es varen complir els 100 anys del naixement d’un dels pedagogs i filòsofs de l’educació més influents del segle XX, amb reconeixements en l’àmbit internacional. Les idees de Freire i, en particular, el seu mètode d’alfabetització han recorregut el món fins als nostres dies. 

Record haver llegit amb molt d’interès “Pedagogia de l’oprimit”, l’obra més coneguda; en aquells anys d’estudiant d’un activisme intens i un interès acrític en qualsevol llibre relacionat amb el pensament marxista. Freire va creure sempre en una educació alternativa al model tradicional. Per això el varen empresonar al Brasil i fugí a Xile, on va continuar la seva tasca fins a la caiguda d’Allende. Després seguí ensenyant a universitats americanes i durant molts anys a Europa, fins a la seva tornada al Brasil.

Una de les aportacions més valuoses a la pedagogia ha estat el seu mètode d’alfabetització. De fet, va lluitar tota la vida contra una visió ingènua i malintencionada d’analfabetisme. Aquest no és una malaltia, sinó un producte de l’estructura social; ja que segons el pedagog “alfabetitzar és fer les persones protagonistes de la seva història”. Això que avui en deim apoderament; segur que ens sona, veritat? 

Freire s’oposà sempre a l’educació “bancària”. Amb aquest terme es referia a l’educació domesticadora i sense diàleg; és a dir entendre el procés d’ensenyament-aprenentatge com si l’infant fos un recipient que s’ha d’omplir de manera mecànica i passiva. Parlant en plata, una escola per a la reproducció de les desigualtats socials i en benefici dels poderosos, tan sols amb un paper de transmissora de coneixements. 

Com a contrapartida a aquest model, defensà l’educació alliberadora o “problematitzadora”; en la qual hi ha diàleg, creativitat, reflexió, emancipació i solidaritat entre persones. Per damunt de tot cercava que l’infant que s’educa es convertís en un subjecte, en una persona que reflexiona sobre el que passa al seu voltant; i que pogués ajudar a canviar el món en benefici de tothom. 

Dues visions molt diferents de la tasca de les educadores i els educadors, tal com veim que passa encara avui dia. Freire solia recordar que tots els ensenyants havien de ser persones utòpiques, amb un compromís social i polític amb un cert “component revolucionari”; perquè l’educació facilitàs la humanització i no l’opressió i la submissió. Us imaginau què en pensarien d’aquestes paraules tots aquells que acusen els docents, dia sí i dia també, d’adoctrinament i de fer política a les aules? Freire ho tenia molt clar: educar és alliberar, intervenir d’una manera crítica en la realitat.

Basta veure el rebombori que munten els partits de la dreta i la Conferència Episcopal cada vegada que un Govern d’esquerres posa en marxa una nova llei educativa, amb acusacions contínues d’introduir la ideologia a les aules. Com si ells no en tenguessin d’ideologia i estassin lliures de servir als interessos del capital i del manteniment de l’ordre establert. Cada vegada està més clar que tots els que diuen que són apolítics és que estan d’acord amb la ideologia dominant.            

Si tot el coneixement que s’adquireix en l’etapa escolar dels nostres alumnes ha de servir per a dominar, explotar i enganar els demés, podem tancar en voler. No hi ha coneixement útil si no ens fa millors persones, si no permet que els infants i joves siguin conscients de les desigualtats del nostre món i dels reptes que hem d’afrontar. Davant una pedagogia neutral basada únicament en els coneixements i una cultura neoliberal que enverina el pensament, les actituds i els comportaments amb un individualisme ofensiu, ens cal la pedagogia crítica de Paulo Freire.

En la meva doble faceta de docent i de sindicalista, pens que el mestratge de Freire és més necessari que mai. Per això des de l’STEI Intersindical feim feina perquè les lleis educatives tenguin en compte els principis que ell va defensar: l’educació o és alliberadora i crítica o no és. I que la nostra tasca no rau només en aconseguir un salari just per al professorat, sinó perquè l’acció docent tengui la importància social i política que es mereix.