El passat 28 d’abril va tenir lloc a Colòmbia una “Aturada Nacional” multitudinària en contra de la reforma tributària del president Duque, que perjudicava els sectors populars del país. Unes protestes que varen aconseguir la retirada de la proposta presidencial, però que han estat l’espurna d’unes mobilitzacions que avui encara duren, perquè Colòmbia pateix una crisi sense precedents.

Les manifestacions massives en contra de la reforma tributària amaguen problemes estructurals que afecten tota Llatinoamèrica. Per això la Colòmbia de l’any 2021 recorda el Xile del 2020, amb protestes que no tenen aturador. Una llarga llista de reivindicacions contra un sistema que ha perdut la seva legitimitat. Mentrestant, el president Duque juga a fer veure que negocia, però no ho fa amb els actors principals de les aturades; amb l’objectiu d’esgotar la capacitat mobilitzadora dels revoltats i perquè tornin a l’avés de la seva normalitat. 

Com no podia ser d’una altra manera, ben aviat es va acusar d’estar darrere de les protestes les Forces Armades Revolucionàries de Colòmbia (les FARC), l’estat de Veneçuela i personatges com Baltasar Garzón o l’expresident Zapatero; tot un clàssic. L’extrema dreta espanyola de seguida va mostrar el seu suport al repressor Duque, que no ha dubtat a disparar contra el seu poble.     

L’esclat de la pandèmia ha posat de manifest el rostre més dur de la pobresa a Colòmbia, amb un augment d’aquesta del 35% al 42% en només dos anys. Però més enllà de les estadístiques, el país pateix problemes molt profunds en qüestions com la salut, la desigualtat social i un nombre cada vegada més gran de sectors en la pobresa extrema.  

Els analistes ens alerten de la situació que viu Colòmbia des de fa dècades, amb una societat marcada per la violència. Entre la meitat del segle passat i avui dia ha viscut una guerra civil, l’impacte de molts anys de lluita guerrillera, els estralls dels paramilitars, l’embat dels narcotraficants... La gent està cansada i vol viure en pau. A això cal afegir-hi la promesa mai complerta de substituir els milers d’hectàrees dedicades al cultiu de la coca per la sembra de fruiters, el cafè o les flors; productes que Colòmbia exporta. Mentre no es produeix aquesta transició, els petits pagesos segueixen cultivant la coca, ja que és l’única manera que tenen de sobreviure amb una mica de dignitat.       

Una altra dada esfereïdora és la repressió que viu el país i que ja sembla formar part de la seva vida quotidiana. En només un any s’han produït 35 massacres, de les quals gairebé ningú no en sap res. Comparau això amb les que adesiara tenen lloc als Estats Units, a un centre comercial o una escola, que obren tots els nostres informatius amb una gran cobertura i dramatisme. Hi ha una violència invisible que també suposa la desaparició i, per tant, l’assassinat de persones defensores dels drets humans, líders socials, etc. Cal tenir present, a més, que el president Ivan Duque va estar en contra del procés de pau signat amb les FARC, l’any 2016.      

El diàleg que Duque ha encetat pot ser una cortina de fum, ja que s’ha reunit amb representants de les institucions i amb alguns dirigents de l’Aturada Nacional, però no amb tots. Les mobilitzacions van més enllà de la reforma tributària que el president volia engegar; abracen àmbits com l’accés a la salut per a tothom, la lluita contra la desigualtat o un pla de xoc efectiu contra la pobresa extrema. Unes qüestions que un Govern neoliberal com el seu no vol abordar i que pretén esclafar amb una repressió indiscriminada. 

Finalment, crida molt l’atenció el silenci mediàtic gairebé absolut a l’estat espanyol davant aquests atacs als drets humans, en comparació amb les campanyes desfermades cada dos per tres en contra del Govern de Veneçuela.