Un mestre rural president del Perú: semblança de Pedro Castillo

imatge: EFE
imatge: EFE

“Aquesta vegada un Govern del poble ha arribat per a governar amb el poble, per a construir des de baix. La història del Perú tant de temps silenciada és també la meva història”.  Amb aquestes paraules va il·lustrar el seu discurs d’investidura el nou president del Perú Pedro Castillo, després de les acusacions de frau i de crides a la insurrecció per part dels partidaris de la candidata Keiko Fujimori.

Abillat amb el seu típic capell de palla i vestit amb motius andins,  Pedro Castillo era fins fa poc un perfecte desconegut. Es va donar a conèixer el 2017 com a líder d’una vaga de docents a diferents regions del Perú que va durar 75 dies, un fet que m’ha recordat la mobilització del professorat contra el Govern del PP de José Ramón Bauzá, que va contribuir a la derrota electoral de la dreta l’any 2015. 

Castillo parlà de la necessitat de posar el Govern del Perú al servei de les minories, de les poblacions indígenes que durant centenars d’anys han estat menystingudes i ignorades. De fet, inicià el seu discurs tot recordant els descendents dels pobles originaris del Perú prehispànic. En la commemoració dels 200 anys de la independència del seu país aclarí que el que celebraven no era el Bicentenari de la Independència, sinó “de la Declaratòria”; cosa ben diferent. Destacà la presència, 5.000 anys abans, de “cultures pròpies amb un desenvolupament social abatudes pels diferents pobladors del país”. 

El nou president es referí molt sovint al terme “cultures”, en plural, en el sentit de reivindicar i defensar els drets dels diferents pobles del Perú. Per aquest motiu anuncià que la seu de l’Executiu no serà al Palau de Govern, la coneguda com a Casa Pizarro, en una intenció clara de rompre els lligams colonials i de dominació que durant segles han empobrit el país. Unes paraules que no han caigut gens bé dins alguns cercles de la dreta espanyola i dels tertulians més carques, que han carregat amb duresa contra Pedro Castillo. Vaig tenir l’ocasió de veure i sentir a Youtube un patètic i prepotent Álvaro de Marichalar que es referia al nou president del Perú com a “sombrero luminoso”, en una mostra més de cultura, respecte i diplomàcia hispana. Està clar que qui no té arguments per al debat de les idees s’ha de rebaixar als atacs personals.

Castillo parlà de la urgència de fer front a dos aspectes vitals per a la supervivència de la nostra espècie i del conjunt del planeta: per una banda, contra un model econòmic depredador, el neoliberalisme, que fa que la riquesa i el benestar es concentri cada vegada més en mans d’uns pocs. De l’altra, la necessitat de posar fre a la desforestació per a permetre que “l’Amazònia sigui una herència per a les generacions properes”. I amb una idea que va embolcallar tot el seu discurs: la interculturalitat, la defensa de la diversitat i el mestissatge, la feina constant per a fer més petita la bretxa amb les minories lingüístiques i culturals que 200 anys d’independència nominal no han aconseguit. 

Criden l’atenció tots aquells que ara exigeixen que s’arregli d’immediat allò que els anteriors Governs i poders econòmics varen destrossar i que ells mateixos havien oblidat per complet; però no dubten en reclamar al nou president acabat d’arribar que ho solucioni tot d’una.    

Tot l’enrenou interessat que hi hagut al llarg de les darreres setmanes amb les protestes a Cuba del passat 11 de juliol ha deixat de banda la victòria d’un mestre rural  i líder sindical al Perú, i cal que posem en valor la seva arribada al poder, per totes les esperances que ha suscitat i els reptes que té per endavant. Que el poble peruà sigui digne del futur que ha decidit, sense ingerències externes.       

comentaris