La millor manera de combatre el feixisme és fer emergir les seves contradiccions

foto: Bukaneros. Pancarta contra Abascal a Vallecas
foto: Bukaneros. Pancarta contra Abascal a Vallecas

MONTSERRAT NADAL

La Plataforma per la Democràcia va organitzar una conversa sobre “El paper dels mitjans en el blanqueig dels feixismes” al voltant de diverses qüestions, amb el periodista expert en moviments d’extrema dreta Miquel Ramos i Alba Sidera, corresponsal d’El Punt Avui a Itàlia, moderats per David Abril 

 

Què ha passat perquè l’extrema dreta hagi avançat a l’estat espanyol? 

Alba Sidera exposà que d’extrema dreta n’hi ha hagut sempre a Espanya, el que passa és que des de fa uns anys s’ha produït un ressorgiment d’aquesta opció política arreu del món; i això ha fet que els sectors més extremistes del Partit Popular hagin donat la passa de crear una nova formació. Una situació que s’ha beneficiat de la crisi social, econòmica i sanitària per mor de la pandèmia.

Per a Ramos, l’extrema dreta espanyola no neix amb Vox. Des de l’any 2004 comença a fer-se present un discurs que parla de la teoria de la conspiració en relació als atemptats de l’11-M a Madrid, d’una forta oposició a les lleis de caire social que va engegar el Govern Zapatero com la del matrimoni gay, l’avortament o de la memòria històrica, o la campanya en contra de l’Estatut de Catalunya; tot això atiat des de l’ala més neocon del Partit Popular.   

Quin ha estat el paper dels mitjans en l’auge de l’extrema dreta? 

Sidera comentà que, en el cas d’Itàlia, el seu paper ha estat molt lamentable i els errors d’allà no s’han evitat a l’estat espanyol. Sobretot si tenim present que el precedent del feixisme que avui representa Salvini és Silvio Berlusconi, un magnat dels mitjans de comunicació. El més greu i indignant és que l’extrema dreta ha perdut la vergonya i no té cap tipus de mania en declarar-se obertament feixista. (La mateixa Díaz Ayuso va dir fa poques setmanes que ella era feixista i, per això, estava “en el costat bo de la història”).

Pel que fa a Espanya, segons Miquel Ramos, l’extrema dreta no hauria pogut normalitzar el seu discurs si aquest no hagués format part de l’agenda dels mitjans de comunicació des de fa un grapat d’anys: entre els seus temes estrella l’onada migratòria, la invasió dels okupes, el perill del comunisme o l’amenaça imminent del trencament de la unitat de l’estat espanyol; tot això en el marc del discurs de la seguretat i amb un to marcadament xenòfob, amb l’única intenció d’atiar la por. 

Quina responsabilitat han d’assumir els periodistes davant els feixismes?      

Hi ha una manca de cultura periodística antifeixista motivada, entre altres raons, per la precarietat amb què treballen molts professionals, que no tenen temps de contrastar les informacions, en un entorn de consum de notícies massa lligat al “click” i a les declaracions del líder de torn que, ben aviat, tenen milers de visualitzacions.

Ramos advertí que una de les errades més greus va ser considerar l’extrema dreta com un fet anecdòtic, un xic folklòric, vinculat només a tribus urbanes i a grups marginals; fins que ens ha esclatat a les mans l’arribada de Vox al Congrés dels Diputats i a molts Parlaments de l’estat espanyol. També alertà que l’extrema dreta és molt hàbil, sap prou bé com ser notícia, com fer un twitt i provocar la reacció dels adversaris polítics i dur el debat al seu terreny. En aquest sentit, el periodista valencià remarcà que “hi ha qüestions que no es poden debatre, com per exemple els drets humans”. 

De quina manera hem de combatre els feixismes?   

Ramos explicà que l’extrema dreta té un seguit de temes damunt els quals es basa el seu discurs i que tots els portaveus repeteixen com a mantres: migració, menors no acompanyats, okupes, unitat d’Espanya, amenaça socialcomunista, violència de gènere, invasió islàmica... Si es fa l’esforç de no caure dins el seu parany i dur-los a parlar d’allò que el feixisme vol evitar, allà on no se senten còmodes, veurem que el seu discurs és ple de contradiccions. I això és el que cal aconseguir: fer emergir les seves contradiccions.

Quina relació té l’extrema dreta espanyola amb els mitjans? 

Segons els ponents, l’extrema dreta sap que necessita els mitjans, ja que juga el paper del victimisme: es consideren víctimes pel fet de ser homes davant la imposició del feminisme, o per la seva condició d’heterosexuals, castellanoparlants en un entorn d’immersió lingüística en català, antisistema davant els privilegiats, catòlics davant la invasió islàmica. El feixisme espanyol té moltes habilitats per presentar-se com a rebel, com els únics que diuen les veritats que ningú gosa exposar, com una amenaça contra la casta dirigent, malgrat que ha nascut d’una costella del Partit Popular; i cerca en tot moment l’espectacle, la polèmica, el morbo i fer creure que tothom està en contra d’ells.       

Quines eines de seducció fa servir l’extrema dreta? 

Ramos comentà que l’extrema dreta és tan hàbil i perillosa que ocupa tots aquells espais que l’esquerra descuida. En aquest sentit ha fet una resignificació de les paraules i s’ha apropiat de símbols que eren patrimoni de l’esquerra com, per exemple, el terme “llibertat” (El lema de Díaz Ayuso a Madrid és “Comunisme o llibertat”). L’esquerra ha d’enfortir els moviments socials de base i, quan està al poder, ha de fer polítiques valentes; aquesta és la manera d’aturar els peus als feixismes.

També s’infiltra en aquells moviments que estan en contra del poder establert, com ha passat recentment amb els restauradors de Mallorca contraris a les restriccions sanitàries a causa de la Covid; en els grups de suport als equips esportius, en un vincle històric entre feixisme i esport; en l’interès que mostra en tot allò relacionat amb l’exèrcit i el món “uniformat”, amb l’ús de màscares militars, de la Guàrdia Civil o dels sindicats policials. 

Quin és el perill més gran que cal evitar? 

Alba Sidera cità una frase de Liliana Segre, supervivent de l’holocaust, senadora vitalícia a Itàlia, que ha dedicat la seva vida a avisar-nos que “el gran perill és la indiferència”. Segons Segre, “la democràcia no va desaparèixer de cop sinó de mica en mica, amb lleis que discriminaven cada vegada més col·lectius”; fins que el mal comès ja va ser irreversible. 

 

Aquest article està dedicat a la memòria de Guillem Agulló i a la de tantes víctimes del terror feixista

Comentaris