Dia 16 de maig de 2020 morí Julio Anguita en ple estat d'alarma per mor de la pandèmia. Pens que és oportú que amb la perspectiva que donen els anys relacionem algunes opinions seves amb el que ha passat posteriorment. 

Contra l’Europa del capital. Anguita va ser un dels polítics més crítics de l’Estat espanyol, fins i tot dins el seu mateix partit, contra el Tractat de Maastricht i les conseqüències que se’n podien derivar, quan tothom beneïa aquest acord, per l’absència de política social dins el contingut. 

Avui patim els efectes d’allò que es decideix a Brussel·les com són els Fons Next Generation, que arriben fins al darrer racó de la societat com, per exemple, les escoletes infantils, que obliguen les Administracions a haver d’actuar d’una manera determinada; o els efectes d’una economia totalment depenent del capital financer amb un model econòmic que beneficia una minoria, com en el cas de l’habitatge. 

A favor de la pau i l’entesa entre les nacions. Anguita patí en primera persona els efectes dels conflictes armats amb la mort del fill, Julio Anguita Parrado, mentre feia de periodista a la guerra de l’Iraq. D’aquí la famosa frase: “Malditas sean las guerras y los canallas que las hacen”. En un context com l’actual d’escalada bèl·lica amb la guerra d’Ucraïna i la massacre de Gaza, en què l’OTAN exigeix als països de l’Aliança Atlàntica destinar un 2% del PIB a despesa militar, aquests mots adquireixen més sentit que mai. 

Programa, programa, programa… Anguita va fer famosa aquesta dita quan es referia a les condicions que posaria per a un possible pacte amb el Partit Socialista o altres forces del Parlament: allò important no són les sigles sinó les polítiques que es volen dur a terme. Després que l’esquerra hagi perdut el poder al Govern de les Illes i l’enfosament dels partits d’esquerres i les opcions independentistes a Catalunya per la manca d’accions valentes a favor de la classe treballadora, els serveis públics, la reforma del model econòmic i la llengua catalana, Anguita ens recorda la importància de ser fidel als votants i als programes electorals que han de ser un compromís amb la ciutadania. 

L’atac dels mitjans de comunicació. Com que en aquell temps no existia el “lawfare”, Anguita patí una campanya terrible per part de certs mitjans de comunicació, que l’acusaven de ser una mena de Quixot eixelebrat amb una crueltat fora mida. Les burles de llavors s’han convertit avui en realitats més que evidents.   

El valor de la coherència. Retirat de la tasca parlamentària, retornà a la feina com a professor i renuncià a molts dels privilegis als quals podia optar com a exdiputat del Congrés. Res a veure amb la quantitat de persones que no tenen altra manera de guanyar-se la vida si no és a l’entorn de la política i dels partits, o quan a les enquestes d’opinió un dels problemes més importants és la classe política.  

Les lliçons no apreses. Com la resta de mortals, Anguita morí sense haver après totes les lliçons. Li vaig retreure sovint, com a ciutadà dels Països Catalans que som, la seva manca de sensibilitat envers les altres nacions de l’Estat. O que en alguna ocasió associàs la defensa de la llengua i la cultura catalana amb una classe social concreta, quan va dir que “la burgesia catalana era la pitjor d’Europa”. Ja se sap que, amb el pas dels anys, ni tan sols les persones que hem admirat molt no són perfectes.