Qui se'n recorda ja, de Pablo Iglesias?

Pablo Iglesias
Pablo Iglesias

Una de les conseqüències que va tenir la victòria contundent d’Ayuso a la Comunitat de Madrid el passat mes de maig fou la renúncia de Pablo Iglesias a tots els càrrecs públics i la seva retirada de la vida política. Un adéu que ha deixat en l’oblit el seu pas per la política espanyola. 

Iglesias va plegar després de patir una persecució brutal, assetjament, publicació de “memes”, ús d’insults com “coletas”, “rata”, “chepa”, proliferació de denúncies d’un suposat finançament veneçolà i iranià, invenció de processos judicials, atacs personals tant davant el seu domicili com, per exemple, al lloc on s’havia desplaçat de vacances amb la família... Des del minut zero va ser sotmès a un setge constant per part dels partits de dreta, alguns mitjans de comunicació i els poders econòmics de l’estat.  
  
La irrupció de Podemos en l’escenari polític espanyol, ara que ha fet deu anys del 15-M, amb les seves proclames de “Democràcia real ja!” davant uns partits que no representaven la majoria de ciutadans empobrits per les retallades i la crisi, va suposar un trasbals absolut. Per primera vegada el bipartidisme es veia amenaçat per un nou partit estatal d’esquerres que arribava amb molta força i que havia despertat moltes il·lusions; per això l’aposta dels poders econòmics de reforçar un “Podemos de dretes” a través de Ciudadanos. 

Crec que cal posar en valor els mèrits de Pablo Iglesias, malgrat les errades, i que ens plantegem preguntes com aquestes: què hauria passat durant la pandèmia si no hi hagués hagut un partit com Unidas Podemos en el Govern de l’estat, en qüestions tan importants com les pròrrogues dels ERTO? O en el cas dels indults als presos i preses de l’1 d’octubre? O la pujada del sou mínim interprofessional? Ara que Iglesias no és al Govern i l’ha substituït Yolanda Díaz són antològics els enfrontaments entre la política gallega i la vicepresidenta econòmica Nadia Calviño, representant de l’ortodòxia de Brussel·les; i a qui Sánchez ha col·locat com a segona en la darrera reestructuració del Consell de Ministres de fa pocs dies.

Pel que fa a la “qüestió catalana”, en una entrevista Pablo Iglesias va comparar l’exili de Puigdemont amb els republicans que varen haver de fugir d’Espanya un cop acabada la Guerra Civil; unes declaracions que li varen suposar uns atacs brutals per part dels partits de la dreta i els seus altaveus mediàtics. En aquest sentit, Podemos ha estat l’únic partit estatal que ha defensat arreu d’Espanya el dret a decidir del poble català, amb el cost electoral que li podia suposar.

Com tots, Iglesias també ha tengut ombres i punts febles. Si hom mira una foto de Podemos de fa anys hi veu gent com Carolina Bescansa, Íñigo Errejón o Juan Carlos Monedero, avui totalment al marge del partit. Una persona amb un ego molt fort, que ha viscut amb freqüència l’escissió entre agrupacions que formaven part de Podemos, com en el cas de Más Madrid i Más País. Tampoc vaig poder entendre mai que anàs a viure a un casalot d’un barri alt de Madrid, o que Podemos consentís la repetició de les eleccions generals. 

Ara que Iglesias ha desaparegut de l’escena, ja no fa nosa als poders de l’estat. Un cop aniquilat, ja no molesta, com si no hagués existit mai; com si el seu pas per la política estatal hagués de restar en l’oblit. És de justícia, com a mínim, reconèixer l’elevat cost personal que Iglesias assumí, en una lluita molt desigual contra uns adversaris capaços de fer el que sigui per a mantenir els seus privilegis.

comentaris