Un repàs amè i alhora crític a 200 anys d'història de l'educació a l'estat espanyol

Alguns apunts sobre el llibre “De la instrucción pública a la digitalización de la enseñanza –España 1820-2020” de Francisco Delgado 

portada del llibre
portada del llibre

Aquest llibre, segons comenta el seu autor, va néixer durant el passat confinament; i és una obra “modesta, no  academicista, destinada a persones no iniciades com famílies o estudiants de magisteri i altres interessats per l’educació”, consistent en una introducció a la història de l’ensenyament a l’estat espanyol durant els dos darrers segles, ordenada de manera cronològica.

Francisco Delgado entén la seva obra com un manual, “d’un sistema educatiu excessivament variable, vulnerable i canviant; un constant fer i desfer, motivat per una confrontació ideològica partidista gairebé permanent. La seva escassa estabilitat, les seves rigideses, l’enorme control religiós, les mancances en el finançament i, darrerament, la seva mercantilització han marcat l’ensenyament de l’estat espanyol fins al dia d’avui”. 

L’autor esmenta que la primera referència jurídica de l’obligació de l’estat perquè hi hagi escoles en tots els municipis d’Espanya i s’ensenyi els nins i les nines a comptar, llegir i escriure és a la Constitució de 1812; però també diu que “tots els escolars han d’aprendre el catecisme, sota les normes de la Santa Església Catòlica, Apostòlica i Romana”. I des de 1812 fins avui l’Església ha estat molt present en el sistema educatiu espanyol, en les seves diferents lleis; tret del brevíssim període de la II República, amb una escola unificada, pública i laica.

L’any 1857, amb l’aparició d’un nou període moderat sota la presidència de Narváez i amb Claudio Moyano en el Ministerio de Fomento, s’impulsa una “Ley de Instrucción Pública” que, amb lleugers retocs periòdics, estarà vigent més d’un segle; la coneguda com a “Llei Moyano”. Es tracta d’una llei de bases i principis molt generals, que cal llegir per a comprendre la història del sistema educatiu espanyol; ja que més de 160 anys després moltes de les qüestions que plantejava són encara avui dia matèria de debat i discussió.     

El llibre dedica un apartat als moviments de renovació pedagògica, amb experiències com la Institución Libre de Enseñanza, que desenvolupa el model krausista, consistent en la secularització del sistema educatiu, la llibertat de càtedra, l’ensenyament obligatori; amb l’alumat com a principal “centre d’atenció”. També s’esmenta l’Escola Moderna de Ferrer i Guàrdia, ambdues iniciatives de caire privat de començaments del segle XX que instauraren l’escola mixta, abans de la II República.

Amb l’arribada de la República, es posen en pràctica les idees de regenerar l’escola, de fer-la universal, laica, mixta, gratuïta i igualitària; tot partint d’una situació catastròfica de l’ensenyament en aquells anys amb unes taxes d’analfabetisme del 32%.  Però el somni republicà va durar poc i, durant els 40 anys de dictadura franquista, trobam una escola al servei del nacionalcatolicisme, amb un finançament molt insuficient, i una forta repressió contra els docents de la República. 

Pel que fa al temps de la Transició, hi ha referències a alguns articles de la Constitució de 1978, al Concordat de 1979 i a les lleis educatives elaborades d’ençà de l’establiment de la democràcia formal a l’estat espanyol, fins a l’actual LOMLOE. 

Delgado dedica el capítol 9 a la història de la dona en el sistema educatiu espanyol, amb els entrebancs que ha hagut de superar per accedir a llocs com la inspecció educativa o els equips directius; dins un procés que qualifica de “lent i tardà”. No serà fins l’any 1996 en què es nomena, per primera vegada en la història d’Espanya, una ministra d’Educació. Ni tan sols durant la II República o en les etapes liberals progressistes del segle XIX o, fins i tot, en l’etapa democràtica des de 1977 fins a aquest moment no s’havia produït aquest fet.

Els primers esbossos sobre coeducació, més enllà dels plantejaments de la Institución Libre de Enseñanza a final del XIX i de l’Escola Moderna a l’inici del XX, entre altres iniciatives lliurepensadores, anarquistes, etc., arribarien de la mà de la II República, estroncades de manera brusca pel Règim franquista a partir de 1936. 

El capítol 10 fa esment dels mals endèmics de l’educació a Espanya, en un sistema que qualifica de “rígid, poc flexible, molt urbà i amb moltes mancances pel que fa a la digitalització”, tal com s’ha demostrat amb l’esclat de la pandèmia i les classes en línia.  

Tampoc no s’està d’entrar en una qüestió tan actual amb l’aprovació de la recent LOMLOE i sempre tan polèmica com la “llibertat d’ensenyança”. En aquest sentit l’autor explica que els sectors més conservadors i tradicionals, empresarials i catòlics defensen la “llibertat d’ensenyança”; mentre que els més progressistes són partidaris d’un model públic d’ensenyament fort. Una vegada més el debat està servit entre els dos sectors, com a conseqüència, entre d’altres, de la desaparició del concepte de “demanda social” en el redactat final de la LOMLOE. 

Delgado alerta que, fins ara, els currículums havien estat una presa en poder de les editorials i que, amb la digitalització de l’ensenyament, aquests continguts quedaran en mans de les grans multinacionals del món digitals; un fet al qual caldrà que els estats hi estiguin molt atents.

L’autor del llibre, Francisco Delgado, ha estat diputat i senador del PSOE en els primers anys de la democràcia, membre del Consell Escolar de l’Estat, president de la CEAPA i de l’associació Europa Laica.  

comentaris