Després d’una etapa de governs conservadors, els corrents progressistes podrien canviar la cara de l’Amèrica Llatina l’any 2022. Les esperances estan dipositades en el nou Govern de Gabriel Boric a Xile, el possible retorn de Lula al Brasil i les bones perspectives electorals de Gustavo Petro a Colòmbia. A aquests cal afegir-hi Pedro Castillo, que haurà de fer-se fort davant els atacs de les elits reaccionàries al Perú; i Xiomara Castro, que a final de mes es convertirà en la primera presidenta d’Hondures.

Amb només 35 anys, Boric s’ha convertit en el president electe més votat en la història de Xile i ha esdevingut tot un referent de la nova esquerra llatinoamericana. El líder del Frente Amplio ja ha advertit els seus votants que canviar les dinàmiques imposades en el país al llarg de dècades durà el seu temps. La coalició que va encapçalar, juntament amb el Partit Comunista, no té majoria absoluta en el Congrés; per això haurà de negociar les seves propostes amb altres forces polítiques. 

El nou president té al seu favor una conjuntura favorable: no només per la popularitat per mor del seu triomf contundent davant el candidat de la ultradretra José Antonio Kast, sinó sobretot perquè la Convenció Constituent, que elabora una nova Constitució, coincideix en l’agenda social que Boric vol engegar quan arribi al Palau de la Moneda el mes de març.

Ben diferent és la situació de Pedro Castillo al Perú a l’hora de posar en marxa els canvis. Les elits criolles no han assumit encara l’arribada d’un mestre rural a la presidència del país i així li han fet veure durant els seus cinc primers mesos al càrrec, un període turbulent en què la dreta parlamentària més reaccionària ha provat sense èxit una mena de cop bla contra ell, sota un eufemisme legislatiu anomenat “vacància per incapacitat moral permanent”. Com si la dreta estàs molt capacitada a l’hora de parlar de moralitat, valga’m Déu! 

Cap al nord, la dirigent progressista Xiomara Castro es convertirà en poques setmanes en la primera dona presidenta d’Hondures, el darrer país de l’Amèrica Llatina en què va tenir lloc un cop d’estat clàssic, d’aquells tan freqüents en el continent a cop de fusell. Ara el que s’estila és el “lawfare” (això és la guerra jurídica amb finalitats partidistes, el dret com a arma de guerra) i els processos de destitució parlamentària. La tasca que Castro té per davant és gegantina: refundar un país amb tints de narcoestat, a causa dels vincles del poder polític amb els capos de la droga. 

Hi ha dos processos que durant el 2022 decantaran o no la balança cap a la banda progressista: Colòmbia anirà a les urnes el proper mes de maig i el Brasil a l’octubre. A un país amb llarga tradició conservadora com Colòmbia, el candidat de l’esquerra Gustavo Petro encapçala les enquestes al capdavant de la coalició Pacto Histórico. El mandat del president Iván Duque s’ha caracteritzat per l’incompliment dels Acords de Pau entre el Govern i les FARC i una repressió ferotge contra les mobilitzacions populars. 

Encara sense una confirmació explícita per part seva, Lula da Silva és el precandidat presidencial amb més possibilitats de guanyar les eleccions al Brasil. Exonerat per la Cort Suprema de les condemnes per corrupció, és l’únic dirigent capaç de desbancar del poder l’ultradretà Jair Bolsonaro, que ha dit i fet autèntiques barrabassades.     

Els triomfs de Petro i Lula dibuixarien un mapa clarament progressista com a contrapès a un neoliberalisme que només ha creat més pobresa i desigualtat social. Veurem què passa al llarg dels propers mesos...