De l'Estatut de Cura a l'Estatut de 1983 vigent (i reformat)
Les Fundacions Darder-Mascaró van organitzar el passat diumenge 13 de març un acte de commemoració del 45è aniversari de l’Avantprojecte d’Estatut d'Autonomia per a Mallorca, Menorca, Eivissa i Formentera, conegut com l’Estatut de Cura. Un text molt avançat que apostava per l’autogovern de cada una de les illes en el marc d’una comunitat autònoma «federada» amb la resta de països catalans. Quina va ser la posició i participació de Menorca en aquesta i posteriors propostes estatutàries?
L’Avantprojecte havia estat impulsat i redactat l’any 1977 per un grup d'activistes de Mallorca, entre d’ells Joan Quetglas, Llorenç Capellà i Gabriel Bibiloni, que formaven part de l’Assemblea Popular de Mallorca —integrada pel Partit Socialista de les Illes (PSI), el Moviment Comunista de les Illes Balears, el Partit del Treball d'Espanya i el Partit Socialista d'Alliberament Nacional-. El seu objectiu era estimular l’adhesió de la societat civil organitzada i dels partits polítics a un estatut d'autonomia avançat, que s’articulés sobre la catalanitat compartida amb el Principat de Catalunya i el País Valencià, i l’autogovern de cada una de les illes. En el prolegomen de la proposta es deixa molt clar que «el present avantprojecte d’Estatut d’Autonomia ha nascut com a fruit de la necessitat que tenen en aquests moments els pobles de les illes de Mallorca, Menorca, Eivissa i Formentera, de comptar amb un document que contengui uns mínims punts de discussió, a partir dels quals puguin enllestir el seu futur autonòmic». Assumiren el contingut del document i participaren en la seva presentació l’Obra Cultural Balear, Unió de Pagesos, el Congrés de Cultura Catalana i els sectors més intel·lectuals.
L’Avantprojecte d’Estatut reconeixia el dret a l’autodeterminació, l’oficialitat de la llengua catalana i la possibilitat de federació entre els Països Catalans i una àmplia autonomia per a cada illa. Efectivament, en el text preliminar s’insisteix en què «una de les idees més obsessionants a l’hora d’enllestir aquest avantprojecte ha estat aquella que contempla les relacions, protagonisme i igualtat de drets entre les diverses illes, conscients de la necessitat de defugir tota intencionalitat centralitzadora i prioritària d’una illa sobre les altres». En resum, el text impulsat reafirmava i articulava els vincles de catalanitat amb el Principat de Catalunya i el País Valencià i respectava la sobirania de cada illa, tant a nivell legislatiu (Parlaments particulars de cada illa, o Consells Generals Insulars) com a nivell executiu (amb Governs Insulars). Tot i aquesta configuració del marc estatutari, que preveia dos dels eixos vertebradors del menorquinisme polític del segle XX, Menorca no hi va ser present. Per què?
Cal deixar clar que l’absència de Menorca en l’Estatut de Cura no té a veure en el contingut del text, que sense cap dubte era un bon punt de partida. Aquesta no era, almenys, la raó principal. És cert que des de Menorca es reclamava una arquitectura institucional basada en la subsidiarietat i la paritat. La primera –la subsidiarietat- quedava recollida en el text estatutari. No passava així en canvi amb la paritat, és a dir amb el nombre representants de cada illa en els òrgans interinsulars, i en especial en la cambra legislativa. Menorca reclamava que el nombre de representants de Mallorca fos sempre la mateixa que la suma dels representants de Menorca, Eivissa i Formentera. Tan mateix el text «de mínims» proposat no ho concretava però tampoc ho impossibilitava. La principal raó que explica l’absència de les forces progressistes menorquines i menorquinistes té a veure amb una altra cosa: la nul·la participació en la gestació i redacció del text pels sectors menorquinistes, que veien en l’Estatut de Cura una repetició del que ja havia passat l’any 1931 amb el projecte d’Estatut d’Autonomia de Mallorca, Eivissa i Formentera. També és cert emperò que la participació menorquina i menorquinista no hagués deixat passar un text que ordenés l’autogovern de cada illa sense tenir en compte la paritat.
Cal tenir també en compte un altre fet. Les forces menorquinistes autòctones sorgides durant els darrers anys del Franquisme encara s’estaven reorganitzant per a conformar un partit estable que defensés l’autogovern de Menorca. El PSM, que es creà a partir de la fusió del Moviment Socialista de Menorca (MSM) i el Moviment Federalista de Menorca (MFM), naixia el setembre de 1977. El MSM havia començat a funcionar a finals de 1975, i el MFM en constituïa el febrer de 1977, el mateix mes que l’Estatut de Cura es presentava a Menorca davant els partits d’esquerra. Per altra banda, Menorca sí que havia participat a la trobada de plataformes unitàries de Catalunya, el País Valencià i les Illes Balears, celebrada al monestir de Cura el 31 de gener del 1976. Ho va fer a través de l’Assemblea Democràtica de Menorca i hi van assistir Miquel Vanrell (PCE), Juli Mascaró (MSM) i Adrià Carreras. Durant la trobada de 1976 els participants es van comprometre a impulsar el Congrés de Cultura Catalana i altres iniciatives –com l’Estatut de Cura- a favor de la democràcia, la catalanitat i l’autogovern.
Tanmateix emperò, l’objectiu de la iniciativa de l’Estatut de Cura, que era el «estimular adhesió a un estatut d'autonomia avançat i influir en els projectes que preparaven els partits polítics» -en paraules de Gabriel Bibiloni-, tindria el seu efecte. I en aquest cas també a Menorca. Durant el període 1977-1983, que va de l’Estatut de Cura a l’estatut d’autonomia actual, s’impulsaren vàries propostes i textos estatutaris. Són especialment significatives les propostes d’estatut d’autonomia de 1979 i de 1981, inspirades en gran part en l’Estatut de Cura, tot i que en el context dels nous pactes entre els partits majoritaris sorgits de les eleccions generals del juny de 1977, UCD i PSOE. En aquest cas sí que hi participà activament Menorca i sí que s’incorporà el principi de la paritat.
El Projecte d’Estatut d’Autonomia de les Illes: Mallorca, Menorca, Eivissa i Formentera, es va presentar dia 12 de setembre de 1979. En el preàmbul del projecte es marca una posició d’inici prou clara:
«Els pobles de Mallorca, Menorca, Eivissa i Formentera, sense perjudici dels seus irrenunciables drets històrics i nacionals, manifesten la seva voluntat de constituir-se en Comunitat Autònoma dins l’Estat espanyol d’acord amb el present Estatut i com a primera passa cap al ple exercici del seu dret a l’autogovern.
Els drets històrics dels nostres pobles foren arrabassats pel dret de conquesta l’any 1715 a Mallorca, Eivissa i Formentera, i a Menorca l’any 1802, legislat pel Decret de Nova Planta. Entenem que la recuperació d’aquests drets es fa amb la perspectiva d’arribar a l’exercici del dret d’autodeterminació, dret irrenunciable per a qualsevol poble amb entitat nacional. Per tant, s’ha de partir bàsicament d’aquests dos punts: recuperar i actualitzar els drets històrics i nacionals, i constituir una societat democràtica, avançada i progressista».
El text del Projecte d’estatut d’autonomia de les Illes: Mallorca, Menorca, Eivissa i Formentera va servir de base per al nou text que es presentaria el maig de 1981, com a Estatut Nacional de les Illes Balears i Pitiüses. Els impulsors del document van ser el Partit Socialista de Mallorca i el Partit Socialista de Menorca. Un menorquí, Andreu Murillo i Tudurí, va ser l’encarregat de coordinar la seva elaboració. En aquest nou text s’estableix que «La Comunitat Autònoma estructurarà la seva organització territorial en illes, comarques i municipis» i que «Les institucions de govern de les Illes són els Consells Insulars, les de les comarques els Consells Comarcals i les dels municipis els Ajuntaments». Es fixen 80 consellers del Consell General o Parlament i s’estableixen quatre circumscripcions amb els consellers distribuïts de la manera següent: 20 per a Ciutat de Palma, 20 per a la Part Forana de Mallorca, 20 per a Menorca, 17 per a Eivissa i 3 per a Formentera. Aquest text d’estatut no seria acceptat per les formacions polítiques majoritàries, que van rebutjar totes les propostes en forma d’esmenes que els partits van presentar durant la tramitació de l’Estatut de 1983, imposant la fórmula pactada entre UCD i PSOE.
En la presentació de l’edició de l’Estatut Nacional, el Partit Socialista de Menorca i el Partit Socialista de Mallorca fan una defensa ferma dels motius pels quals rebutgen la proposta d’estatut pactat entre la UCD i el PSOE. Aquests són alguns fragments de la presentació:
«Enfront de l’estatut provincià, centralista i esquifit imposat per l’hegemonia de la UCDB i FSB-PSOE, els nacionalistes dels PS de Mallorca i Menorca mantenim la plenitud d’autogovern que —dins l’estret marc de la Constitució— permetria a les Illes el nostre Estatut Nacional. El recobrament nacional de les Illes enfront del provincianisme emporuguit. Institucionalització de la comunitat de pobles insulars enfront del centralisme hegemonista de Ciutat. Potenciació màxima dels Consells Insulars enfront de la desconfiança i l’intervencionsme. Representació justa de la Part Forana, Menorca, Eivissa i Formentera al Consell General o Parlament, enfront de la prepotència demogràfica de la Ciutat de Mallorca. Màxima economia i màxima coordinació: els consellers dels Consells Insulars seran els qui formen el Consell General o Parlament. [....]
Si l’Estatut Nacional de les Illes ha estat derrotat pel provincianisme hegemònic de la UCDB i FSB-PSOE, que almenys els pobles de les Illes sàpiguen que hem estat els nacionalistes dels PS de Mallorca i Menorca els qui hem lluitat i lluitarem per un futur més lliure. Mai no ens rendirem.»
En la votació final, l’any 1981, del text del Projecte d’Estatut d’Autonomia de les Illes Balears avui vigent, hi va haver només dos vots en contra: Gabriel Oliver (més conegut com a Biel Majoral) i Andreu Murillo, del PSM de Mallorca i de Menorca respectivament. El seu vot contrari a l’Estatut de 1983 va ser en realitat un vot a favor de l’Estatut Nacional, o si es vol de l’Estatut de Cura amb el qual es va inspirar. «Mai no ens rendirem», van dir ells.