Per fi! A la fi hi ha cert debat del model agroalimentari a les Illes Balears. Ara pareix que consumidors i productors estan més a prop que mai, perquè ens hem temut que a les illes encara tenim qui produeix aliments. Primer fou el temporal Glòria que ens va deixar aquelles imatges de lineals de supermercats completament buits, que feren feredat a més d’un. Setmanes més tard, el confinament va provocar un fort increment de vendes de producte de proximitat per una reorientació ràpida de la distribució per part de cooperatives i dels mateixos pagesos/es locals. Alguns ho atribuïren a una espècie de reconeixement per part de la societat cap als pagesos que sortiren a fer net carrers i places amb els seus atomitzadors plens d’aigua i lleixivet; d’altres ho relacionen amb un mer canvi d’hàbits de consum a causa de la situació, ja que a la gent li era més còmode que li duguessin la panera de la compra a la porta de ca seva. Emperò també és ver que quan poguérem sortir al carrer, la majoria recuperaren la manera de consumir habitual on el producte local encara és anecdòtic. La sensació és que ha quallat el missatge, però encara són pocs els que han canviat definitivament per una compra basada clarament i decidida pel producte de proximitat i de qualitat.

Recentment s’ha presentat una anàlisi sobre les cadenes alimentàries dirigida per la Direcció General de Sobirania alimentària en el qual es posa de manifest que a Mallorca tan sols produïm el 15% del que consumim. És a dir, un 85% del total d’aliments vénen de fora de la comunitat. En el rànquing de consum, en tones, en primera posició es troba l’aigua embotellada (!), seguida de la fruita i de l’hortalissa i la verdura. Només som sobirans, segons l’estudi, en patates i fruits secs. D’horta només produïm un 50% del que consumim i no arribam al 10% de la fruita (segurament sense la síndria i el meló el percentatge és ridícul). Per què passa això? Perquè fa quaranta anys que l’aposta com a societat ha estat una altra, i no precisament l’agrària. A poc a poc han anat desapareixent les finques que feien els aliments de consum diari, famílies pageses que venien al Situat de Mercapalma, feien mercats a diferents pobles o abastien petits comerços. Són pocs els qui es dediquen a l’horta o la fruita, ara, i els qui ho fan, ho fan per haver assolit un bot d’escala en infraestructura, distribució i mà d’obra. Per la seva banda, les finques extensives de fruits secs, cereals, pastures i qualque guarda d’ovelles, han aguantat una mica més, emperò l’envelliment (de pagesos i de plantacions) la Xylella, el canvi climàtic i els preus que dicta el mercat global estan provocant un abandonament progressiu preocupant. O també, alguna cosa passa quan vi i oli amb segells de qualitat s’han de vendre més a fora que dins de l’illa, quan la producció que tenim és només una petita proporció del volum de consum total intern d’aquests dos productes.

Tornant a l’anàlisi del grau d’autoabastiment, crida l’atenció un destacat del resum que es repartí a la seva presentació en el qual es fa esment que, durant les enquestes realitzades per a l’estudi, els entrevistadors comprovaren una percepció completament esbiaixada de què era producte local i de què no ho era per part dels consumidors. Aquest fet ens hauria d’alarmar a tots i instar-nos a posar fil a l’agulla per solucionar-ho, si interessa, clar. En tot això no ajuda l’expansió dels anomenats pseudoproductes locals, aliments frescs o elaborats que juguen amb l’etiqueta, nom, referències geogràfiques o el fet que es venguin en establiments que denoten aires pagesos, i que resulten ser productes importats de fora. El consumidor, ja mínimament conscienciat, aposta per aquests pensant que afavoreix a qualque pagès de la zona i que amb el seu acte està posant el seu granet per mantenir el paisatge foraviler. Res més lluny de la realitat. Passa, per exemple, amb la mel o la farina, per dir-ne només alguns. L’administració hi té molt a dir i hi té molt a fer, perquè no tota la responsabilitat ha de recaure damunt de l’elecció d’un consumidor que està saturat d’informació.

Així, haurien de canviar molt les coses per arribar a gaudir d’un major grau d’autoabastiment a les Illes Balears. S’haurien de posar en producció altra vegada moltes terres i s’hauria de formar i assessorar, acompanyar durant anys a una bona partida de pageses i pagesos, invertir importants sumes perquè això fos possible. Recuperar l’empenta de cooperatives locals, infraestructures col·lectives, emprenedoria agrària, etc. Sens dubte que es faria imprescindible també un replantejament del model socioeconòmic dels setze milions de turistes, perquè no és sostenible, tampoc en l’alimentació. I és que, en aquest debat que fa un any que tenim en marxa, no només hauríem de parlar d’autoabastiment sinó que convé anar més enllà i parlar de sobirania alimentària.

Parlar d’això resulta cabdal en aquests temps que corren, en els quals trontollen els pilars del sistema, ja que no només ens hauria d’importar la quantitat sinó com produïm, qui hi ha darrere, què rep el/la pagès/a a canvi, l’equitat de gènere, etc. I des de la visió del consum: com, què i on compram. Produccions agrícoles que empren glifosat o fertilitzants químics és sobirania alimentària? Granges de porcs intensives és sobirania alimentària? Sous i preus indignes és sobirania alimentària? Dur fruita i verdura eco de Sud-amèrica ho és? I la proliferació de parcs fotovoltaics en sòl rústic? No, no tot ha de valer, ni tampoc no pot ser que li posem l’etiqueta de sostenible perquè no ho és. Parlem idò de Sobirania alimentària, la de veres, més que d’autoabastiment.

Aquesta setmana, des de l’APAEMA hem organitzat la XIV Diada d’agricultura ecològica justament per aprofundir en el debat. S’han fet xerrades, taules rodones, presentacions retransmeses per xarxes socials, i s’han obert finques dels socis per visitar-les. La fira que es feia cada any a Porreres enguany s’ha convertit en una diada d’entrevistes per donar a conèixer una trentena de les persones referents de l’agricultura eco i l’agroecologia a ca nostra. Tot això perquè creim que serà la producció ecològica, i l’agroecologia en particular, aquella que permetrà assolir un major grau de sobirania alimentària. Per què? Perquè és independent d’ensums externs i preserva sòl, terra, aigua, biodiversitat i salut humana. Perquè empra ramaderia extensiva, races i varietats locals, i estira de coneixements tradicionals. Perquè procura sous dignes per a les famílies pageses i cerca cadenes curtes de comercialització per oferir preus justos per al consumidor.

Segons les estadístiques presentades fa poc pel Consell Balear de la Producció Agrària Ecològica (CBPAE), ja són més de 37.800 les hectàrees inscrites (al voltant d’un 16% de la superfície agrària útil) i 1.020 els operadors ecològics. Som la tercera regió de l’estat en xifres. La producció agrària ecològica s’està erigint en una alternativa vàlida i viable, necessària per al futur més immediat del nostre territori. Però som un sector maltractat, perquè no se li reconeix suficientment ni la feina que fa ni el seu potencial. Són moltes les persones i entitats que han hagut de remar a contracorrent durant vint-i-cinc anys i encara ara les exigències hauran de venir d’Europa -o per part dels consumidors- per convèncer finalment als actors implicats del sector agrari per fer la transició ecològica, malauradament. Queda molt de camí per recórrer i, mentre, convé no aturar de parlar de sobirania alimentària.