Dimecres va ser un dia especial per a mi. De fet, un dels dies més importants des que vaig decidir que faria tot el possible per posar a l’agenda política la Crisi Climàtica, incloent-hi l'opció gens fàcil de convertir-me, jo mateix, en polític.
Extinction Rebellion, incansables aquests dies de campanya, van organitzar un importantíssim debat electoral al Parc del Portal Nou –oficialment, i fins que no ho canviï algú, Parc “Reina Sofía”– per sentir les propostes dels partits sobre, res, poca cosa, la Crisi Climàtica i Energètica. Hi vam participar Ciutadans, Esquerra Unida, Podem, PSOE i jo, en representació d’Ara Eivissa. Amb una vergonyosa cadira buida, que el Partit Popular no va voler ocupar.
Des d’Ara Eivissa, tenim molt clara quina és la nostra postura respecte a aquest tema. Ho vaig explicar tan bé com vaig poder, però reconec que l’escenari i el micròfon imposen, per tant, us resumeixo aquí el que vaig dir, o el que vaig voler dir, allà.
1. Justícia Climàtica. Quan parlem de justícia climàtica, ens referim, d’una banda, a què els plans de mitigació, és a dir, la reducció dràstica de les emissions de carboni, s’han de repartir de manera justa, segons el grau de responsabilitat de cadascú. Ens toca fer autocrítica com a Nord Global, pel privilegiat “mode imperial de vida” (en paraules de Jorge Riechmann) del que gaudim. I també toca assenyalar l’1% com fa XR, els megarics dels iots, dels jets privats i del turisme espacial. Molts dels quals visiten Eivissa i són els principals responsables del Gran Problema al qual s’enfronta la Humanitat al segle XXI.
Però a més de la mitigació, parlar de justícia climàtica també és parlar de com fem front a les conseqüències de la Crisi Climàtica ja present i patent. Com garantirem el dret a l’aigua potable i a la resta de recursos bàsics? Com organitzarem les societats i la seva sobirania alimentària en escenaris de sequera extrema i falta de fertilitzants químics (basats en el petroli)? Com garantirem els drets humans d’un creixent nombre de refugiats climàtics?
2. Dir la veritat. El negacionisme clàssic, aquell que negava que el planeta s’estigués escalfant “per la mà de l’home”, ja és pràcticament residual. El Canvi Climàtic és un fet constatable sense necessitat d’aparells de medició meteorològica. Però hi ha un nou negacionisme: aquell que ens vol vendre fum i més fum, falses solucions amagades sota paraules com “sostenible” o “circular”. Sí, ens referim al “capitalisme verd” que encara creu que es pot créixer eternament en un planeta –o una illa– de tamany i volum finits.
Dir la veritat és escoltar persones expertes. És entendre que no serà possible substituir tot el parc automobilístic de combustió per cotxes elèctrics, com diu l’experta Alicia Valero. Que no hi haurà una “revolució de l'hidrogen”, o pitjor, que si s’aconsegueix, es farà amb un altíssim cost social pel Nord de l’Àfrica i el Sud d’Europa (You are here). Allò que Juan Bordera i Antonio Turiel anomenen neocolonialisme energètic, o el que des de William Morris fa un segle fins a Jason Hickel en l’actualitat ens assenyalen com la lluita de tots contra tots per seguir fent ofrenes al monstre de la nostra civilització industrial. Dir la veritat és dir “Renovables sí, però no així”, que la implantació massiva de Renovables Elèctriques Industrials té dos problemes insalvables, l’escassetat mundial de matèries minerals, i una pèrdua inassumible de biodiversitat planetària, com expliquen Gonzalez Reyes o Yayo Herrero. Que la eòlica i la solar són part de la solució, però que depenen del petroli per a la seva fabricació, instal·lació, manteniment i desballestament, de manera que potser hauríem d’anomenar-les pseudo-renovables, o “sistemes de captació temporal de fluxes d’energía renovable”, com diu Casal Lodeiro. O per posar un últim exemple que ens toca de prop, que la indústria de la que depèn econòmicament Eivissa, un turisme basat en el querosè barat que impulsa els avions low cost, és inviable a mig termini, per molt que ens agradi viatjar o posem als programes electorals que volem rebre més o menys turistes.
3. Actuar ara. Sandrine Dixson-Declève, copresidenta actual del Club de Roma, va dir la setmana passada al Parlament Europeu: “L’única tecnologia que ens podria salvar seria una màquina del temps per tornar 50 anys enrere”. I és cert! El 70% de la biodiversitat de fa 50 anys, ja l’hem perdut. El pic del petroli, ja l’hem passat. Els 1,5ºC de l’Acord de París, ja són paper mullat. 5 dels 9 limits planetaris (biodiversitat, clima, desforestació, cicles de nitrogen i del fòsfor i contaminació química), ja els hem excedit. Però s’ha d’actuar. Perquè no fer-ho sempre serà pitjor que fer-ho. I perquè lluitar pel futur del planeta amb totes les nostres forces, col·lectivament, amb alegria, és l'única manera efectiva de combatre l’ecoansietat que patim.
És per això que Ara Eivissa vol impulsar un canvi de paradigma cultural, des del carrer i des de les institucions. Feim propostes valentes i, ho sabem, no son gens fàcils d’aplicar. Volem contraposar el nostre model de societat, la vida mediterrània que reivindica Giorgios Kallis, al “somni americà” neoliberal i consumista que és el que ens ha fet “perdre el nord” i en canvi, no ens ha fet més feliços ni més rics (riquesa mesurada en temps de qualitat i relacions humanes). Volem reaprendre a viure amb menys dels pobles oprimits del Sud Global. Adaptar al Mediterrani el “sumak kawsay” (“Bon Viure” en Quítxua), recuperar els sabers populars dels nostres majors, com l’artesania tradicional i l’agroecologia, que ens van fer més autònoms en el passat i ens faran més resilients en el futur. I proposem moltes altres coses aplicables des de les institucions municipals, com la creació d’una Agència Municipal per a la Transició Energètica, la ciutat de proximitat, la mobilitat descarbonitzada, un pla per la rehabilitació d’habitatges, la recuperació de Reminyoles Municipals…. Ho teniu tot detallat al programa d’Ara Eivissa i us ho explicarem en detall sempre que vulgueu escoltar-nos.
4. Una Assemblea Ciutadana pel Clima a Eivissa. Tenim davant nostre una oportunitat d’or. Mallorca ha esdevingut pionera en la organització d’una Assemblea Ciutadana pel Clima, amb l’impuls de la “nostra” Universitat de les Illes Balears i ara mateix s'està traslladant aquesta experiència a altres territoris insulars, com Canàries. El Govern Balear s’ha compromès a fer vinculants aquelles propostes que superin el 90% de consens. I serem tan bambos de no organitzar-ne una? Us convido a llegir les 56 propostes de Mallorca a assembleapelclima.net i a pensar en com les podem adaptar a la realitat eivissenca. Ara Eivissa és un partit assembleari i municipalista. Portem al nostre ADN polític la combinació de la democràcia representativa amb formes de democràcia directa, com les Consultes Populars, les ILP o les Assemblees Ciutadanes. Creim en l'organització des de baix i en l'obediència dels polítics al poble: “O povo é quem mais ordena”.
Tot això és el que vaig intentar explicar dimecres passat. Un dia qualsevol d’una campanya electoral qualsevol. Un dia intranscendent on vaig poder explicar propostes transcendents per al planeta que, amb la vostra ajuda, potser podem portar del carrer a les polítiques municipals.