En un moment en que tot el que és sòlid s’esvaeix en l’aire, Menorca és un oasi políticament tranquil i estable, fins i tot en temps de pandèmia. Tanmateix, a dos anys de les properes eleccions, aquest oasi pateix problemes de lideratge, que el poden desestabilitzar. 

L’oasi Menorquí és un triangle amb tres cantons ben definits. El cantó més gran és el de la dreta. La gran diferència de Menorca amb la resta de les illes és que aquí el PP conserva el monopoli de la dreta. Menorca encara és un territori lliure de VOX, on no hi té cap representant públic. Ciutadans, que sí que en té, ha entrat en vies de desaparició just quan començava a treure el cap a Menorca. La representació que va treure el 2019 no els hi servirà de res. I el PI just té dos regidors que ningú sap qui són. El peix continua dins el sac del PP. Tanmateix, el miratge de la dreta no sembla que hagi de durar massa. VOX, ara sí, truca a la porta de la mà del sempre oportunista Toni Camps – un dels personatges més desagradables de la política menorquina. I aquesta vegada sí que pot dividir la dreta. El PP menorquí es troba atrapat entre la via populista d’Ayuso i la via més centrista de Feijoo. Només tot girant cap al centre poden guanyar a Menorca, però si abandonen el flanc dret, només faran que alimentar el monstre. La única manera de superar el dilema és optar per una via populista com la que està assetjant José Luís Benejam a Alaior, un dels noms que sona amb més força per reemplaçar Misecordia Sugrañes. 

A la base del triangle s’hi situa el PSOE, que el 2019 va recuperar l’hegemonia perduda, sobretot a la zona de Llevant. EL PSOE s’ha consolidat com el partit natural del poder, el partit de fiar, on s’ha de trucar la porta quan es vol aconseguir alguna cosa. El PSOE ha recuperat l’hegemonia, però, tot deixant anar llast ideològic. El PSOE de Menorca és avui un partit ideològicament més flexible que mai, a la manera de Pedro Sánchez, un partit gris que avui pot dir blanc i demà negre. És senzillament una màquina per controlar el poder amb un nas molt fi per saber que s’ha de dir a cada moment, però que no va a l’arrel de les coses. Els lideratges actuals del PSOE queden molt lluny de la solidesa que tenien Artur Bagur i Joana Barceló. I aquest és el seu gran problema. Susana Mora no s’ha acabat de consolidar mai com a presidenta i el seu final, potser, no és tan lluny com sembla. Héctor Pons té més presència que projecte. Surt a totes les fotos, però no té res a dir. Miquel Company és potser el més sòlid de tots, però l’han enviat a Mallorca. A Menorca no hi ha ningú al davant amb la solidesa de Francina Armengol.  

El tercer costat del triangle el forma la galàxia de Més, que el 2019 va demostrar que no es cap bluf de la nova política, tot consolidant els 3 consellers que va aconseguir el 2015 de la mà de Maite Salord, qui aquest mes de Juny ha deixat la política activa. A diferència del PSOE, Més no és només un partit sinó, també, galàxia organitzativament complexa al voltant de la qual giren formacions diferents. A Menorca cada poble va literalment pel seu compte. Més segueix ben viu però s’hi respira un aire de final de cicle. Més i tota la seva galàxia es troba immers en un procés incert de renovació dels seus principals lideratges, a Maó, a Ciutadella i al Consell. El debat no és només de candidats sinó també d’orientació política i model de partit. Aprofundir els principis de la nova política que van atraure nous votants o consolidar-se orgànicament com una organització seriosa amb capacitat per guanyar unes eleccions. Transformar Més en una mena de Compromís - una força verda ideològicament més atractiva als 11.000 votants potencials - o recuperar les velles certeses del PSM de tota la vida – que s’han fet fortes a ciutadella. 

La política menorquina és una triangulació, perquè més enllà d’aquestes tres formacions i les seves galàxies hi ha un desert polític. Ciutadans està en procés de liquidació, el centre dreta menorquinista és una animal mitològic que ningú ha vist mai, VOX encara no arribat dalt la sala i Podemos, que voleu que us digui. Podemos, que ja va arrencar amb poca força, és avui és una formació extremadament dèbil, sense una incidència social destacable. La seva consellera actua, de fet, com la cinquena representat del PSOE al consell, amb propostes que sorprenen per la seva manca de compromís ambiental. La seva desaparició és altament probable així com estan les coses. De votants n’hi ha prou per obrir el triangle, el que no hi ha són lideratges sòlids

Ens trobam en un moment incert de la política Menorca. Sense lideratges clars ni horitzons concrets. Amb la més que probable irrupció de VOX en l’escena política, s’allunya la possibilitat d’un govern de dretes que esquerdi els consensos, sobretot a nivell territorial. Tanmateix, no val a badar. Les formacions progressistes, i molt especialment el PSOE, no estan fent prou per donar resposta als problemes més importants que afecten Menorca. La seva és una política molt menorquina de quedar bé i fer segons bufa el vent. Malauradament no està fent prou per resoldre els principals problemes de Menorca i integrar la nova immigració. El tema més preocupant és, possiblement, el de l’habitatge, una bomba de rellotgeria en una illa on a cada bouer hi creix un hotel de luxe. En un aquest context incert, el menorquinimse política està cridat a exercir de far que il·lumini nous horitzons, sobretot en matèria social i territorial. Perquè aquest far funcioni, però, necessita de saba nova. I aquí esteim, tot esperant nous lideratges.