Escric això d'encalentida després de llegir un tuit. El primer títol que se m'ocorr és "Contra el petit comerç", però cont fins a deu i veig que potser no és la millor opció. Intentaré que sigui un article en positiu, de veres.

“Sara es la cajera de mi súper. Sara ha visto cómo crecían mis hijos desde la tripa. A veces, les regala algo. Sara y yo nos saludamos, nos vacilamos, nos preguntamos qué tal y cuando la respuesta no es "bien", nos animamos. ¿Y sabéis? Eso no lo hace la puta máquina del autocobro.” Aquest tuit, amb prop de 35 mil m’agrades, ha estat el motiu de l’empipada.

Dediquem una estona a la “puta máquina de autocobro”. L’autor la insulta per dos motius: perquè lleva el lloc de feina a na Sara i, encara més important, perquè aquesta desaparició de la Saralacajerademisúper es conceb com el final mateix de la relació humana, i això sempre provoca un sentiment negatiu, que segurament sigui molt natural des d’un punt de vista antropològic: la Societat se fa amb na Sara, no amb la putamáquinadeautocobro. La qüestió és si na Sara se pot concebre més enllà de na Saralacajerademisúper.

Comencem pel primer motiu. Una màquina permet produir més en el mateix temps o, dit d’altra forma i segurament més rellevant políticament: permet produir el mateix en menys temps. Aquesta relació entre producte i temps s’anomena productivitat. Totes les societats humanes fins fa prop de tres segles han hagut de preocupar-se perquè la producció assolís uns nivells mínims per a la subsistència, i això no sempre estava assegurat. La reproducció de la vida imposava a les societats unes certes quantitats de treball necessari per a perpetuar-se en el temps. Els mites de la reproducció eren estesos a les societats de la necessitat: la multiplicació dels pans i els peixos o el Rei Mides. L’abundància era màgica. Idò bé, fa tres cents anys que la màgia existeix. El temps de treball necessari per a la supervivència fisiològica de la vida humana no ha aturat de disminuir, però hi ha hagut dues forces que han impedit que això es pogués traslladar en menys feina i més temps lliure, al manco des de que fa més d’un segle s'instaura la jornada laboral de vuit hores.

La primera, insalvable, és que l’ésser humà no és només un cos que s’ha d’alimentar, vestir i cuidar davall un sòtil. Les necessitats han crescut i això ha implicat que la nostra “cistella de reproducció” vagi més enllà de les necessitats bàsiques i inclogui coses com un smartphone o anar al cine. El problema ve amb la segona força. Resulta que amb aquesta revolució tecnològica també naixia una estructura social nova, la naturalesa de la qual era impulsar el temps de treball cap a l’altra banda: cap al màxim possible. Aquesta estructura encara existeix i s’anomena capitalisme. Els grans i continuats augments de productivitat no han pogut implicar una disminució continuada del temps de treball perquè senzillament el temps de treball no es decideix en base a les ganes de fer feina que tenen na Sara i les seves companyes sino a les necessitats de rendibilitat creixent dels accionistes de l’empresa. La putamáquinadeautocobro podria servir, senzillament, per treballar menys, però serveix perquè na Sara se'n vagi de cap a l’atur. Hi ha un paratge de Marx que il·lustra perfectament aquesta paradoxa terrible de la tecnologia i la seva condició social: “Un negre és un negre. Només sota determinades condicions se converteix en un esclau. Una màquina de filar cotó és una màquina de filar cotó. Només sota determinades condicions es converteix en capital. Sense aquestes condicions, la màquina dista tant de ser capital com dista l'or, en si i per a si, de ser diners i el sucre de ser el preu del sucre…” Insultar una màquina d’autocobro, per cert, il·lustra perfectament el caràcter fetitxista de la mercaderia en la nostra societat: les persones es cosifiquen i les coses es personifiquen. Màquina dolenta!

Segon motiu. La màquina no regala res als teus fills, no vacila, no saluda, no demana “què tal” i no t’anima quan no dus un bon dia. Na Sara si. La qüestió aquí és si la humanitat ha de destruir les màquines autocobradores per poder seguir fent totes aquestes coses. La qüestió és si na Sara pot seguir fent aquestes coses sense necessitat de dedicar la seva vida a ser caixera de super. L’expansió del consum com a principal forma de socialització ens ha duit a l’extrem de creure que no, que només ens podem saludar i animar al super, i no a la plaça. Que una ciutat només és viva segons la vida dels seus comerços, i per això vivim com un vertader drama i despersonalització el tancament de les petites botigues i els comerços “emblemàtics”, perquè no som capaços de concebre l’espai més enllà del consum ni les relacions humanes més enllà de l’intercanvi de mercaderies. Per aquí em sortia el primer títol de l’article, amb més ganes de provocar que res. Sóc el primer que defensarà a mort la meva llibreria de confiança davant Amazon, però perquè fer-ho és defensar la meva llibretera de confiança davant en Jeff Bezos. De fet, el problema no és Amazon. La productivitat i la capacitat logística d’una empresa així podria servir per reduir considerablement el temps de treball i maldecaps de moltes Saras, enlloc de fer-los la vida impossible.