Apunts d'urgència sobre canvi de model, fons europeus i política industrial

imatge: Can Gazà (Som Energia)
imatge: Can Gazà (Som Energia)

Aquests darrers dies s’està parlant molt, o molt poc, dels moviments del lobby hoteler per rebre part del fons de recuperació europeu, amb l’objectiu de regenerar les anomenades “zones madures”. Melià, Iberostar, Riu i Barceló aspiren d’aquesta manera a finançar amb doblers públics la recuperació de certs nivells rendibilitat perduda a llocs com Magaluf, la “Platja de Palma” o Sant Antoni de Portmany. A la vegada, el Fòrum de la Societat Civil demana participar en el repartiment d’aquestes ajudes per tal de fer coherent el procés de recuperació amb el canvi de model productiu per abandonar el monocultiu turístic. És una oportunitat històrica, certament, però hi ha motius per ser previnguts.

Recapitulem una mica. El passat 10 de març de 2020 la Comissió Europea va publicar el document titulat “Un nou model d’indústria per a Europa”, on s’hi desenvolupava la seva postura al voltant de l’anomenada “nova política industrial” a la Unió. Una mena d’estratègia general per al futur de l’economia europea. Tres dies després l’OMS assenyalava el vell continent com epicentre de la pandèmia que feia mesos afectava la regió xinesa de Hubei. Més de mig any després, el primer d’octubre, el Consell Europeu reafirmava el seu compromís amb els objectius industrials precedents, expressant la necessitat de fer-los coherents amb el Pla de Reactivació Econòmica. D’aquesta forma, el fons de recuperació, el Next Generation EU, s’emmarca en una estratègia industrial ja existent. És essencial, per tant, comprendre bé el sentit d’aquesta estratègia per considerar l’horitzó de possibilitats que ofereix el fons.

El creixent interès per la política industrial a Europa sorgeix en un context de moviment de plaques geopolítiques. La Gran Recessió no va fer més que profunditzar en el procés de desindustrialització dels països desenvolupats, afectant d’especial forma als estats europeus. Els tres països desenvolupats que patiren un major retrocés del teixit industrial durant la crisi foren Itàlia, l’Estat espanyol i el Regne Unit, per aquest ordre. A més, Europa arrossega forts problemes de productivitat, sent la regió mundial on menys va créixer aquesta variable entre el 1992 i el 2018. Aquest fet, combinat amb el procés d’envelliment, planteja previsions de grans descensos del PIB per càpita. La qüestió de la productivitat té relació amb la pèrdua de lideratge quant a avanços tecnològics. L’absència de Sistemes Nacionals d’Innovació potents, com tenen a la Xina i els Estats Units, fa que el paper dominant en àrees com el 5 i 6G, el big data, la robòtica, la intel·ligència artificial o la microelectrònica s’estigui disputant lluny d’Europa.

L’estratègia planteja una doble transició. Per una banda i seguint les línies del Pacte Verd, la transició energètica per assolir la neutralitat climàtica el 2050. Per l’altra, la digitalització de la indústria per no veure’s subordinada com a potència de segon ordre. Aquest fet es planteja com a element clau per mantenir la sobirania de la Unió i el paper de subjecte determinant en el context geopolític. Cal remarcar que el continent ha estat històricament una potència industrial, i que encara avui manté una posició de lideratge amb producció i exportació de productes d’alt contingut tecnològic i alt valor afegit. El segon sector representa el 20% de l’economia de la UE, 35 milions d’ocupacions i el 80% de producció de mercaderies.

Quines son les principals línies d’aquesta Nova Política Industrial? Aprofundir en el Mercat Comú se considera essencial per millorar el marc competitiu per a les empreses, que també s’enfronten a una conjuntura de guerra comercial a nivell global, fet que impulsa la Unió a defensar la “igualtat de condicions”, un eufemisme per exposar que no pot restar passiva davant aquest fet. La dimensió mediambiental es reflexa en dues direccions: per una banda la transició cap a una economia hipocarbònica, el que implicaria millorar l’eficiència dels processos productius per reduir la relació emissions/producte, per l’altra banda avançar cap a l’economia circular, amb l’objectiu de desmaterialitzar els processos productius per d’aquesta forma superar els límits físics del planeta. L’avanç qualitatiu es composa d’una forta aposta per l’I+D+i, així com per una capacitació de la força laboral coherent amb les necessitats d’aquesta indústria futura. El fiançament de tot plegat es basa en programes que formen part del pressupost plurianual, com l’Horizon Europe, Europa Digital, el Fons d’Innovació, InvestEU o el Fons Europeu de Defensa.

En definitiva, la Nova Política Industrial se fonamenta en la necessitat de recuperar el lideratge en els avanços tecnològics, amb el principal objectiu de mantenir el continent en una posició de privilegi en las cadenes de valor globals, assegurant de esta manera el seu atractiu inversor i mantenint el model de protecció social dels estats membres de la Unió sense comprometre la rendibilitat del capital. Tot això en un context d’emergència climàtica, que determina de forma transversal l’estratègia.

En aparença, pot parèixer que les línies de la Nova Política Industrial a Europa son coherents amb una procés de canvi de model productiu a les Illes Balears, però de que parlam quan parlam de canvi de model? Aquesta ha estat una expressió sovint emprada en sentit abstracte, sense interpel·lar a una alternativa concreta. Per ajudar a entendre les dimensions d’aquesta alternativa, podem centrar-nos en dos elements: els seus costos i el paper central d’una política industrial pròpia en aquest procés. En un estudi recent, diversos economistes vinculats a la UIB duien a terme una primera aproximació als costos associats a aquesta transició i ho feien a partir de dos escenaris. El primer, amb una reducció del 15% de les places turístiques, seria segons ells perfectament assumible en un horitzó de deu anys vista, amb un cost anual de sols 180 milions d’euros. El segon, més ambiciós, planteja la reducció del 50% de places, que s’acosta als 11.700 milions. El que cal tenir clar és que la transició és mesurable i, per tant, planificable. Un segon element imprescindible per imaginar la transició és la necessitat d’una Política Industrial balear. Al llibre blanc Horitzó 2030 del Consell Econòmic i Social hi ha un projecte bastant realista en aquest sentit, que planteja una proposta de mínims a deu anys vista. És a dir, no partim de zero, podem imaginar una estratègia aplicable fins i tot a deu anys vista, que en cas d’èxit implicaria un canvi de dimensions històriques.

Però l’estratègia europea pot ser coherent amb la balear? Els fons poden ajudar a avançar en aquest sentit? Si miram enrere, podem veure com el procés d’integració econòmica ha estat paral·lel a la consolidació de tota una sèrie de problemes econòmics estructurals que afecten les Illes. El mercat comú no ha fet més que aprofundir en la situació de monocultiu turístic. Per agafar una idea del retrocés del sector industrial, aquest ha passat de suposar un 10% del Valor Afegit Brut total el 1987 a un 7,5 el 2018. A més, la composició d’aquest ha canviat totalment, amb una forta pèrdua de les manufactures, que si el 2001 suposaven el 71,1% del sector el 2018 només un 44,4%. Aquest pes és del 79,5 a l’Estat. Però si encara filam més prim i analitzam la seva composició tecnològica, veim que la meitat de les manufactures corresponen a processos amb una intensitat tecnològica baixa, arribant a un 85% si hi afegim la franja mitjana-baixa. Llavors, la Nova Política Industrial de la Unió pot ajudar a canviar aquest panorama? A parer meu, hi ha una sèrie de limitacions, o com a mínim desafiaments, que plantejaria el fet d’harmonitzar l’estratègia europea amb un projecte seriós de canvi estructural a les Illes.

En primer lloc, s’assumeix l’existència d’interessos contradictoris entre sectors econòmics, però s’obvia que aquests també es donen entre territoris. La competència entre una potencial indústria manufacturera balear i la ja existent en diverses regions europees és un escenari factible en cas d’èxit de canvi estructural. Llavors, quina motivació podrien tenir els països amb indústries líders per finançar els seus possibles competidors? Una resposta coherent podria ser que el procés d’industrialització s’orienti a activitats intermèdies, amb l’objectiu d’inserir-se en les cadenes de valor dominades per aquestes regions punteres.

Aquest va ser precisament el cas de reestructuració que es va donar als països de l’Est després de la caiguda del Pacte de Varsovia. El model d’aquests països està basat en activitats manufactureres de baix valor afegit i intenses en treball, amb salaris baixos i un reduït paper del sector públic. D’aquesta manera la integració europea genera, segons l’economista Costas Lapavitsas, dinàmiques centrífugues més que convergents. A partir del principi d’avantatges comparatives s’ha donat un procés d’especialització productiva a diverses regions europees, generant relacions de centre/perifèria. D’aquesta forma, a part d’aquesta perifèria de l’Est s’hauria generat una perifèria sud centrada en el sector turístic, la construcció i els serveis de baixa productivitat.

Una segona objecció se desprèn del fet que l’estratègia industrial europea no està orientada a processos de canvi estructural, sinó a modernitzar les regions ja industrialitzades. Les empreses i branques que tenen potencial per dur a terme aquesta transformació ja existeixen. En el cas balear podríem trobar elements amb potencial per aprofitar aquesta onada, però difícilment això podria ser qualificat de canvi estructural.

En tercer lloc podem situar tot l’entramat de disposicions legals referents al mercat únic, així com les restriccions relatives a la subvenció i protecció industrial. Aquestes limiten considerablement la matriu de possibilitats d’una industrialització exitosa, com va ser el cas dels tigres asiàtics.  De fet, eines com la promoció d’exportacions no es poden donar dins el mercat únic. Cal comentar el fet que el procés d’integració europea ha coincidit amb l’esfondrament del pes relatiu dels bens finals i d’inversió en les exportacions balears, guanyant aquest pes els béns intermedis. El mercat únic, fins ara, no ha fet més que acompanyar el retrocés constant de les nostres manufactures i la seva especialització en processos de baixa intensitat tecnològica.

Un quart element és que les mesures de finançament extra pressupostaries podrien implicar certa condicionalitat per als països receptors. Tot i que l’any passat se va suspendre temporalment el Pacte d’Estabilitat i Creixement, que limitava els dèficits fiscals i el deute públic, existeixen pressions per subordinar la recepció dels fons de recuperació a la realització de reformes en matèria de pensions o mercat laboral. Per exemple, el Bundesbank alerta al seu darrer informe sobre el perill que suposa el deute mutualitzat per a la comptabilització de dèficits nacionals. Es proposa, per contra, ponderar aquest deute perquè es comptabilitzi com a deute dels estats membres, de forma que estaria subjecte als criteris de Maastrich. Si tenim en compte que l’Estat Espanyol i Itàlia rebran prop del 40% dels fons, cal considerar com a possibilitat futura una nova crisi de deute.

Finalment és necessari fer referència també a la discrecionalitat dels fons. Durant la primera fase de la crisi, els programes de compra d’actius del Banc Central Europeu es varen dirigir a grans empreses. Alfons Pérez de l’ODG apunta al llibre “Pactes verds en temps de pandèmies” que aquests rescats es varen dur a terme sense seguir cap tipus de criteri ambiental o social, i de fet hi trobam empreses contaminants del sector automobilístic, energètic o aeri. L’extrema burocratització dels fons és un biaix claríssim a favor de les grans empreses, que poden contractar els serveis de grans consultores com ja ha fet el lobby hoteler balear amb KPMG, una de les Big Four. De fet, aquesta gestió s’ha fet fent des de l’Agència d’Estratègia Turística, un organisme públic lligat a la Conselleria de Model Econòmic, Turisme i Treball. Per si això no fos esperpèntic a bastament, l’equip el dirigirà Francisco Albertí, director d’expansió d’Iberostar.

En definitiva, hi ha motius per abandonar la idea dels fons de recuperació com a recepta màgica que ens durà l’anhelat canvi de model. A més, aquesta il·lusió amaga que falta una primera condició necessària clau per engegar un procés d’aquestes característiques: voluntat política. Pel que fa a la situació de les forces vives, el Fòrum de la Societat Civil és la plasmació més evident del Bloc Històric que ha d’impulsar aquesta tasca, però no pareix que el Govern vagi en la mateixa direcció. L’escissió entre una societat mallorquina de cada vegada més conscient de la necessitat d’avançar en la diversificació i els seus representats a les institucions es presenta com el principal repte a afrontar en els pròxims anys. Com diu Xavier Domènech en el seu darrer llibre “Un haz de naciones”: “tot procés de reconstrucció i transformació social és un procés de reconstrucció i transformació nacional”. És a dir, no hi haurà canvi de model fins que no s’estableixi un consens ampli per dur-lo a terme. Un projecte col·lectiu de país. O esdevenim poble i assumim aquesta responsabilitat històrica sabent que no hi haurà receptes salvadores, o ens abandonam a un model econòmic i polític caduc i incapaç d’assegurar uns mínims nivells de benestar.

comentaris