Dachau, a 13 kilòmetres de Munich, va ser un camp de concentració capdavanter: fou el primer camp de concentració nazi i el camp model per a la resta de camps de l'Alemanya nazi. També va ser el primer camp on els serveis mèdics de les SS varen fer proves i experiments amb els presoners amb l'objectiu de conèixer els límits humans que podien suportar els seus propis soldats de l’exèrcit Alemany.

Fou el mes de març de 1933, just un mes i mig des de que Hitler havia accedit al poder, el 30 de gener, quan Dachau es va posar en funcionament.

Inicialment es va crear per empresonar comunistes i socialdemòcrates i posteriorment per empresonar a diferents grups socials fora dels estàndards nazis. Les condicions eren terribles: treballs forçats, càstigs inhumans, confinament i mort. A finals del mes de juny de 1945, 12 anys després, es calcula que havien mort més de 40.000 persones a Dachau víctimes del regimen nazi.

Quan ens submergim a Dachau, el primer que ens demanam és: Com és possible? Com se passa del discurs polític a l’execució d'un programa d'eliminació física de l'enemic polític? Quines circumstàncies s'han de donar per acometre una atrocitat d'aquesta magnitud?

Trobam la clau d’aquestes preguntes en els mateixos inicis del nazisme. Hitler afiança el seu èxit en dos punts fonamentals: 

Per una banda, l'orgull nacional per a treure a Alemanya de la depressió després del sotrac de la I Guerra Mundial.

Per l'altra, la identificació dels que per a ells eren paràsits socials: jueus, comunistes o qualsevol altre grup que no encaixés amb l’ideal de la raça ària com els culpables dels mals de la nació.

Aquest discurs va calar ràpidament entre la societat alemanya a base d'assenyalar insistentment a l'enemic mitjançant discursos exaltats i propaganda. Una propaganda contundent i agressiva que no deixava marge al pensament crític i, tanmateix, els qui el tenien eren aniquilats.

Així és com funciona l'extrema dreta. No té altre argument que crear l'escenari de l'estigmatització, com vàrem poder comprovar a la darrera campanya electoral, quan Santiago Abascal va llegir i assenyalar els llinatges àrabs de les persones receptores d’ajuts al lloguer de la Comunitat de Madrid. I ho va fer públicament a un mitin amb un públic entregat .

O com quan Rocío Monasterio va assenyalar directament un centre de Sevilla de nins immigrants, popularment coneguts com a 'menas'. Centre on, unes setmanes després, es va trobar una granada de mà que havia estat llançada al recinte. 

La tolerància a aquest discurs és un pilar fonamental per a la seva implantació. A Dachau, els americans que varen lliberar el camp varen fer una enquesta entre la població i varen concloure que la practica totalitat sabia o intuïa que en el camp succeïen fets terribles i que a la gran massa de la població no els hi molestaven o no els hi pareixen malament aquests fets.

I quan ens referim a aquests 'fets' no podem deixar passar el que això suposava: vides destruïdes i famílies separades per sempre. Joves, infants, homes i dones, a qui se‘ls començava a humiliar des del primer moment despullant-los de la seva identitat i eren víctimes de totes les tortures i càstigs imaginables fins al punt de trobar la mort en la majoria dels casos.

Al museu del camp es conserven fotos de les seves vides anteriors: ulls brillants i somriures il•lusionats i tota una vida per viure i construir. Vides truncades pel simple fet de tenir un llinatge concret o per pensar diferent.

Si com a societat toleram o miram cap a un altre costat quan un grup polític, que actualment és tercera força en el congrés, posa en pràctiques les velles estratègies de l'extrema dreta, estam teixint els camins del seu èxit. És per tot això que la resposta ha de ser clara, immediata, audaç i contundent. Perque al feixisme se li atura quan intenta créixer, quan està en el poder la única opció és sobreviure, amb sort.