Agenda política, utopies i distòpies

Agenda política, utopies i distòpies
El districte de negocis de Manila, vist des de la perifèria (Foreign Policy)
El districte de negocis de Manila, vist des de la perifèria (Foreign Policy)

Diguem-ho sense embuts: En la modernitat neoliberal, les utopies emancipadores no cotitzen a l'alça, si és que alguna vegada ho han fet en els mercats borsaris-electorals del capitalisme. Ni tan sols les "utopies per a realistes", en afortunada expressió de Rutger Bregman, estan presents a l'agenda política. S'ha instal·lat, excepte pel que fa als feminismes, una mena d' "immunodeficiència ideològica" de tot projecte polític realment alternatiu a l'statu quo. Hom diria que, com a alternativa al neoliberalisme pur, ha esdevingut hegemònic un cert conservadorisme d'esquerres.

Vet aquí alguns exemples concrets d'allò que vull dir:

I.- El Govern de Nova Zelanda, presidit per la laborista Jacinda Ardern, ha presentat enguany el seu primer "pressupost del benestar". En lloc de projectar objectius de creixement del PIB, els objectius del pressupost neo-zelandès per a 2019 són millorar la salut mental, reduir la pobresa infantil, abordar les desigualtats que sofreixen els i les indígenes maoris, prosperar en l'era digital, i transitar cap a una economia mediambientalment sostenible, i baixa en emissions. Queda clar, idò, que amb una determinada agenda política, sí que es pot impulsar una concepció econòmica i social més enllà del PIB. Mentrestant, aquí se segueix idolatrant el PIB com a indicar de quasi tot.

II.-Una de les que consider grans aportacions teòriques del pensador marxista André Gorz és la que se sintetitza en aquesta frase seva: "... el socialisme no val molt més que el capitalisme si no canvia d'eines". És a dir, si es vol una perspectiva no capitalista –o, fins i tot, de pràctiques postcapitalistes- seria convenient canviar, almenys, alguns instruments de mesurament del nivell de cohesió social, com és el cas del Risc de Pobresa o Exclusió Social (AROPE). Segons les últimes dades disponibles, l'any 2018 la taxa d'aquest indicador va ser d’un 18,1%, i d’un 26,1% a les Illes Balears, i al Regne d'Espanya, respectivament. Però, cal tenir en compte que l'AROPE, i altres indicadors de l'Enquesta de Condicions de Vida (ECV), es calculen sobre bases dineràries, i, conseqüentment, es valoren únicament carències materials. La qüestió -sembla que utòpica- és que si, per exemple, s'apliqués la metodologia de l'Índex de Pobresa Multidimensional del Programa de les Nacions Unides per al Desenvolupament (PNUD) i la Universitat d'Oxford que, a diferència de l'ECV, mesura com s'experimenta la pobresa en salut, educació, i nivell de vida, la taxa de pobresa abans indicada tindria un estirabot de, tirant a la baixa, un 25%. Si l'agenda política vol combatre de debò les desigualtats, s'ha de conèixer bé quina és la seva magnitud.

III.-La problematització de la qüestió laboral és profunda i polièdrica. D'una banda, està la precarització estructural que, tal com torna a posar de manifest l'Informe sobre exclusió i desenvolupament social a Espanya 2019 de la Fundació FOESSA, fa que l'ocupació remunerada (especialment des de 2011) hagi entrat en un pendent de pèrdua de capacitat d'integració social de difícil reversió. No obstant això, se celebren els augments estadístics d'ocupació com a veritables èxits sociopolítics indubtables. Car els veritables rècords són de subocupacions, i, per tant, de treballadors i treballadores pobres, hi ha, a l'agenda política, una insòlita autoenganyifa.

D'altra banda, avança inexorablement el procés de digitalització i robotització que s'ha denominat "Quarta Revolució Industrial i de Serveis (4RIS)". La cosa va de bo. Per exemple, a un model econòmic com el balear, tan bolcat en els serveis i la construcció, té un doble repte (una doble utopia?): Modificar el patró de creixement (amb menys creixement, i més desenvolupament), i, alhora, afrontar les conseqüències, que són a tocar, de la 4RIS. No debades, per exemple, el número de juliol i agost de la revista especialitzada en assumptes turístics "Hosteltur" dedica el tema central a les "Ocupacions híbrides", la Comissió Europea no deixa d'impulsar el debat entorn de "La transformació digital en el sector de la construcció", la banca no digital és ja una espècie en extinció (se salvarà Colonya?), o és a tocar la digitalització de les línies de caixes de les grans, mitjanes, i petites superfícies comercials.

No es tracta de promocionar un pensament neoludita. Ans al contrari! Però, una de les grans distòpies de l'agenda política d'aquesta primera meitat del segle XXI pot venir per la falta de reflexió de l'esquerra sobre els efectes que, tot plegat, pugui tenir en les nostres societats. Un fet sembla inqüestionable: La 4RIS posiciona, d'entrada, amb major força al factor capital en el ben vigent conflicte capital-treball. Es necessiten, per tant, renovades (o no tant) utopies que equilibrin aquesta correlació de forces. Un trípode imprescindible -però absent de l'agenda política- és el format per: Renda Bàsica (RB) que, com a tal, ha de ser incondicional i universal; reducció de la jornada laboral sense minva de salari; i desacomplexada estratègia de reforçament del sindicalisme.

La conclusió és que la problematització de la qüestió laboral és, fonamentalment, un problema de poder. Cal, idò, molta lluita de classes, que el "diàleg social" no sigui un desactivador de conflictivitat laboral. Cal, en definitiva, recordar insistentment la frase de Sèneca a Neró: "El teu poder rau en la meva por; si jo ja no tinc por, tu ja no tens poder" (citat al llibre "Ho tornarem a fer" de Jordi Cuixart).

IV.-Fet i fet, la petjada ecològica s'ha fet immensament insostenible. S'han superat amb escreix els límits insulars (i planetaris). Hem arribat al bon punt en què el "Sense límits no hi ha futur" ha esdevingut en insuficient. Immersos en el que ja es considera la Sexta Gran Extinció, a l'agenda política es continua conjugant prioritàriament el verb "transitar" (transició ecològica, transició climàtica, etc.). I, mentre es transita, es creix, i es pensa en futurs "creixements verds". Per acabar d'arrodonir-ho, tot i quedar-nos escassament onze anys perquè l'escalfament global sigui irreversible, es transita lentament.

La crisi ecosocial no és conseqüència de que les majories socials visquin per sobre de les seves possibilitats ecològiques. És fruit, essencialment, d'una construcció social impulsada per un capitalisme plutocràtic. Altrament dit: "El capitalisme extractivista i consumista resulta incompatible amb una noció assenyada de bona vida referida al conjunt de la humanitat. La destrucció de la naturalesa no és el preu inevitable que cal pagar per aconseguir una vida de qualitat, sinó més aviat la conseqüència d'una manera de producció econòmica i de dominació de classe que posa en riscos totes dues coses escindint a la humanitat". (Santiago Álvarez Cantalapiedra, José Bellver Soroa, Nuria del Viso Pabón, Mónica Di Donato, Lucía Vicent Valverde. FUHEM Ecosocial).

Si no volem transitar cap a una terriblement injusta distòpia, s'imposa, si o si, que l'agenda política prioritzi la conjunció del verb decréixer. Decreixement amb justícia social o barbàrie! Aquesta és la disjuntiva dels nostres dies.

V.-Com hem passat d'aquella màxima emancipadora segons la qual "només la cultura fa ciutadans [i ciutadanes] lliures", a una agenda política de les indústries culturals, de la cultura desestacionalitzadora de l'activitat turística, del producte cultural turístic, etc., no queda més remei que reapropiar-se de la capacitat emancipadora del fet cultural. Aquesta expropiació de la cultura per part del capitalisme no és un fenomen nou. Té, això sí, característiques noves associades a l'actual capitalisme extractivista. Però els ensenyaments de E. P. Thompson entorn del concepte de "cultura plebea" són avui dia extraordinàriament vigents i útils. En aquest sentit, és imprescindible acceptar que la frase "hi ha una guerra de classes, i l'estam guanyant els rics", pronunciada pel multimilionari Warren Buffett, és especialment transcendent en l'estratègia de fons de les polítiques culturals institucionals, i hegemòniques. La contra hegemonia cultural ha esdevingut peça clau en qualsevol estratègia emancipadora.

Per a concloure, si es vol fer front al desori de les distòpies neoliberals, cal una altra agenda politico-institucional. Amb André Breton, calen, fort i no et moguis, utopies per "transformar el món, com volia Marx, i canviar la vida, com va proclamar Rimbaud".

comentaris