Segon Primer de Maig en pandèmia coronavírica... i ja en van dos de primers de maig consecutius en un context d'escreix d'explotació laboral i de desigualtat social. El gran beneficiat de la coronacrisi és el capitalisme digital. Companyies com ara Amazon, Gloogle, Deliveroo, Glovo, Airbnb, etc.  augmenten beneficis empresarials i dividends borsaris, alhora que encapçalen els rànquings de precarietat laboral. I, tanmateix, les estratosfèricament més beneficiades són les farmacèutiques que, en mantenir les patents de les vacunes de la covid-19, evidencien que el "Capitalism kills" és una veritat empírica, i no tant sols un eslògan grafitejat als murs urbans i serigrafiat a les ferratines.

El context és, idò, de camaleonisme del neoliberalisme. Cal canviar d'aparença per mantenir allò que és substancial. Fa temps –si més no des de la revolució conservadora neoliberal de Reagan & Thatcher- s'ha palesat que tota crisi és utilitzada com a pretest per reforçar l'hegemonia política, social, econòmica i cultural del neoliberalisme. Posaria messions que la coronacrisi no serà, ni de bon tros, una excepció. El que és essencial, més enllà inclús que les polítiques concretes, és mantenir un pensament tan hegemònic que ha esdevingut gairebé en pensament únic. D'això va l'anomenada "nova normalitat"!

Com aquesta crisi és de naturalesa diferent de les patides anteriorment (la primera de l'era de l'antropocè, i directament associada a la crisi ecològica), i d'una magnitud mai vista d'ençà que el capitalisme és capitalisme, l'establishment es prepara per posar en marxa mecanismes extraordinaris. Alguns d'aquests mecanismes són, diguem-ho així, el mal menor a curt termini. Alhora, tot s'ha de dir, són força diferents, i molt més amables humanament i més eficients econòmicament que, per exemple, l'austericidi que la UE aplicà a les seves poblacions no riques en l'anterior crisi econòmica. Però, no ens enganyem, el Pla de Recuperació per a Europa (pressupost de la UE i NextGeneration EU) és la plasmació pressupostaria, i el reverdiment d'una política consistent en qualsevol cosa dintre del capitalisme (concebut com a societat de mercat i no amb mercats), i res en perspectiva postcapitalista.

En el fons, el que està en disputa és el manteniment de la idea que, parafrasejant Mark Fisher, el capitalisme (més neoliberal o amb unes modestes dosis de socialdemocràcia) ha de seguir ocupant sense fissures l'univers d'allò què és pensable. Altrament dit, el moll de l'os de la confrontació és si es pot imaginar o no un model social sense explotació laboral, amb democràcia, amb impuls igualitari, sense existències vitals en fallida, amb un abordatge amb justícia de la crisi ecològica, és a dir, amb la garantia de no existència d'oasis climàtics per a les elits.

Més enllà de reivindicacions concretes, com ara, derogació de les reformes laborals de 2010 i 2012, garantia de debò del manteniment i millora del sistema públic de pensions, salari mínim equivalent al 60% del salari mitjà, eliminació de qualsevol bretxa de gènere en salaris i pensions, la jornada laboral de quatre dies, participació dels treballadors i treballadores en les decisions estratègiques empresarials, impuls de valent a l'economia social i solidària, implantació de la Renda Bàsica Universal, etc., s'escau que el Primer de Maig sigui la diada reivindicativa amb aquest nou paradigma de canvi de model de relacions econòmiques com horitzó.

Parlant d'horitzons, val a dir que aquest Primer de Maig és el primer sense l'Arcadi Oliveres. I ja es fa enyorar. Al llibre "Paraules d'Arcadi. Què hem après del món i com podem actuar" -que ha esdevingut en una mena de testament arcadià- ens ha deixat escrit que "cal abolir el capitalisme, perquè crec que és un sistema pervers que mata vides. I tot el planeta", i que "totes les lluites i reivindicacions [emancipatòries] tenen el seu sentit i deixen el seu pòsit. Que res és en va, encara que no s'aconsegueixin tots els objectius". Cal, idò, desconfinar tot el que significa el Primer de Maig per seguir caminant "cap a una dignitat global".