L'Enquesta de Població Activa (EPA) és, sens dubte, la principal operació estadística per a conèixer la situació laboral, però, com tota estadística, és interpretable. Dit en altres paraules, la valoració dels seus resultats depèn de les ulleres amb què es mirin les dades. És possible que, amb unes ulleres economicistes, s'analitzin emfatitzant la perspectiva dels "agregats econòmics", i, si les ulleres usades permeten un enfocament més social, allò important serà esbrinar que ens indiquen la xifres de l'estadística sobre com les persones viuen les seves vides.
Per cert, estic rellegint "La gran trasformación. Los orígenes políticos y económicos de nuestro tiempo", la gran -i sempre actual- obra de Karl Polanyi (de la qual existeix una recent i molt cuidada edició de 2017 del Fondo de Cultura Económica, amb un molt bon pròleg del prestigiós economista Joseph E. Stigliz, i una excel·lent introducció del no menys prestigiós sociòleg Fred Block), que em ve a tomb per comentar els resultats de la darrera EPA, tot recordant que Polanyi sosté que l'anàlisi de l'economia no es pot deixar només als economistes. D'altra banda, i això és fonamentalíssim, l'obra de Polany se centra a mostrar que terra, treball, i doblers formen una tríada de mercaderies fictícies, entre altres coses, perquè, a diferència de les veritables mercaderies, aquestes tres no són produïdes per a la venda. En el cas del treball, molt resumidament, el seu plantejament és que la societat que exclusivament mercantilitza el treball, renuncia a aspectes tan capitals com els relacionats amb la dignitat de la vida de les persones.
Des d'aquesta perspectiva analítica, és força lamentable que un govern com el de les Illes Balears, a l'hora d'analitzar què passa en el món del treball ho faci sempre amb una mirada totalment economicista (amb ulleres d'economia neoclàssica, sigui dit de pas), i mirant únicament el treball remunerat. El missatge governamental sobre l'EPA del quart trimestre de 2019 és un clar exemple de missatge gens progressista sobre ocupació. A la nota informativa oficial es destaca: 1. "Les Illes Balears tanquen el quart trimestre del 2019 amb 570.100 persones ocupades, el que representa un valor màxim per als tres darrers mesos de l'any". 2. "La darrera EPA registra 62.700 persones aturades, gairebé un 8% menys que el mateix període del 2018 i una taxa d'atur del 9,9%".
Precisem totes dues afirmacions. Comencem pel nombre de persones ocupades dient que, segons la metodologia de l'EPA, a la comunicació oficial hauria de dir-se que, a Balears, el quart trimestre de 2019 es tanca amb 570.100 persones que, almenys, han tingut una ocupació d'una hora durant la setmana de l'enquesta. Tot seguit s'hauria d'advertir que, en aquesta població ocupada (469.700 persones assalariades, i 100.400 autònomes) hi ha molta subocupació i bastant fals autònom. Agradi o no agradi, la qüestió clau és quin percentatge d'aquesta població ocupada forma part de la cohort de treballadors i treballadores pobres.
Precisem ara la dada de la Població Aturada. Tenint en compte que metodològicament l'EPA és molt exigent (disponibilitat absoluta per treballar, cerca súper activa d'ocupació, etc.) per a classificar a una persona com a aturada, el missatge governamental guanyaria en rigor si parlés d'una Població Aturada de, almenys, 62.700 persones. I tot seguit advertís que hi ha milers de persones fixes discontínues que en aquests mesos de tardor i hivern no treballen, però com tampoc no compleixen les exigències metodològiques per a esser considerades com a aturades, estadísticament són classificades com a persones inactives, la qual cosa distorsiona les dades de l’EPA. No debades, el quart trimestre és el que registra, amb una xifra de 381.800, el nombre més gran de persones inactives de l'any.
El discurs governamental també seria més progressista si fes esment al fet que, del total de la població inactiva, un 58% són dones; però de les persones que la seva principal causa d'inactivitat és la dedicació als treballs de la llar (91.100 en total), el 78% són dones! És a dir, i és fonamental insistir-hi, en la construcció social patriarcal el treball no remunerat, però que és essencial per a l'existència humana, el realitzen molt majoritàriament les dones.
Fet i fet, allò que interessaria saber per boca d'un govern autoanomenat progressista és si l'ocupació -el treball remunerat- afectat encara per les polítiques de l'austericidi, per les Reformes Laborals de 2010 i 2012, donada la conversió del dret a un habitatge digne en un "agregat de mercat especulatiu", etc., recupera o no el seu grau de garantia d'integració social. Especialment, si la nova ocupació comença a tenir-ne d'efecte d'integració, de posada en marxa-–encara que sigui a ralentí- de quelcom semblant als ascensors socials d'antany, i una possibilitat d'emancipació per a la joventut.
Precisament, aquest assumpte està clamorosament absent del discurs governamental. I, cal dir-ho tantes vegades com sigui necessari, no és un assumpte menor. Fixeu-vos que, segons l'EPA, en el quart trimestre de 2019 hi havia en Balears un total de 183.900 persones assalariades, de les quals més del 41% eren joves d'edats entre 16 i 34 anys, amb una antiguitat de contracte inferior a l'any. És a dir, gairebé un 40% del total de la població assalariada és, formalment, de molt recent incorporació al seu contracte, amb una intensa rotació, i, conseqüent, amb tota classe de precarietats laborals, des de la poca salvaguarda enfront de l'acomiadament, a la nul·la protecció real de la seva llibertat de sindicació.
Sigui com sigui, el que hom espera és que el missatge "progressista" es distanciï, com més millor, de l'anàlisi neoliberal de la situació laboral. Altrament dit, que amb tanta xifra no oblidi que, darrere d'elles, hi ha vides, i, en bastants casos, vides de gent amb ocupació, que pateixen carències materials que fan que les seves no siguin vides volgudes, ni, per descomptat, feliçment viscudes.