Estatut dels treballadors del segle XXI: ampliar la disputa

Estatut dels treballadors del segle XXI: ampliar la disputa
foto: Público
foto: Público

L'acord de "Coalició Progressista" entre el PSOE i Unidas Podemos, que constitueix el programa de legislatura del Govern d'Espanya, inclou tot un seguit de compromisos sobre assumptes cabdals pel treball remunerat. N'hi ha tres que són especialment rellevants: i) elaboració d'un "Estatut dels Treballadors del segle XXI"; ii) recuperació dels drets laborals arrabassats per la reforma laboral de 2012 mitjançant un procediment que –encara que en el text es parli de derogació d'aquesta reforma laboral- sembla més aviat apuntar a un procés de desconstrucció, és a dir, de desmuntar-la gradualment pel que fa als seus aspectes més nocius i generadors de precarietat i desigualtat; iii) reforma de les normes sobre contractació. Val a dir que, a l'hora de definir aquests compromisos, són recurrents expressions, com ara, "previ diàleg amb els agents socials", "en el marc del diàleg social", o "impulsarem el diàleg social per a...".

En qualsevol cas, i tenint en compte que venim de l'aplicació dels programes de polítiques de vulnerabilitat i sofriment per a les majories socials a conseqüència de, seguint a Bernat Riutort en el seu llibre "La gran ofensiva", la consolidació, en els decisius anys vuitanta, de la nova relació de forces [extraordinàriament favorable al capital], no és poca cosa la proposta en matèria laboral del primer govern de coalició del Regne d'Espanya. No obstant això, l'aparent subordinació al tan citat "diàleg social" és, si més no, motiu de neguit que aquests objectius s'aigualeixin. Diguem-ho sense embuts: El "diàleg social" ha estat una metodologia per a gestionar el consens previ entorn d’un cert "estat social". Una vegada dinamitat aquest consens previ, té sentit mantenir les dinàmiques de diàleg, acord o pacte social, sense problematitzar dites dinàmiques? Serveix per a afrontar les transformacions del treball remunerat d'avui dia? Més concretament, l'anunci que l' "Estatut dels Treballadors del segle XXI" s'elaborarà previ diàleg amb els agents socials, es refereix a la clàssica participació dels sindicats i patronals, com si les dinàmiques del capitalisme actual –i les resistències anticapitalistes- fossin les mateixes que el segle passat?

Mala peça al teler si aquesta és la proposta del Govern de Coalició Progressista. D'una banda, els nous reptes exigeixen capgirar el model empresarial (després de tantes reformes laborals, ja va sent hora d'una autèntica reforma empresarial), i no el manteniment de privilegis corporatius atorgats a organitzacions patronals. I, tanmateix, el punt més important és que el sindicalisme assumeixi que, per a establir unes noves regles de joc en les relacions laborals d'aquest segle, convé tenir ben present l’actual correlació de forces que, en paraules de les promotores i els promotors de la Plataforma per la Democràcia Econòmica, és de "debilitamiento de los sindicatos en los países centrales, el predominio absoluto de los principios neoliberales en la academia, la utilización de las crisis como excusa para la disciplina social, el debilitamiento de lo público... son el contrapunto a la hegemonía absoluta de las grandes corporaciones regidas por un nuevo paradigma: ya no se interesan por la creación de beneficios económicos a largo plazo sino por la maximización inmediata de su cotización bursátil".

Per a engegar un procés d'elaboració d'un Estatut dels Treballadors i les Treballadores del segle XXI, a més de prendre en consideració, com ja s'ha dit, la real correlació de forces, res millor que fer cas a Bruno Trentin -un dels clàssics del sindicalisme europeu, secretari general de la CGIL italiana, i autor del gran llibre intitulat "La cità del laboro. Sinistra e crisi del fordisme"- que, ja en 1997, assenyalava la imprescindibilitat que els sindicats fossin portadors d'un projecte de societat, i no sols agents centrats en aspectes contractuals, salarials, o normatius. Amb el permís de Trentin, diria que un projecte de societat que no sigui la continuïtat de la institucionalització de valors, principis, i practiques prototípicament neoliberals que posen en perill la continuïtat del planeta i de la vida, requereix, sens dubte, les aportacions imprescindible del sindicalisme, però també les dels reeixits moviments feminista i ecologista.

En aquest sentit, no m'imagín un Estatut dels Treballadors i les Treballadores del segle XXI que vagi en la direcció d’un nou contracte social, sense el diàleg entre els moviments sindical, feminista, i ecologista, i que, alhora, a conseqüència d’aquest diàleg, ampliï l’agenda de la disputa. Altrament dit, l'aliança de sindicalisme, feminisme, i ecologisme és essencial per bastir una proposta per a unes altres relacions laborals, a partir d'un imaginari contrahegemònic. Per exemple: 1. Enfront del capitalisme de despossessió, drets incondicionals per a viure una vida digna i amb dignitat. 2. Contra el model de precarietat integral, garantir estàndards d'estabilitat laboral i seguretat social. 3. Com a model alternatiu a una democràcia de baixa intensitat, més i millor democràcia igualitària. 4. Partint de la premissa que l'escalfament global també modificarà el món laboral, i contra la distopia neodarwinista de creació d' "oasis climàtics per a les elits", associar escenaris de decreixement al d'una significativa reducció de la durada màxima de la jornada laboral. (Vegeu el document "Escenarios de trabajo en la transición ecosocial 2020-2030" d'Ecologistes en Acció). 5. Per a frenar les resistències a la (des)patriarcalització del treball remunerat (per una combinació de factors, des del pes més gran de la parcialitat a la població ocupada femenina, passant per una major segregació horitzontal de les dones cap a sectors pitjor retribuïts, i amb una gran presència d'ocupacions efímeres, fins als persistents sostre de cristall i sòl enganxós, el treball remunerat de les dones ha perdut major capacitat d'integració que el dels homes), una nova regulació integral de les relacions laborals ha d'incorporar una visió integral de gènere que, al costat d'altres instruments legals, reverteixi aquesta situació fàctica de desigualtat entre homes i dones en el si de les empreses.

Un sisè tema d'ampliació de l'agenda de disputa capital-treball entorn de l'Estatut dels Treballadors i les Treballadores del segle XXI, al qual em vull detenir una mica més, és el de la participació de treballadors i treballadores a l'empresa. Anem a pans:

L'abans esmentada Plataforma per la Democràcia Econòmica inicia el seu manifest assumint que "hablar hoy de Democracia Económica supone adentrase en un terreno sobre el que se ha producido una pérdida casi absoluta de referencias comparada con épocas pasadas. Términos como autogestión, cogestión o participación del trabajo en las empresas, que en los 70 significaban para sindicatos, organizaciones sociales y partidos progresistas un intento serio de superar la democracia formal y avanzar en la igualdad real de las personas, están hoy rodeadas de un silencio ensordecedor, caídas en el profundo olvido". És molt escaient el recordatori, car la proposta de participació de les persones treballadores a l'empresa va ser un clàssic del programa progressista en el període dels "anys gloriosos" de la socialdemocràcia europea, i que, amb el triomf del neoliberalisme, va desaparèixer de qualsevol imaginari alternatiu a l'statu quo neoliberal. Dit això, malda assenyalar com a imprescindible tornar a imaginar que la democràcia econòmica és una peça clau per a acabar amb l'actual desori civilitzatori. Cal anar a l'ofensiva a una disputa complicada, entre altres coses, perquè, com ens recorda Ignacio Sánchez-Cuenca, "siempre resulta más fácil defender el statu quo que su modificación. Para cambiar las cosas hay que tener buenas razones, así como una idea clara de las consecuencias que puede traer el cambio. Sin embargo, para defender lo que ya hay basta con apelar a la realidad, que siempre está de parte del conservadurismo"[i].

Òbviament, no n'hi ha prou amb la nostàlgia d'uns temps passats, en els quals la consigna "La democràcia no ha de detenir-se a la porta de les fàbriques"[ii] era present en els programes electorals i de govern de les forces politicosocials progressistes europees. Avui hi ha renovades aportacions teòriques i polítiques per a avançar en aquesta disputa. Per exemple, l'economista Thomas Piketty, en el seu decàleg de propostes per a reduir les grans desigualtats, situa en primer lloc la següent: "Els assalariats ocuparan la meitat dels llocs en els consells d'administració". Però és que, a l'altra banda de l'Atlàntic, la democratització de la de l'economia és molt present en el debat polític, com ho demostra que la senadora Elizabeth Warren, i el senador Bernie Sanders, des de fa algun temps, proposin la cogestió o codecisió, és a dir, que els treballadors i les treballadores de les majors empreses estatunidenques puguin triar, almenys, el 40% dels membres del consell d'administració.

Per tant, ningú, amb dos dits de front, hauria d'escandalitzar-se davant reivindicacions tendents a democratitzar les empreses capitalistes. Al cap i a la fi, no es proposa altra cosa que una certa reforma empresarial per a civilitzar un poc el sistema. Però, arribats al punt actual de turbocapitalisme desfermat, és una proposta que esdevé contrahegemònica a l'erm d'idees no imposades per l'establishment.

Em direu que plantejar l'ampliació de la disputa esbossada en aquestes línies és utòpic. Potser teniu raó, però, per si de cas, no oblidem que, en els temps que ens ha tocat viure, que són els de, en feliç definició de Boaventura de Sousa Santos,"las ruinas de los dos grandes modelos de trasformación social: la revolución y el reformismo social"[iii], renunciar al "Voler l'impossible ens cal, / i no que mori el desig" de Marià Villangómez és acceptar la distopia neoliberal.

 

[i] “La izquierda fin de (un) ciclo”. Ignacio Sánchez-Cuenca.  Pàg. 79. Catarata, 2019.

[ii] Paraules del ministre d'economia suec de 1932 a 1949,  Ernst Wigforss.

[iii] “Aprendizajes globales. Descolonizar, desmercantilitzar y  despratriarcalizar desde las epistemologías del Sur”. Boaventura de Sousa Santos i Antoni Aguiló. Pàg. 94. Icaria, 2019.

comentaris