Fer possible el canvi necessari

Fer possible el canvi necessari
imatge: CAIB
imatge: CAIB

 

“Me da la impresión de que quienes menos

van a aprender de esta crisis son aquellos que lo tienen todo claro” (1)

 

Un comentarista del diari Ultima Hora (02.07.2020) explicava que, dies abans de la solemníssima signatura del “Pacte de Reactivació de les Illes Balears”, un alt directiu d'una patronal li havia dit sobre l’esmentat  pacte que “el pla no ajuda, però tampoc molesta”. És, sens dubte, una concisa i precisa definició del signat pel GOIB, els quatre consells insulars, la Felib, l'Ajuntament de Palma, CCOO, UGT, CAEB, PIME, PSIB-PSOE, MÉS per Mallorca, Unides Podem, PI, i Ciudadanos. 

Ras i curt: Si passéssim la definició del dirigent empresarial per una traductora, el resultat seria, més o menys, el següent: No ajuda perquè no hi ha suficient transferència de fons públics al sector privat (la insaciabilitat del capital no té límits), però no molesta perquè ni tan sols insinua un canvi de model de creixement. I d'aquí plora la criatura! A les Illes Balears, la crisi de la covid-19 ha posat de manifest la insensatesa política, ecològica, economia, i social de mantenir, fort i no et moguis, la nostra particular forma d'inserció en la globalització neoliberal: la turistització de gairebé tota l'activitat econòmica privada. L’estratosfèrica especialització turística balear és, diguem-ho sense embuts, sinònim d'ineficiència i insostenibilitat ecològica donada la seva dependència del transport aeri. Un contrasentit amb l'emergència climàtica en la qual ens trobem!

En el llibre al qual pertany la cita que encapçala aquestes línies, Daniel Innerarity afirma que “en los momentos de crisis las urgencias ponen en un primer plano a las personas prácticas, a quienes organizan y deciden […] Sin ser la voz más importante, creo que es necesario escuchar también a quienes hacen algo en apariencia tan poco resolutivo como interpretar lo que está sucediendo”. 

Doncs bé, qui des de fa algun temps interpreta millor el que està passant és la comunitat científica i l'ecologisme. Per això sorprèn el menyspreu governamental a la petició expressa pel moviment ecologista illenc de participar en negociacions d'aquest tipus. D'altra banda, i seguint la reflexió del catedràtic de Filosofia Política Innerarity, l'urgent, com sempre, s'imposa com a excusa per a no abordar l'important. Clar que s'han de fer polítiques de “reactivació”! Però que no siguin contradictòries ni un fre a les polítiques necessàries per a les transformacions ineludibles.

Les grans crisis són oportunitats per a grans canvis. La crisi iniciada en 2008 va ser la gran oportunitat per a trencar tot consens sobre la separació de l'espai turístic i el residencial. Així es va produir la “gran turistización de les ciutats i pobles”, i l'extracció del “dret a ciutat” -en els termes definits per Henri Lefebvre-, amb la consegüent especulació i buitreig del dret a un habitatge digne. La crisi desencadenada amb la fallida de Lehman Brothers va ser una oportunitat molt ben aprofitada pel capital per a precaritzar el factor treball, suberitzar les societats, i empobrir a grans sectors de les poblacions. 

Les oportunitats que -dins de lo dramàtica que ha estat, és, i, probablement, continuarà sent la situació- ens ofereix la crisi provocada per la covid-19, estan en disputa. Per això, és clau renovar  (subvertir, diria jo) els mecanicismes de diàleg social a casa nostra i arreu. Una renovació que passa, inexorablement, pel reconeixement dels moviments ecologista i feminista com a interlocutors socioeconòmics. En plena emergència climàtica, al conflicte capital-treball no es pot, com han fet els signants del “Pacte de Reactivació de les Illes Balears” que sembla que poc aprenen perquè ho tenen tot clar, obviar el conflicte capital-ecologia (2), i el que enfronta al capital amb la vida, és a dir, tal com ens ensenya l'economia feminista, el conflicte que provoca l'extracció de plusvàlua mitjançant la mercantilització de la vida.

La qüestió és que, davant l'agenda desreguladora, regressiva, i de rebaixes en els requisits mediambientals de l'activitat econòmica, amb una molt explícita –parafrasejant aquell títol d’Enzo Traverso “Melancolia de l'esquerra”- malenconia del que hi havia abans que la covid-19 manés parar, i mentre les nostres institucions només esperen el mannà de la UE per a reactivar el model que deien volien canviar, la gent no estrictament neoliberal hauríem de venir a bé en dues reflexions: 

Per una banda, inspirades en un cèlebre article de Marcelino Camacho titulat “El cambio posible y el cambio necesario”, cal preparar-nos per a la lluita d'idees i ideològica per a fer possible el canvi necessari. El novembre de 1982 -s'acabava de produir el gran canvi polític que va suposar l'arribada del PSOE a La Moncloa (3) - Marcelino Camacho escrivia que “si nos plegáramos ante las dificultades y la oposición de los poderes fácticos, tendríamos el cambio posible, insuficiente, y el nuevo desencanto…”, i afegia que si es feia el contrari “despertaríamos el entusiasmo de nuestro pueblo, seríamos capaces de desplazar montañas, venceríamos la resistencia de los sectores oligárquicos”.

Per un altre costat, seria bo assumir allò que, a aquestes alçades de la pel·lícula, és evident: El necessari canvi de model econòmic de les Illes Balears no serà fruit d'un diàleg social amb paràmetres del segle passat (i amb uns sindicats extraordinàriament afeblits per, entre altres coses, les Reformes Laborals de l'austericidi). Més aviat, els horitzons dels canvis necessaris en termes de justícia social i ecològica s’albiren en l'articulació d'un nou bloc social pel canvi necessari, del qual, a parer meu, la plataforma de “La vida al centre” n’és un germen prou potent.

En la mesura que s'avanci en aquesta direcció, a ben seguir, augmentaran les molèsties del dirigent empresarial al qual el comentarista del diari Ultima Hora en feina referència, tot comentant  el contingut de l’anomenat “Pacte de Reactivació de les Illes Balears”, altrament dit Pacte de Retrocés de les Illes Balears.

 

1 Daniel Innerarity.   “Pandemocracia. Una filosofía de la crisis  del coronavirus”. Galaxia Gutenberg, mayo 2020.

2 “El futuro es inherentemente impredecible, y depende de lo que hagamos  y dejemos de hacer los seres humanos; pero podemos estar seguros de que ninguno de nuestros futuros va a estar al margen de las leyes de la termodinámica y la ecología, u obrar en sentido contrario a ellas”. Jorge Riechmann. “Otro fin del mundo es posible, decían los compañeros. Sobre transiciones ecosocials, colapsos y la imposibilidad de lo necesario”. mra ediciones, 2019.

3 Independentment dels esdeveniments posteriors, a la fi de 1982 sociològicament es vivia una situació de màxima expectativa, i incertesa per l'arribada, per primera vegada després de la dictadura, de la “esquerra” al govern del Regne d'Espanya.

comentaris