Aquestes ratlles són un desassossegat prec a qui correspongui: Desburocratitzeu la mobilització de l'imminent Primer de Maig! Que tothom surti de la seva respectiva zona de confort. Un prec per a què no es contribueixi més a la desmobilització de la gent que pensem que és urgent tornar als carrers i places per a què, parafrasejant el mític "no passaran", no passin més del que ja han passat.

Pot ser que sigui un prec innecessari perquè, tant de bo, ja s'està impulsant un Primer de Maig que sigui una gran mobilització en defensa de la democràcia. Que s'està fent, només faltaria!, reivindicant el seu origen de jornada de lluita obrera, i de reafirmació de l'imprescindible paper passat i actual del moviment sindical. Que s'està fent amb l'objectiu de mobilitzar a sectors majoritaris de la societat per a garantir que podrem continuar deliberant sobre els nostres dissensos per a aprofundir en la democràcia. I que aquesta sigui més igualitària. 

Veritablement, la democràcia està en perill? No ho està en el punt formal –en allò que el sempre admirat Amartya K. Sen-denomina la representació política-, i en el respecte a la regla de la majoria. Però sí que està en perill, seguint amb l'economista indi, en aspectes essencials, com ara, la protecció dels drets i les llibertats dels individus, l'accés a les prestacions socials, i el dret a accedir a una informació veraç, a participar en la deliberació pública. Això que ara en diuen "democràcia il·liberal", és un contrasentit, un disbarat.

Pot ser que el prec sigui oportú, i s'al·legui que arriba tard. Això és fals. Si es vol, es pot. Tenint en compte les enquestes electorals, els malestars socials, les incerteses ... Convé que, qui correspongui, "faci un pensament". És el moment de reivindicar la definició de democràcia que, en 1938, va defensar Thomas Man: "aquella forma de govern i societat que s'inspira, per sobre de qualsevol altra consideració, en el sentiment i consciència de la dignitat de l'home".

Insistesc a reivindicar el Primer de Maig com a data emblemàtica de les reivindicacions de la classe obrera. Igual que reivindic que les massives mobilitzacions del 8 de març actuals tenen molt a veure en aquelles primeres mobilitzacions del "8 de març, Dia Internacional de la Dona Treballadora", o que l'actual moviment ecologista té a veure amb el moviment de l'higienisme obrer del qual, dit sigui de passada, una de les seves lluites més tràgiques i heroiques va ser en 1888 la dels miners i pagesos de Huelva, contra la contaminació de l'aire de les calcinades de la mina de Rio Tinto (metodologia que ja estava prohibida a Anglaterra), que va culminar en una massacre obrera amb repercussió internacional.

Més enllà del "que no passin més", ens sobren els motius per a confegir un seguit de reivindicacions per a la mobilització. A tall d'exemple: Defensa dels serveis públics; frenar la incapacitat adquisitiva de les persones no expressament riques; justícia fiscal; pau i Drets Humans; dret a la cultura per a tothom; suport a la ILP Avui per demà!, i a la de #RegularizacionYa; garantia al dret a un habitatge digne; defensa de les pensions públiques; ni un pas enrere en la defensa del català; sempre endavant en la consecució de la igualtat real entre homes i dones, dels drets de les persones ILGTB, i,  jo què sé ...

Aquests últims anys –coses de l'edat-, quan s'acosta el Primer de Maig tinc una certa tendència a posar-me en "mode italià", ja sigui rellegint algun text de Rossana Rossanda, o de Nanni Balestrini, l'autor de la combativa novel·la “Vogliamo tutto” "Ho volem tot". No obstant això, enguany sortiré de la meva particular zona de confort. Rellegiré al neerlandès Rob Riemen, que en el seu imprescindible "Per combatre aquesta època", ens fa el següent advertiment: "El retorn del feixisme sempre és possible, però mai és inevitable".

Idò, Visca el Primer de Maig! Avanti Popolo !