Augmentar els tipus d'interès redueix la inflació?

imatge: El Orden Mundial
imatge: El Orden Mundial

El Banc Central Europeu i la Reserva Federal han decidit començar a apujar els tipus d’interès per frenar la inflació. La mesura ve justificada perquè, en teoria, si surt més car demanar un préstec la gent gastarà menys i així disminuirà la inflació.

L’economista J.K. Galbraith va crear el concepte de «saviesa convencional», en un to irònic, per referir-se a tots aquells dogmes econòmics àmpliament acceptats tot i no tenir cap evidència empírica ni històrica.

Així doncs, apujar tipus d’interès igual a disminució de la inflació forma part d’aquesta saviesa convencional, tot i no tenir cap fonament demostrable. Històricament, no hi ha cap correlació clara en què l’increment de tipus d’interès hagi suposat una baixada de preus ni una disminució de la demanda de crèdit.

En primer lloc, hem de tenir en compte que no solem demanar un préstec per fer la compra, omplir el dipòsit del vehicle o pagar el subministrament elèctric de les nostres llars, que són els elements de l’IPC que han apujat més. Consegüentment, incrementar els tipus d’interès no tindrà gaire utilitat per lluitar contra la inflació, però sí que servirà per encarir la quota hipotecària o la quota de qualsevol altre tipus de préstec que estiguem pagant, ja que els tipus d’interès que fixen els bancs centrals serveixen de referència per tots els altres tipus d’interès, com per exemple l’euríbor. En conseqüència, amb aquesta mesura s’afavorirà no només l’oligopoli energètic sinó també a les entitats financeres, i es dificultarà encara més l’accés a l’habitatge.

En segon lloc, no té sentit que els economistes ortodoxos diguin que si s’incrementa de manera continuada el preu de l’energia, els lloguers, els aliments... això provoca inflació, però que si augmenten els tipus d’interès, que és el preu dels doblers i, per tant, el cost de finançament de les empreses, aquest fet disminueix la inflació.

Igual que el cost de l’energia, el cost de finançament és un cost universal de totes les empreses. Per consegüent, és molt probable que aquest increment de tipus d’interès de les empreses repercuteixi en els productes que fabriquen o comercialitzen. En conseqüència, la majoria d’empreses no perdran el seu marge de beneficis, sinó que el mantindran o l’inflaran aprofitant la conjuntura, i l’increment de tipus d’interès el recuperaran apujant els preus dels seus productes. Per aquest motiu, augmentar els tipus d’interès quasi sempre acaba sent una mesura inflacionista. Al final, qui acaba pagant la inflació és el consumidor final, que no pot repercutir a ningú la pujada de preus.

En tercer lloc, un altre argument en contra de la política monetària com a eina vàlida per combatre la inflació és que el tipus d’interès actual s’utilitza com a referència per veure com evolucionaran els preus en el futur. És el que s’anomena l’estructura temporal de preus. Com més elevats siguin els tipus d’interès actuals, més elevats seran els preus en el futur.

A més a més, la pujada de tipus d’interès incentivarà els bancs a concedir crèdits, perquè guanyaran més en cada operació. Per tot plegat, sembla que apujar els tipus d’interès no ajuda a disminuir la inflació, ans al contrari.

Inflació de demanda o inflació d’oferta?

La típica explicació dels economistes de la pujada de preus és que la demanda supera l’oferta. Els falcons de la inflació apunten amb els seus dits acusadors que l’excessiva ajuda econòmica per la pandèmia ha estat la causa de la inflació. No obstant, l’augment de la demanda agregada ha jugat un paper minoritari en la generació de la inflació, per motius diversos. La capacitat productiva de l’economia espanyola està molt lluny de la seva plena capacitat, la taxa d’atur espanyola és molt alta i els venedors tenen dificultats per vendre a causa d’una esquifida demanda agregada producte de dècades d’austeritat. Finalment, les darreres estadístiques sobre negociació col·lectiva de l’any 2022 reflecteixen una pujada salarial del 2,4 %, molt per davall del 8,7 % de la inflació actual. Així doncs, si els salaris creixen per davall de la inflació, els salaris no poden ser la causa de l’augment de la inflació.

La inflació actual és una inflació d’oferta, motivada per disrupcions de les cadenes de subministrament global causades per la pandèmia, unes cadenes que han esdevingut molt fràgils ja que s’han deslocalitzat a punts llunyans i s’han eliminat existències al màxim, tot amb la finalitat d’obtenir més beneficis. També hi ha evidència que empreses amb poder de fixació de preus han aprofitat la pandèmia per incrementar els seus marges mitjançant la limitació intencionada de la producció, i d’aquesta manera han creat una escassetat artificial.

Els economistes del corrent principal tracten els preus com si fossin determinats pels mercats. En el món real, la quasi totalitat de preus són fixats per les empreses amb el grau de poder de fixació de preus depenent de la quantitat de competència que hi ha en el sector corresponent. Hi ha estudis que demostren que el grau de competència és cada vegada inferior i que el número d’empreses en cada sector disminueix any rere any, i es converteix en oligopolis. L’oligopoli energètic és un exemple clar i és el responsable principal de la inflació actual.

No hem d’oblidar mai que la inflació és el resultat d’un conflicte en la distribució de rendes. En aquest sentit, mirant les xifres astronòmiques de beneficis d’enguany i el rècord històric de distribució de dividends d’algunes empreses energètiques de l’IBEX 35, ens deixa ben clar qui guanya i qui perd en aquest conflicte. Així mateix, el conflicte bèl·lic i les nefastes decisions geopolítiques dels nostres dirigents també han contribuït a la pujada de preus del gas i el petroli.

En definitiva, els bancs centrals no tenen cap eina per controlar la inflació. Si les pujades d’interès són moderades només serviran per encarir les hipoteques, i si són prou elevades provocaran el seu impagament, insolvències i fallides d’empreses, la qual cosa donarà lloc a una crisi financera i finalment a una depressió econòmica. 

En conseqüència, es destruiran llocs de feina, es tancaran empreses, es produiran retallades de salari, pèrdues de facturació, etc. Tindrem inflació més depressió econòmica, l’anomenada estagflació, causada per lluitar la inflació d’oferta mitjançant la repressió de la demanda. De fet, l’eina més adequada per combatre la inflació de demanda seria la política fiscal. I sí, tal vegada sí, que després de provocar milions d’aturats i el tancament de milers d’empreses la inflació remet una mica, però a quin preu!

De manera paral·lela, la pujada de tipus d’interès provoca una extracció de rendes de la classe mitjana-baixa cap a la part de la societat més opulenta, i per això és una mesura regressiva que agreuja encara més la desigualtat. Alguns economistes heterodoxos consideren que elevar els tipus d’interès és beneficència pels rics.

Convé destacar que apujar els tipus d’interès és una decisió política totalment autònoma del banc central, que és l’emissor en monopoli dels doblers. Per tant, els “mercats” no poden imposar al govern quin tipus d’interès haurien de pagar.

A banda d’això, la partida de pagament d’interessos dels Pressupostos Generals de l’Estat augmentarà, tot i no tenir cap utilitat social ni econòmica, i servirà com a excusa perfecta per retallar la despesa social en sanitat, educació i pensions.

En conclusió, elevar els tipus d’interès no farà que el càrtel de l’OPEP disminueixi preus, ni millorarà les cadenes de subministrament, ni erradicarà el Covid, ni servirà per resoldre els conflictes bèl·lics i geopolítics actuals que provoca la inflació.

La solució a llarg termini de la inflació hauria de ser un pla de transició energètica per eliminar la dependència de combustibles fòssils, un pla per reduir la fragilitat de les cadenes de subministrament i un augment de la capacitat productiva local, entre d’altres mesures. Tot això, necessita d’inversions productives que solen ser sensibles al tipus d’interès, fins al punt que augmentar els tipus d’interès podria impossibilitar que aquestes inversions estratègiques es duguessin a terme.

comentaris