Llegint les notícies i els articles sobre la inflació d’aquests darrers dies, em queda més clar que mai aquella màxima que diu que en cada època i societat les idees dominants són les idees de la classe dominant. 

En primer lloc, voldria remarcar que les persones generalment anomenen inflació a qualsevol pujada de preus, i això no és correcte. La definició d’inflació és un increment generalitzat i sostingut dels preus de tots o quasi tots els productes. Si només apuja el preu d’un tipus de bé o l’increment generalitzat és només puntual, no  podem parlar d’inflació. 

Llegeixo en un article que la pujada del salari mínim podria provocar una espiral de preus-salaris i causar que la inflació es disparés. De debò? Un mercat laboral amb prop d’un 20% d’atur, dues reformes laborals que han deixat sense capacitat negociadora els treballadors, mercaderies que no es venen per falta de demanda agregada i salaris baixos, comerços que tanquen, intents desesperats del Govern Balear per estimular el consum mitjançant bons de compra, i ara ens hem de preocupar perquè els treballadors puguin demanar pujades salarials i que aquestes provoquin pujada de preus? Em sembla de ciència-ficció. Els treballadors, malauradament, no tenen cap poder de negociació en aquests moments per possibilitar la famosa espiral preus-salaris.

Un altre titular diu que la inflació s’ha disparat al 5,5%, la més alta en quasi trenta anys, per l’encariment de l’energia. L’altaveu mediàtic és impressionant, l’alarmisme també, amb molts de titulars al respecte. Ara bé, que faci quaranta anys que Espanya tingui taxes d’atur de dos dígits no és notícia. Més de tres milions de persones a l’atur i que Espanya sigui medalla de plata en atur i medalla d’or en atur juvenil a l’OCDE no interessa als propietaris dels mitjans de comunicació. És més preocupant un 5% d’inflació, tot i que la inflació subjacent, que és aquella que no té en compte els preus de l’energia i els aliments frescs, es manté en 1,4%, una xifra molt reduïda.

L’economista Abba Lerner ho tenia molt clar: una pujada d’un 1% de la taxa d’atur provoca unes repercussions negatives en l’economia més de cent vegades pitjor que una pujada d’un 1% de la inflació.

D’altra banda, sembla que l’oligopoli energètic d’aquest país és el gran beneficiat. Com ens recorda Pereira de Moura, així com es xerra d’inflació de costs i salaris, podria xerrar-se d’inflació de beneficis. La inflació és una lluita entre els grups socials, és un procés de redistribució de la riquesa i de les rendes.

Jose Luis Sampedro ens recorda en la seva obra “La inflación al alcance de los ministros” que si les empreses, sobretot els grans interessos, tenen algun poder, i és clar que el tenen, sobre el públic i el Govern, és evident que els beneficis poden ser augmentats amb conseqüències inflacionàries; perquè el poder el tenen per aprofitar-lo, i l’objecte de les empreses és el lucre.

Per què han pujat la metzina, el petroli, l’electricitat i molts altres productes que necessiten d’aquesta energia per fabricar-se? Alguns diuen que és per  la pujada de salaris dels treballadors, pel dèficit, perquè els tipus d’interès són baixos, pel deute públic... L’evidència empírica, però, no va en aquesta direcció.

A finals d’octubre els diaris duien els següents titulars: Espanya demana sortir del sistema europeu de preus de la llum. La resposta de la UE a Espanya va ser, evidentment, que no. Per tant, la pujada de preus de l’energia a Espanya és conseqüència d’un abús de poder de mercat i en la fixació de preus.

En un altre article, s’explica que la pujada de productes agrícoles i energètics prové de les pràctiques especulatives en els mercats de derivats, concretament en els mercats de futurs de matèries primeres. La liberalització i la desregulació aplicades als mercats de derivats de matèries primeres, així com la concentració empresarial en les cadenes de subministrament, estan darrere del repunt actual de la inflació. Altrament, hi ha molts estudis que corroboren que en els sectors econòmics en què existeixen monopolis o oligopolis, els preus tendeixen a apujar molt més.

Com es podria solucionar tot això? Amb lleis antimonopoli, polítiques de rendes, regulació de preus i prohibició de pràctiques especulatives en matèries primeres bàsiques, amb una planificació estratègica estatal que comenci a construir capacitat productiva, especialment en aliments i en energies renovables, és a dir, anar a l’arrel de la inflació i tallar-la.

La solució ortodoxa que segurament duran a terme serà la mateixa que als anys 70. Als anys 70, l’Organització de Països Exportadors de Petroli (OPEP), degut a un conflicte polític, van disminuir la producció de petroli dràsticament, i en conseqüència els preus del petroli van apujar i va sorgir la inflació, perquè l’energia forma part del cost de producció de tots els productes. El que van fer va ser apujar els tipus d’interès, al·legant que la causa de la inflació era una demanda excessiva per part dels consumidors. Les taxes d’atur es van disparar, ja que el finançament de nous projectes empresarials i els crèdits al consum es van encarir molt. Van aconseguir el fenomen anomenat estagflació, una depressió econòmica amb milions de persones a l’atur, amb un gran sofriment social, i a més a més la inflació no va ser eliminada.

En conclusió, el mite de la inflació és un dels més estesos per atemorir i confondre a la gent. La inflació no és un fenomen exclusivament monetari, com deia Milton Friedman, sinó sobretot polític, derivat del repartiment de poder que hi ha en l’economia. La inflació és més recurrent en economies subdesenvolupades, perquè els desequilibris de poder estan més accentuats. 

No hem d’oblidar que els preus no apugen tot sols sinó que són establerts pels venedors, sobretot pels que tenen més poder de mercat. Tot i així, no és el mateix que pugi el preu de la barra de pa perquè ha pujat la farina i l’energia elèctrica, que apugi el preu de la llum perquè es té el poder de mercat per fer-ho, obtenint molt més beneficis.

Hi ha la idea generalitzada que la inflació és sempre dolenta i negativa. Tot i que ens molesta que ens apugin els preus, dependrà de si tenim els nostres ingressos indexats o no. Robert Barro conclou en un estudi que inflacions inferiors al 10% no tenen cap efecte en el creixement econòmic. Una mica d’inflació és necessària pel creixement econòmic, en canvi la deflació és fatal per l’economia.

Per què idò aquesta obsessió tan exagerada per la inflació i a la vegada aquesta manca de preocupació per l’atur? Una de les explicacions és que qui més perd amb la inflació són els inversors financers i els creditors, mentre que els deutors en surten beneficiats. Seria raonable pensar que l’elit financera té molt d’interès a mantenir la inflació el més baix possible, inclús a costa de llastrar el creixement econòmic.

També hi ha molt d’interès a demonitzar la creació de doblers per part de l’Estat, argumentant que aquest fet és  inflacionari i d’aquesta manera matar dos pardals d’un tir: afavorir la creació de doblers per part de les entitats bancàries i disminuir el sector públic. 

I és que, quasi sempre, la lluita contra la inflació ha estat un combat contra els salaris, principalment, i la plena ocupació, i contra tot allò que suposés reforçar el poder dels treballadors a l'hora de plantejar les seves reivindicacions.

Finalment, voldria destacar que el més segur és que la pujada de preus serà breu en el temps, degut a desajustos en les cadenes de subministrament i alguns colls de botella provocats per la pandèmia. Molt prest tornarem a la presó de la deflació i l’austeritat, que és on ens vol tenir la tecnocràcia actual.