El 23 d'abril passat a la pàgina web del Parlament Europeu apareixia la nota de premsa següent: Les noves regles fiscals reben la llum verda del Parlament.

El miratge es va esvair de seguida després de llegir la nota de premsa i comprovar que les “noves” regles fiscals no tenen res de nou, són les mateixes regles de reducció de dèficit i deute sense cap fonament macroeconòmic i que provoquen tant de patiment als ciutadans, sobretot als del sud d'Europa.

De què serveix flexibilitzar unes regles per poder aplicar-les amb més temps si no resolen res i ho empitjoren tot? Fixem-nos en el següent fragment literal de la nota de premsa:

“Si el dèficit supera el 3% del PIB, el país en qüestió ho haurà de reduir en els períodes amb creixement per assolir l'1,5% i acumular capacitat de despesa per utilitzar-la quan les condicions econòmiques siguin menys propícies.”

Només a l'anterior frase es concentren quatre de les principals fal·làcies dominants de l'economia ortodoxa actual:

• El govern d’un país ha d’afrontar la mateixa restricció pressupostària que una llar.

• Els dèficits fiscals són negatius, els superàvits fiscals són positius.

• Els superàvits fiscals contribueixen a l’estalvi nacional.

• El resultat fiscal ha d'estar equilibrat al llarg del cicle econòmic.

Davant d'aquestes metàfores dominants en economia, recomano la lectura del llibre de Stephanie Kelton, El mite del dèficit, un llibre senzill, amè i molt útil per trencar el marc cognitiu actual amb què el neoliberalisme ens bombardeja diàriament.

El primer mite que desmunta el llibre és que, com deia Margaret Thatcher, l’Estat no disposa d’una altra font de finançament que els diners dels ciutadans, que els extreu via impostos o demanant-los en préstec dels seus estalvis. Els diners, d'aquesta manera, "apareixerien" durant les transaccions comercials entre els agents econòmics privats, i l'Estat es quedaria una part cobrant impostos.

Però, realment, d'on surten els diners? Podem crear nosaltres els euros? Els podem guanyar, és cert, però les empreses, les famílies i les corporacions locals són usuàries de la moneda, no les emissores, i per poder gastar primer cal ingressar o demanar en préstec. En canvi, un Estat amb sobirania monetària tria quina és la unitat de compte, per exemple, el dòlar, és l'emissor en monopoli de la moneda i la crea mitjançant el banc central.

Per tant, la nostra pròpia experiència pressupostària personal no genera coneixements rellevants quan analitzem les despeses i els ingressos del govern.

En segon lloc, l'autora explica que els dèficits públics són iguals, cèntim per cèntim, al superàvit del sector privat, és a dir, un euro de dèficit públic és igual que un euro d'estalvi de les famílies i les empreses. No és una teoria, no és una opinió, és la realitat de la comptabilitat d'estocs i fluxos estudiada per W. Godley.

Els tecnòcrates de la UE estan regulant en contra de les famílies i empreses europees perquè no tenen en compte el que implica la identitat dels balanços sectorials. El principi bàsic és que el tot és la suma de les parts que s'aplica a tots els àmbits, incloent-hi l'economia. Malauradament, l'economia ortodoxa i les classes polítiques tendeixen a oblidar aquest concepte fonamental. En conseqüència, no té sentit desitjar un superàvit públic i alhora que el sector privat estalviï, i també és absurd esperar que totes les nacions siguin exportadores netes.

És més, sempre que un Govern ha aconseguit un superàvit fiscal, immediatament després hi ha hagut una crisi econòmica.

Pel que fa a la tercera fal·làcia, els superàvits fiscals no proporcionen més capacitat als governs per satisfer les necessitats financeres futures, ni els dèficits fiscals erosionen aquesta capacitat. Les restriccions a la despesa pública no són financeres, sinó que es defineixen per l'accessibilitat a recursos reals disponibles per a la venda en la moneda que emet el govern.

Per acabar, la política fiscal no serveix per intentar que el dèficit públic sigui inferior al 3%, xifra inventada per un funcionari francès, Guy Abeille el 1981, en menys d'una hora i sense cap fonament econòmic. Sinó que, ha de servir per aconseguir objectius com la plena ocupació i l'estabilitat de preus, d'acord amb les finances funcionals d'Abba Lerner. Un cop s'han aconseguit aquests objectius, és igual si el dèficit és del 3%, del 10% o el resultat fiscal és de superàvit.

Quines conseqüències tenen aquestes absurdes regles fiscals per a Espanya?

Prenent com a referència el llibre L'euro, publicat pel Premi Nobel d'Economia Joseph Stiglitz a finals del 2016, es pot veure que hi ha molts factors que contribueixen a les penúries d'Europa, però l'error de base n'és un de sol, la creació d'una l'euro, sense la creació d'una sèrie d'institucions que facin possible que una regió amb la diversitat d'Europa funcioni de manera efectiva amb una sola moneda.

L'economista analitza el període de l'economia europea del 1980 al 2015 i observa tres coses sorprenents: primer, no hi ha cap increment del creixement a tota la zona euro després de la introducció de l'euro, segon, els ingressos es troben per sota de la tendència que havia seguit el PIB abans de l'euro, i finalment, la diferència continua augmentant i ho continuarà fent mentre la zona de l'euro continuï mantenint les seves polítiques actuals.

En totes les variables com, per exemple: PIB, PIB per càpita, productivitat, desocupació, desigualtat, etcètera… el rendiment de la zona de l'euro (19 països de la UE que van adoptar l'euro) ha estat pitjor que als països que no en formen part (9 països de la UE que no van adoptar l'euro) i molt pitjor que els EUA.

Si ens fixem en dades recents, les dades continuen empitjorant inexorablement. Al primer trimestre del 2024, Espanya té una taxa d'atur oficial U3 d'un 12,3%, la taxa d'atur més alta de la UE i també de l'OCDE. Però si tenim en compte la taxa d'atur U6 que seria la taxa d'atur real, puja a un 20,1%. Segons aquest enfocament, es comptabilitzen també com a desocupats a més de les persones que no treballen i han fet recerca activa les últimes 4 setmanes (U3), a les persones desanimades, no treballen, estan disponibles i no cerquen feina perquè creuen que no en trobaran (U4), les persones que no cerquen feina, estan disponibles i volen treballar (U5) i finalment els treballadors a jornada parcial que voldrien treballar a jornada completa.

El 45% de les persones empleades a jornada parcial el primer trimestre del 2024 (1.323.600 persones) ho fan de forma involuntària, treballant a temps parcial per no haver trobat feina a jornada completa.

 

Així mateix, la taxa d'atur juvenil és d'un intolerable 28%, el doble que la mitjana de la UE. L'any 2020 va assolir més d'un 40%. Sense feina, ni accés a l'habitatge, a causa de l'enorme augment de preus que va suposar la llibertat de moviments de capitals associada a la introducció de l'euro, els joves no poden realitzar un projecte de família, en conseqüència, Espanya té la segona taxa de natalitat més baixa d’Europa.

A més, Espanya és el quart país de la Unió Europea amb més persones en situació de pobresa o exclusió social, la despesa en R+D a Espanya és un 1,43% del PIB, gairebé la meitat que la mitjana europea amb un 2 ,28%, etcètera. Cal fer notar que totes aquestes estadístiques són pròpies d'un estat fallit.

Els partidaris de l'euro no poden negar aquestes estadístiques, però n'hi ha que diuen que, si no fos per l'euro, encara seria pitjor. Stiglitz explica que això s'anomena plantejaments contrafactuals i diu que les evidències empíriques són a favor dels crítics de l'euro. Aquestes males dades són conseqüència de la integració europea i estan explicades simplement sobre la base de fonaments macroeconòmics.

Espanya en entrar a l'euro va perdre la possibilitat de modificar la taxa d'interès, la taxa de canvi i també va renunciar al control de la política fiscal, això fa que no pugui maniobrar per resistir les crisis, reindustrialitzar-se, ni aconseguir reduir la taxa d'atur . Si hi afegim que la UE té una ideologia neoliberal i que els artífexs de la moneda única avorreixen les mesures solidàries com la integració fiscal europea, tot això ocasiona que, l'euro, lluny de propiciar la convergència dels països europeus, amplia les bretxes econòmiques i amb això augmenta la divergència entre els països europeus i entre les classes dins de cada país. Això explica una aparició més gran de forces d'extrema dreta, xenòfobes i nacionalistes dins de la UE, que fora d'ella (Taking control. Sovereignty and Democracy after Brexit).

De la mateixa manera, els ciutadans no relacionen el seu patiment amb la UE i l'euro, preval en el seu pensament allò que Lukács anomenava “pensament de vida diària”, basat en experiències immediates, particulars i fragmentàries, i no en la construcció d'una visió orgànica i general de classe basada en la comprensió científica de les causes dels esdeveniments socials.

D'altra banda, la integració monetària facilita a les empreses la posada en pràctica del que Marx anomenava factors antagonistes de la caiguda del marge de benefici (reducció de salari, concentració de les empreses, etcètera). Dins de l'estructura de l'euro, les grans beneficiades són les multinacionals en detriment dels treballadors i els negocis petits i mitjans, que són severament perjudicats. Cal assenyalar que Espanya és el país de la UE amb més percentatge de pimes.

No és estrany, doncs, que a Espanya les posicions a favor d'una sortida de l'euro no tinguin cap ressò als mitjans controlats per les elits econòmiques “nacionals”, i en canvi la UE sigui el major projecte propagandístic de la història.

Un bon exemple d’això, és el llibre de Rodríguez Zapatero publicat al 2013 on exculpa els que van concebre i varen aprovar el Tractat de Maastricht:

“...a pesar dels “defectes de fabricació” de la moneda comuna, l’euro és un projecte que, sens dubte, mereix la pena. L’euro és Europa i Europa és més important que qualsevol crisi econòmica, per dura que sigui aquesta.”

La visió econòmica de l’expresident, és la típica visió reaccionària de l’economia on les persones i la naturalesa estan al servei de l’economia, i no a l’inrevés.

No estic d’acord amb la visió del Sr. Zapatero, crec que Europa no és l’euro i que els europeus no es mereixen ser sacrificats en l’altar de l’euro, ja que són més importants que una moneda comuna creada al servei de les elits financeres i oligàrquiques europees. 

Així doncs, a les properes eleccions europees ningú no podrà votar en contra de l'austeritat, ja que l'austeritat és inherent a la UE i està incrustada en els seus tractats, que són irreformables.

Recapitulant: "El pensament gregari de l'euro és tan fort que els progressistes dissenyen tota mena de solucions a la crisi que preservin l'euro quan de fet el problema és l'euro" (La distopia de l'euro, Bill Mitchell).