En plena crisi sanitària és normal que s’hagi tornat a posar d’actualitat la suposada insostenibilitat de les pensions i que es difonguin les mateixes mentides de sempre als mitjans de comunicació. Mitjans, que són propietat majoritàriament de les entitats financeres. 

Es difon un discurs catastrofista que a base de repetir-lo, afecta profundament la gent: la societat envelleix, cada vegada la gent viu més anys, cada vegada hi ha manco treballadors per jubilat, les pensions no es podran pagar, convé contractar plans privats de pensions al més aviat possible. 

Amb l’excusa de l’augment de l’esperança de vida, diuen que s’ha d’augmentar l’edat de jubilació. L’augment de l’esperança de vida a Espanya es deu principalment a la disminució de la mortalitat infantil en les darreres dècades i no tant per l’augment de la longevitat. S’hauria d’utilitzar l’indicador d’esperança de vida en el moment de la jubilació, i comprovaríem que és la meitat que l’indicador d’esperança de vida al naixement. Així  doncs, està clar que aquest indicador s’utilitza de manera tendenciosa i duu a confondre els conceptes de longevitat i esperança de vida.

Segons l’INE, del 1975 al 2019, l’esperança de vida des del naixement ha augmentat 10 anys, tot i que els darrers anys ha quedat pràcticament estancada. Però l’esperança de vida als 65 anys del mateix període, ha augmentat només 6 anys. Tenint en compte que la data de jubilació serà als 67-70 anys, d’aquests 10 anys que vivim més, 5 anys es viuen abans de jubilar-se i 5 anys després. 

A més a més, hi ha un indicador que no comenten els partidaris d’augmentar l’edat de jubilació, que és el d’Anys de Vida Saludables (AVS), que ens mostra quants d’anys vivim sense patir una discapacitat important. Resulta que aquest indicador està en regressió, i al 2017 els espanyols tenien als 65 anys, 12,4 anys de vida saludables i al 2018 va disminuir a 11,4 anys. De mitjana, només vivim saludablement un 50% dels anys que ens queden de vida després de jubilar-nos. Per tant, no bastar dir quants anys vivim més, sinó també com. Ajornar l’edat de jubilació és una gran crueltat, perquè ens lleven els millors anys de la nostra etapa final de la vida, aquells en els quals no solem patir malalties importants. 

D’altra banda, està demostrat estadísticament que hi ha diferències molt significatives d’esperança de vida segons la classe social i la feina duta a terme al llarg de la vida. Per exemple, el personal de neteja d’una universitat viu de mitjana deu anys menys que els catedràtics. És totalment injust i classista que s’augmenti l’edat de jubilació per igual a diferents col·lectius, sense tenir en compte com de dura i nociva pot ser la seva feina.

Respecte al “problema” de la disminució del nombre de treballadors per pensionista, record una persona, economista, que em deia: clar, les pensions no es podran pagar, ja que abans hi havia 4 treballadors per pensionista i prest només n’hi haurà només dos. Aquesta persona no tenia en compte un factor molt important, la productivitat. Factor totalment silenciat pels interessats a fomentar el discurs de la insostenibilitat del sistema de pensions públiques. Però tots som conscients que al llarg del temps i en tots els sectors econòmics i oficis, molt menys treballadors produeixen tant o més que el que es produïa abans amb molta més mà d’obra. Per posar un exemple, fa cinquanta anys el 30% de la població activa treballava en el sector agrícola per produir una quantitat determinada d’aliments. En l’actualitat, només un 5% treballa en el sector agrícola i produeixen molt més que el 30% dels que ho feien fa 50 anys. Això s’explica gràcies a avenços tecnològics, científics, energètics, etcètera.

Per tant, no és el nombre de treballadors per jubilat el que determina la sostenibilitat del sistema, sinó la productivitat d’aquests treballadors. Si d’aquí 50 anys, hi ha només 2 treballadors per cada jubilat, però produeixen el mateix o més del que produïen els 4 treballadors fa 50 anys, el sistema no esdevindrà insostenible. Quan parlam de si les pensions són sostenibles o no, necessitam pensar en termes de capacitat productiva real de l’economia, no en termes financers. És a dir, que s’implementi un sistema econòmic que garanteixi la existència de suficients béns i serveis per tenir cura dels jubilats.