Hi ha una idea molt acceptada entre els progressistes i és que la solució a la pobresa, l’atur, la desigualtat i la precarietat és la provisió d’una Renda Bàsica Universal (RBU).

La (RBU), tal com la defineix la Xarxa Renda Bàsica, és un ingrés pagat per l’estat a cada membre de ple dret de la societat o resident, àdhuc si no vol treballar de manera remunerada, sense prendre en consideració si és ric o pobre, altrament, independentment de quines puguin ser les altres possibles fonts de renda, i sense importar amb qui convisqui. Ha de quedar clar que tothom cobraria la RBU. Després, ja es compensaria mitjançant la declaració de la renda. Els defensors de la RBU a Espanya, proposen el finançament d’aquesta via IRPF.

La idea sembla seductora i ha agafat força, però està basada en falses premisses i errors macroeconòmics. Per exemple, la creença generalitzada que els robots ens deixaran sense feina, que la plena ocupació és impossible i no tenir en compte les implicacions inflacionistes d’una RBU.

Existeix evidència que els països tecnològicament més avançats i automatitzats són els que tenen taxes d’ atur més baixes.

També no és té en compte, que els salaris fa dècades que no pugen a la par amb la productivitat dels treballadors, creant una bretxa entre demanda i oferta i per tant un augment de la taxa d’atur.

La RBU sembla ser una exigència en temps de crisi, en situacions de marcada decadència social i fortes polítiques d’austeritat. La paradoxa és profunda, la RBU no sembla ser la culminació dels nombrosos assoliments socials del passat, sinó l’única alternativa a la seva desaparició.

Pla de Treball Garantit (PTG).

EL treball garantit (TG) és una proposta de política econòmica per la qual un govern es compromet a oferir una feina a tot aquell que vulgui treballar, cobrant un salari digne.

El seu objectiu és aconseguir tant la plena ocupació com l’estabilitat de preus. El terme està relacionat amb el concepte de l’Estat com a ocupador d’última instància, ja que estaria obligat a oferir, als aturats que ho demanessin, un lloc de treball en condicions salarials i laborals dignes.

Un govern amb sobirania monetària es pot permetre emprar tots els recursos reals del país que estiguin aturats i per tant assolir la plena ocupació.

L’objectiu d’aquest escrit és donar arguments científics a favor del PTG, demostrant que la RBU no és adient per solucionar els problemes de l’atur, pobresa i precarietat, i que tampoc és compatible amb un PTG, a no ser que la RBU es pagués en espècie.

 

Raons a favor del Pla de Treball Garantit i en contra de la Renda Bàsica Universal

1-La RBU és inflacionista, el PTG no

La introducció d’una RBU el que faria és incrementar la demanda de bens i serveis al mateix temps que l’oferta quedaria igual o disminuiria, ja que alguns treballadors abandonarien el lloc de feina, sobretot en feines penoses i mal pagades. Menys productes i més compradors provocaria que els venedors se n’aprofitarien per pujar preus (llei de l’oferta i la demanda).

Davant d’una pèrdua de poder adquisitiu, els perceptors de la RBU exigirien un augment d’aquesta, els treballadors també voldrien increments salarials per a no sortir perdedors.

Si no se’ls satisfés la pujada als treballadors, sortirien del mercat laboral per passar a ser beneficiaris de la RBU, disminuint encara més l’oferta de béns i serveis, incrementant encara més la pressió inflacionista (més demanda i menys oferta)  i dificultant el finançament de la RBU via IRPF.

S’arribaria a un punt d’espiral preus-salaris, precarietat laboral, una RBU que no compleix les seves promeses, inflació, insatisfacció i desengany derivats del fet que l’economia és més complexa del que creiem. És el típic cas en economia de la fal·làcia de composició, el que és bo a nivell individual ho ha de ser a nivell col·lectiu, i no és així.

Hem de tenir en compte que el valor d’una moneda, ve determinat pel que has de fer per obtenir-la. He de treballar una hora per obtenir deu euros, per exemple. Sota el supòsit de la RBU on es distribuiria universal i incondicionalment la moneda sense res a canvi, el valor d’aquesta cauria dràsticament.

El PTG no té aquest problema, ja que l’augment de demanda dels salaris cobrats del PTG, aniria acompanyat d’un augment de l’oferta de bens i serveis produïts per aquest programa. El disseny dels PTG amb salaris iguals o un poc per damunt al SMI, no distorsionen els preus del sector privat a l’alça.

2-La RBU acabaria substituint tota la resta de prestacions socials

La RBU ha rebut el suport d’economistes neoliberals durant molt de temps. Milton Friedman en el seu llibre Capitalisme i Llibertat ja demanava al 1962 un impost negatiu que substituís tota la resta de prestacions. Estem davant un autèntic cavall de Troia que justifica la privatització de tots els serveis socials. Si ja perceps una renda, ¿què t’impedeix que vagis al mercat i et paguis la teva sanitat, vivenda, educació, seguretat? Els finlandesos van participar en un programa pilot promogut pel govern conservador on rebien 560 euros sense condicions, però a canvi van haver de renunciar a les prestacions d’atur, ajuts a la vivenda, etcètera. El Partit Liberal Canadenc al 2016 feia una proposta molt pareguda, així com, Philippe Van Parijs, Charles Murray, L’Institut Cato, etc…

Tot i que els proponents de la RBU a Espanya estan en contra de la substitució de les prestacions socials per la RBU, no deixa que aquest sistema sigui perillós per enfortir aquesta dinàmica, a diferencia d’un PTG. També és cert que la RBU és una proposta que funciona baix el sistema de mercat, convertint els ciutadans en meres unitats de consum.

3- La RBU no resol el problema de l’atur i la precarietat laboral, el PTG sí

La RBU no té cap mecanisme que asseguri la plena ocupació ni a curt ni a llarg termini. Allà on s’han dut a terme experiments amb la RBU, els perceptors cobraven una renda, però eren incapaços de trobar un lloc de feina, simplement perquè els llocs de feina no existien.

El PTG garanteix a qui vulgui treballar, un lloc de feina digne cobrant el SMI i produint béns i serveis valuosos per la societat en sectors com: sanitat, medi ambient, educació, dependència, etcètera. No té sentit que mantinguem inactives a persones que poden i volen treballar mentre les necessitats dels ciutadans no estan cobertes. La majoria dels defensors de la RBU creuen que la plena ocupació no és possible (acceptant el discurs neoliberal) i d’alguna manera es rendeixen a almenys cobrar una renda bàsica. La promoció de la RBU està basada en el desconeixement de les opcions que té un govern amb sobirania monetària per mantenir la plena ocupació. L’atur és una decisió política, és, com molt bé va dir en Keynes, un fenomen monetari. Wray conclou que l’atur és, de facto, l’evidència que el dèficit del govern és massa baix.

Ara bé, no hem de ser ingenus, la plena ocupació beneficiaria a tota la població, però una minoria perdria un percentatge important del poder i del control sobre la inversió i els treballadors. Aspectes que ja va estudiar Michal Kalecki en “Aspectes polítics de la plena ocupació“.

Una alta taxa d’atur no és un accident, no és un fet inevitable, és un objectiu ocult d’alguns actors econòmics, ja que serveix com a mesura “disciplinadora” dels treballadors per evitar que demanin millores laborals i que guanyin poder de negociació.

4- El PTG estabilitza el cicle econòmic, la RBU no

A més de fixar el valor de la moneda i millorar l’estabilitat de preus, el PTG estabilitza el cicle econòmic. Amb el treball garantit, la despesa pública del govern fluctua anticíclicament. En les recessions, les empreses privades acomiaden treballadors, els quals trobaran feina en el plans de treball garantit del sector públic. La despesa del Govern automàticament s’incrementa, proveint l’estímul econòmic necessari. Per contra, quan l’economia millora i l’ocupació del sector privat s’expandeix, els treballadors surten del PTG cap al sector privat (per cobrar un salari superior al SMI), reduint la despesa del Govern.

Això serveix com un potent estabilitzador automàtic que assegura que la despesa del Govern estarà sempre al nivell “correcte” per mantenir la plena ocupació.

En canvi, la RBU és universal i constant, sempre el mateix ingrés i per tothom, independentment si estem en un boom econòmic o en una recessió. En les expansions econòmiques, el que faria seria escalfar encara més l’economia provocant bombolles i inflació.

5- La RBU pot suposar una subvenció a determinades empreses

Si un treballador passa a ingressar més quantitat de doblers gràcies a la RBU i no té cap incentiu a deixar la feina, pels motius que siguin, l’empresari pot veure’s temptat a pagar-li menys sabent que amb la RBU complementarà els seus ingressos, aconseguint que l’ ingrés final del treballador sigui igual o fins i tot superior al que tenia abans de la RBU. Aquesta idea es desenvolupa aquí.

Molts directius de grans empreses aposten per la RBU, són oligopolis que tenen la demanda captiva en energia, finances, grans empreses de venda online, telecomunicacions…i que no volen que deixem de consumir.

Però a la vegada, no volen permetre un canvi del model econòmic, no volen deixar de controlar les condicions sociolaborals dels treballadors i no volen perdre el poder de decidir quan s’inverteix i es crea ocupació i quan no.

Impediran per tots els mitjans que el Govern garanteixi un treball a tot aquell que vulgui, en unes condicions mínimament dignes i que a més surti de la lògica neoliberal de la cerca de beneficis i es dediqui a millorar el medi ambient, dependència, sanitat, educació i en definitiva qualsevol aspecte que signifiqui un progrés en l’estat de benestar dels ciutadans. L’objectiu del PTG és la rendibilitat social no la rendibilitat econòmica.

6- La RBU només concedeix doblers, el TG molt més

Hi ha diversos estudis que demostren que quan es demana a les persones els motius perquè voler treballar, el motiu d’obtenir ingressos està en la cinquena posició.

Les persones cerquen reconeixement social, sentir-se útils, aprendre noves habilitats i coneixements, socialitzar. Tot això el PTG ho fa possible, les tasques a realitzar les han triades la ciutadania, són coordinades i dirigides pels governs locals i serveixen per millorar l’entorn local.

Des de un punt de vista antropològic l’ésser humà és una espècie que sempre ha hagut de “fer cosa” i col·laborar amb el grup per poder sobreviure.

La RBU en canvi, no crec que empoderi a la gent. És una mesura individualista, que aïlla a les persones, romp els vincles de solidaritat i es canalitza a través del mercat capitalista. La RBU no forma ni prepara al ciutadà, en canvi el PTG dota als treballadors de coneixements, habilitats i hàbits per trobar feina al sector privat o per iniciar els seus propis projectes en el futur.

Hem de ser conscients que, com més estona estan en l’atur els treballadors, més difícilment seran contractats en un futur, ja que perden habilitats, hàbits i formació. Podríem dir que sortir d’un lloc de feina per només obtenir una RBU i al cap d’un any voler tornar al mercat de treball, són camins totalment asimètrics.

De les experiències de la RBU als països nòrdics, després d’abandonar l’objectiu de la plena ocupació i substituir-lo per una generosa RBU, abunden els casos de depressió, alcoholisme, suïcidi i soledat.

7- El cost financer i de gestió d’una RBU és molt superior que el d’un PTG

Des d’un punt de vista de la Teoria Monetària Moderna queda clar que un govern amb sobirania monetària podria finançar els dos programes, tot i ser la RBU més cara i complicada de gestionar que el PTG.

Però anem a imaginar que volem implantar una RBU, que és incondicional i universal, tots els espanyols la cobrarien. Els defensors de la RBU a Espanya (Jordi Arcarons, Daniel Raventós i Lluís Torrens) aposten per un finançament només via IRPF.

Personalment no m’agrada que només utilitzin les rendes del treball per “finançar” el programa, sense tenir en compte les rendes de capital (beneficis empresarials, rendes immobiliàries, dividends, etcètera).

El 20% de les rendes més altes d’ IRPF perdrien a favor del 80% inferior de l’ IRPF. Per fer-nos una idea, els treballadors que cobren a partir de 1.800 euros de salari brut començarien a cobrar menys per finançar la RBU.

Tot i dir per part dels defensors de la RBU, que la mesura seria molt ràpida, el primer que s’hauria de fer, és una detecció massiva de població no declarant, com que la RBU és individual, s’haurien d’individualitzar totes les declaracions d’ IRPF dels espanyols (quasi res). Els residents no censats haurien de ser detectats, els residents sense comptes bancàries n’haurien d’obrir una o implantar un sistema de cobrament de RBU per finestreta. S’haurien de millorar els sistemes de detecció de rendes ocultes (Espanya té una economia submergida d’un 20% aproximadament), per saber quin percentatge els pertoca de la RBU.

És molt més car i complicat detreure recursos del 20% més ric per transferir-lo al 80% més pobre, que treure recursos al 5% més ric i transferir-lo al 20% més pobre.

El PTG té costos de gestió, s’ha de dissenyar el que s’ha de fer i com fer-ho, però només per a les persones que estan aturades. S’acusa al PTG de tenir molts costos burocràtics, crec que els enemics del sector públic han tingut molt d’èxit en inocular connotacions negatives de tot el que no pertany al sector privat.

S’ha calculat que el cost financer d’una RBU a Espanya seria d’un 20% enfront del cost d’un PTG que pujaria al voltant d’un 4% com a màxim del PIB.

¿Per què? Perquè només s’aplica a qui ho necessita, no a tothom.

Apart d’això el PTG eradicaria tots els costos que suposen l’atur, cosa que no faria la RBU:

• Prestació d’atur (2,5% del PIB).
• Despeses socials i sanitàries relacionades amb l’atur: depressió, ansietat, exclusió social, pèrdua de llibertat, increment taxes de suïcidi, reducció esperança de vida, pèrdua de motivació, addició alcohol i drogues …
• Pèrdua de producció (PIB) i habilitats dels treballadors.
• Increment dels costos policials i judicials associats a: vandalisme, robatoris, crims, etcètera.
• Pèrdua de valors socials i responsabilitat.
• Empitjorament de les relacions socials i la vida familiar. (Moltes ruptures estan relacionades per pressions econòmiques)
• Desigualtat racial i de gènere.

Finalment, el PTG, per definició, faria disminuir l’economia submergida espanyola, amb totes les sinergies que això suposaria. La RBU en canvi, no té aquesta potestat.

8- La RBU pot crear un efecte estigmatitzant, el PTG no  

Hem de ser realistes, en el context social i cultural actual, en general, no està ben vist que les persones capacitades i en edat de treballar rebin un ingrés  mensual sense fer res a canvi. Crec que el PTG talla d’arrel aquest problema ja que es rep un salari a canvi d’una feina i que a més millora les condicions socials i mediambientals de la comunitat.

9- La implantació de la RBU no és més ràpida que el PTG

“Mentre no es tingui feina no es pot deixar a la gent sense recursos”.

Aquesta crítica al PTG ha estat sorprenentment repetida. Però demostra que no deuen haver entès molt bé com funciona el PTG. Aquí no es tracta d’esperar que s’arribi a la plena ocupació quan al sector privat li paregui, això no passarà pràcticament mai.

Les dues propostes són voluntat de l’Estat, i considero que el temps que passa entre que l’Estat decideix implantar un d’aquests dos programes i la seva efectiva aplicació, és molt menor en el cas d’un PTG que una RBU, per les raons vistes en el punt 7 d’aquest document.

D’altra banda, es critica també al PTG, perquè no ofereix la “llibertat” que dóna la RBU. Evidentment, no has de fer res per obtenir la RBU.

Però hem de tenir en compte que:

Primer, la llibertat que tenim, en gran mesura és gràcies al benestar social del què gaudim, tot i que cada vegada més deteriorat. Aquest benestar social: sanitat, educació, seguretat ciutadana, justícia,…, és gràcies a que algú està treballant perquè pugui ser factible.

D’altra banda, les jornades laborals del PTG no serien superiors a 6-7 hores diàries,  per tant, es tindria prou temps lliure per fer el que es volgués. D’altra banda, el PTG dóna a triar els tipus d’activitats que volen dur a terme els treballadors potencials del programa.

10- Aspectes mediambientals del PTG i la RBU.

En relació al PTG, s’ha de dir que bona part de les activitats tenen com a objectiu reduir el cost mediambiental (reciclatge de residus, reforestació, cura de flora i fauna, eficiència energètica, etcètera). Per tant, el PTG, no només cerca com a objectiu oferir a tothom que vulgui una feina, sinó també estructura els programes per combatre aspectes com: degradació mediambiental, desigualtat de gènere, insuficient cura de ancians i fillets, manca d’educació i experiència laboral, etc.

D’altra banda, la immensa majoria d’ocupacions relatives al PTG, són poc intensives en recursos, ja que majoritàriament són prestacions de serveis i no de fabricació de béns. A més a més, els llocs de feina estan molt pròxims a la residència del treballador, de forma que s’eviten desplaçaments innecessaris i intensius en consum energètic.

Malauradament, els defensors de la RBU i altres crítics diuen que la creació de llocs de feina augmenta l’activitat econòmica (el PIB) i per tant la pressió sobre els recursos naturals.

Són els anomenats decreixentistes. El seu error consisteix en creure que un augment del PIB comporta necessàriament un deteriorament mediambiental i una disminució, una millora.

Crec que un vertader decreixentista, defensa la minva del consum de recursos naturals, la disminució de la pressió urbanística i dels gasos d’efecte hivernacle, de la destrucció d’espais naturals, etcètera; no necessariament un decreixement del PIB.

Es podria dur a terme un PTG de reforestació que faria augmentar el PIB i no significaria un empitjorament de la biosfera, ans el contrari. Si després s’eliminés aquest programa, disminuiria el PIB, però no milloraria el medi ambient, sinó que empitjoraria.

En el còmput del PIB hi ha algunes activitats que tenen un impacte negatiu, altres neutre, i d’altres que tenen un impacte positiu. S’ha de cercar la reducció de les primeres. Hem de tenir en compte que és pràcticament impossible crear llocs de feina i disminuir el PIB simultàniament.

Insisteixo, quin impacte medi ambiental té la cura d’ancians, de la flora i la fauna, reciclar residus? I aquestes activitats incrementen el PIB.

En canvi, la RBU no lluita d’una manera directa contra el canvi climàtic.

Però els defensors de la RBU diuen que moltes feines es deixarien de fer ja que els treballadors passarien a cobrar la RBU, reduint la pressió sobre els recursos i el medi ambient.

En alguns països, els proponents de la RBU, proposen taxes sobre la contaminació, sobre l’emissió de gasos d’efecte hivernacle, que servirien per finançar la Renda Bàsica Universal. Això suposa el següent dilema:

• Quan la taxa és efectiva protegint el medi ambient, no genera prou recaptació, ja que aconsegueix el seu propòsit, aturar la contaminació i per tant no s’imposa la taxa als agents contaminants. Però la RBU no tindria suficient finançament.
• La taxa no és efectiva, no aconsegueix dissuadir als agents contaminants i la recaptació és abundant. Pot provocar un efecte pervers, sobretot si la RBU és molt popular, ja que d’alguna manera es subvencionaria la contaminació per a obtenir prou fons per finançar la RBU.

Hem de ser previnguts amb el tema dels impostos verds, són un esquer que s’adhereixen a la fantasia de la capacitat dels mecanismes de mercat per a resoldre tots els problemes. Per a aquesta visió qualsevol intervenció de el govern es considera anatema.

Per a més informació: La vieja estafa verde: los impuestos pigouvianos al carbono

Conclusions

•  La popularitat que gaudeix la RBU al nostre país, ha tingut com a conseqüència que altres fórmules similars com el PTG, pràcticament no es coneguin.
• Tant la RBU com el PTG són propostes que cerquen el mateix i d’una manera molt similar, per tant la contraposició es situa en els detalls i no en l’essència.
• Tot i que considero que aquests detalls són cabdals per posicionar-me a favor del PTG.
• Ni la RBU ni el PTG, són mesures que per elles mateixes solucionin tots els problemes econòmics i socials de les nostres comunitats. Haurien d’anar acompanyades d’altres tipus de polítiques com: reforma fiscal, millors mecanismes de participació, transparència democràtica, sobirania monetària, etcètera.
• És sorprenent que el Govern garanteixi coses com: els dipòsits bancaris, preus de molts productes (sanitaris, energia elèctrica, financers, etcètera), la sanitat, l’educació…I, en canvi, no garanteixi el treball.