L’any 1936 Keynes ja ens va advertir que l’economia ortodoxa no només era errònia sinó que també conduïa a recomanacions de política econòmica perilloses.
Un bon exemple d’això és l’obra de Goodhart The Great demographic reversal, en la qual l’autor a més de donar moltes dades, com per exemple que a mitjans del segle XXI una de cada cinc persones al món tindrà 60 anys o més, també cita tres efectes econòmics del canvi demogràfic i suggereix tres solucions.
Respecte als efectes econòmics, en primer lloc, preveu que el declivi de la força de treball reduirà necessàriament el creixement real de la producció, a no ser que hi hagi un creixement important de la productivitat. En segon lloc, a mesura que la ràtio de dependència empitjori i hi hagi menys persones que produeixin i més que consumeixen i no produeixen, el resultat inevitable serà la inflació. En tercer lloc, és molt probable que els tipus d’interès s’incrementin per combatre la inflació.
Les possibles solucions que proposa aquest economista són ajornar l’edat de jubilació, fer que els treballadors financiïn la seva jubilació estalviant més i, finalment, augmentar els impostos als treballadors per transferir aquests fons als pensionistes. Així mateix, l’autor advoca per la consecució de superàvits públics per fer front a la futura “càrrega fiscal” que suposaran les despeses sanitàries i en pensions dels jubilats.
Aquest és un exemple clar de receptes econòmiques poc encertades degut a falses premisses de com funciona l’economia i un sistema monetari modern.
La ràtio de dependència és, en termes percentuals, el nombre de persones per sobre de l'edat de jubilació dividit pel nombre de persones en edat de treballar. Als economistes de la visió dominant els preocupa molt que aquesta ràtio s’elevi, perquè significa que no hi haurà prou treballadors per finançar tants jubilats.
Malauradament, l’anterior ràtio és defectuosa, ja que no té en compte tot el treball no pagat que es du a terme socialment, com les tasques domèstiques i la cura de menors i persones majors. Sense aquestes tasques, menyspreades i invisibilitzades en la comptabilitat nacional, el sistema social i econòmic col·lapsaria. En segon lloc, la ràtio de dependència d’edat ignora que al grup del denominador, persones en edat de treballar, hi ha persones de baixa, estudiants a temps complet i també moltes persones desocupades i subocupades (treballadors a temps parcial de forma involuntària).
L’economista Bill Mitchell va calcular a Austràlia que aquesta infrautilització laboral tenia un impacte major en la disminució de la ràtio de dependència que ajornar l’edat de jubilació en 5 anys. Tenint en compte que la taxa d’atur espanyola és més del doble que l’australiana i que la taxa d’atur juvenil espanyola, d’un 25%, és quasi el triple, si a Espanya es duguessin a terme polítiques de plena ocupació i un pla de treball garantit, tots els treballadors es podrien jubilar voluntàriament als 62 anys sense generar cap problema macroeconòmic ni de ràtios de dependència. En conseqüència, ajornar l’edat de jubilació és una absurditat econòmica i una injustícia social, que només obeeix als interessos espuris de l’oligarquia financera.
Un altre factor ignorat causant del canvi demogràfic és la disminució de la natalitat, tot i que els mitjans de comunicació només fan referència a l’increment de l’esperança de vida. Segons les dades extretes d’un estudi de l’Observatori Social de la Fundació La Caixa, així com l’Enquesta de Fecunditat de l’INE i altres indicadors, arribem a les conclusions següents: Espanya està a la cua d’Europa en taxa de natalitat amb 1,2 fills, tot i que el número de fills desitjats s’apropa a 2. És a dir, les majoria de persones enquestades haurien volgut tenir fills o tenir-ne més, però per mor de la falta de conciliació laboral i familiar, les raons econòmiques i la dificultat de l’accés a l’habitatge no poden. Segons Unicef, el nostre país inverteix només un 1,5% del producte interior brut (PIB) en protecció social de la infància i les famílies, davant del 2,4% del PIB de la mitjana europea. A banda d’això, els països del sud d’Europa estan sotmesos a un model econòmic d’escàs valor afegit i salaris baixos, d’alta temporalitat i precarietat i quasi impossible conciliació laboral i familiar, que provoca una bretxa molt important en les taxes de natalitat respecte als països del nord d’Europa.
Amb referència als suposats problemes de finançament de les pensions, la raó per la qual els economistes ortodoxos creuen que la ràtio de dependència és important, es basa normalment en falses premisses sobre la restricció financera del govern.
Ens hem de desprendre d’aquesta fal·làcia que va popularitzar la Sra. Thatcher que només existeixen els diners del contribuent, i que el govern és totalment dependent del finançament del sector privat. Els diners no són una mercaderia escassa i valuosa que va sorgir entre els particulars per superar el bescanvi, ni tampoc apareixen màgicament en les transaccions comercials, els diners sempre han sigut una unitat de compte creada i emesa per una autoritat.
La realitat és que el contribuent no tindria ni un cèntim per pagar impostos o cotitzacions socials si abans un banc central no els hagués creat, i al mateix temps hagués donat suport i supervisió a les entitats financeres per a la creació de diners bancaris, que representen el 90% dels diners existents en les nostres economies.
En conseqüència, els impostos serveixen per obligar els ciutadans a convertir-se en oferents de bens i serveis per aconseguir la moneda emesa per l’estat per poder pagar-los, i de retruc utilitzar-la en les transaccions comercials en el sector públic i privat.
Per tant, el veritable problema de les pensions té a veure amb la quantitat de recursos reals, com pe exemple aliments, serveis sanitaris, habitatge, etcètera, a disposició dels pensionistes, i no amb apunts comptables digitals dins una “guardiola” o el fet de tenir 3 treballadors per pensionista en lloc de 2. No té res a veure la quantitat sinó la qualitat dels treballadors i la d’un sistema econòmic que sigui productiu i d’alt valor afegit, que generi béns i serveis suficients per tots els ciutadans, inclosos els que no treballen per raons d’edat.
Voler obtenir superàvits públics per fer front a futures despeses denota un total desconeixement de la identitat dels balanços sectorials, que provoca la disminució de la demanda agregada, retallades en educació i sanitat, creixement de l’atur i finalment recessió econòmica. En la mateixa línia, advocar per augmentar l’estalvi dels treballadors per pagar-se la pensió cau en el típic error de fal·làcia de composició en economia i és poc realista tenint en compte que el 46% dels espanyols troben difícil o molt difícil arribar a final de mes, segons el darrer CIS.
En definitiva, les vertaderes solucions pel benestar dels pensionistes són finançar adequadament l'educació pública i la millora de la productivitat. Els governs haurien d'esforçar-se per garantir que els estudiants estiguin plenament ocupats en l'escola formal, la formació professional i que la taxa d’atur juvenil fos nul·la. És cabdal augmentar la inversió en Recerca i Desenvolupament a Espanya, que està, una volta més, a la cua d’Europa. Així mateix, el creixement econòmic a llarg termini que també sigui mediambientalment sostenible serà el determinant més important de mantenir els béns i serveis reals per a la població en el futur.
El BCE disposa de tots els recursos financers necessaris per garantir que els governs dels estats membres puguin aconseguir la plena ocupació, invertir suficientment en educació i formació i també per pagar les pensions. Malauradament, l'estructura i la ideologia neoliberal del sistema monetari europeu impedeix aquestes posicions polítiques responsables i obre el debat sobre la recuperació de la sobirania monetària del nostre país.
La justificació teòrica del federalisme interestatal de la UE i del Mercat Comú econòmic es basa en la creença Hayekiana que les transaccions econòmiques uneixen les societats en xarxes d'interdependència avantatjoses. En aquesta concepció, els diners no són, com va insistir Simmel, un vincle amb la societat, sinó que és simplement la mesura i la representació "neutra” dels vincles econòmics. Per això, les teoria dels diners crèdit o cartalista proporcionen una millor comprensió de la història curta però problemàtica de l'euro.
La nostra comprensió de la naturalesa dels diners, què són i com es produeixen, està íntimament lligada al conflicte social sobre qui n’ha de controlar la creació i, per implicació, com s’han d’utilitzar.
Una bona mostra d’això és el fet que molta gent no sap, i per tant no qüestiona, que Espanya és un dels pocs països que queden a Europa que limita les pensions a l'import recaptat per mitjà de cotitzacions socials. Pretenen fer-nos creure que hi ha una limitació financera a la despesa en pensions. La resta de països inclouen les pensions com una partida més dels Pressupostos Generals de l'Estat.
Mentre a Espanya la quantia i les condicions per obtenir una pensió s’endureixen, al mateix temps milloren exponencialment la quantia i les condicions per obtenir doblers per armament. Els diners destinats a armament s’anomenen inversió, els destinats a educació, sanitat i pensions s’anomenen despesa, un exemple clar de metàfora conceptual segons George Lakoff. Així doncs, les absurdes regles fiscals de la UE es relaxaran, sempre que es gasti en armes, i mentrestant el Sr. Sánchez pressiona el BEI per obtenir més doblers per armament.
En aquest sentit, el banc central més “independent” del món, el BCE, mitjançant l’anomenada expansió quantitativa va crear milions d’euros per augmentar la liquiditat dels bancs mitjançant la recompra de bons governamentals amb la idea de facilitar el crèdit a empreses i famílies. No obstant això, el resultat final va ser un augment del preu dels bons governamentals, que van ser venuts per invertir en altres actius més rendibles, com accions en borsa, cotxes de luxe, obres d’art i immobles, i van crear una bombolla immobiliària i, consegüentment, la incapacitat de la majoria social d’accedir a l’habitatge.
A més a més, la decisió d’augmentar els tipus d’interès per combatre la inflació és un mite que l’únic que fa és crear encara més tensions inflacionistes i provocar una redistribució regressiva de la renda, empobrint els deutors i afeblint l’economia mitjançant l’enduriment del crèdit, tot per transferir encara més recursos al decil més ric de la població.
La pregunta que sorgeix és si tecnòcrates no electes del BCE poden crear doblers per refinançar bancs privats i enriquir la plutocràcia financera. Per què no poden fer el mateix per millorar les prestacions a les famílies, l’educació, la sanitat i les pensions?
La resposta ja la va donar fa molts anys el sociòleg Max Weber, que va interpretar el capitalisme modern com “la lluita per l’existència econòmica”, en la qual els diners són una “arma” utilitzada per interessos en conflicte, ja sigui per aconseguir els privilegis d’uns grups socials i reforçar la seva posició o ser utilitzat com un bé públic per aconseguir el benestar col·lectiu.