Cada col·lectivitat humana on es comparteix un sentiment d'identitat es reconeix i es reafirma rememorant aquells fets històrics, sovint mitificats, que han estat determinants en la seva configuració com a poble. Són, aquests fets, les fites que ens permeten visualitzar i entendre el camí que ens ha portat al present. Inevitablement, la mirada cap al passat sempre és interessada i recrea la realitat històrica en funció del context cultural i polític del moment. A través del filtre de la cultura tribal, la ideologia política o dels interessos de classe, grans atrocitats poden convertir-se en heroïcitats i les causes més justes poden ser vistes com a perversions condemnables. Tanmateix, la història no és el que voldríem que hagués estat; és allò que irremeiablement va ser i que, abans de fer-ne interpretacions esbiaixades i autocomplaents, hauríem de voler conèixer objectivament per a entendre'ns millor com a éssers humans abans que com a membres d'un «nosaltres» oposat a uns «altres». Uns i altres, coneixent les misèries i les glòries de les nostres petites o grans històries, sempre de prop o de lluny entrellaçades, ens adonam – o ens n'hauríem d'adonar – que som una mateixa humanitat. 

Aquest 31 de desembre, amb la Festa de l'Estendard, tornarem a commemorar un d'aquests fets cabdals en la història de Mallorca: l'entrada triomfal de les tropes de Jaume I a Madina Mayurqa aquell darrer dia de l'any 1229. Fou l'inici de la incorporació de Mallorca al món cristià occidental a través de la catalanitat dels nous dominadors. A partir de llavors s'implantà a Mallorca la cultura i l'ordre social dels vencedors d'aquella jornada. En pocs anys la Ciutat de Mallorca, segons el cronista Ramon Muntaner, era «una de les nobles ciutats del món i ab majors riqueses, poblada tota de catalans, tots d’honrat lloc i de bo». Des d'aquells inicis i fins a l'abolició del Regne de Mallorca i l'annexió dels seus territoris al Regne de Castella l'any 1715, la Festa de l'Estendard fou la forma de recordar la legitimitat i la catalanitat d'aquella realitat social i política nascuda de la conquesta del 1229. Amb el centralisme borbònic ja no tenia sentit commemorar la fundació d'un regne que va resultar ser incompatible amb la nova visió uniformitzadora de l'estat: la festa perdé suport institucional i s'erradicà la llengua catalana dels actes oficials fins que els nou aires de la renaixença, ja a finals del segle XIX, la reintroduïren. En cada època la celebració del 31 de desembre ha estat una forma de fonamentar i justificar la noció acceptada o imposada del que és la identitat del poble mallorquí: des de la catalanitat cristiana dels primers segles com a element aglutinador fins al dret a decidir com a poble sobirà, passant per les visions espanyolitzadores tendents a resaltar les característiques diferencials del que fou un nou regne independent de Catalunya.

La història no es pot canviar però la forma com valoram o ignoram els fets ocorreguts diu molt del que som i del que volem ser. Que el 31 de desembre de 1229 va néixer una nova realitat a Mallorca de la qual en som hereus és evident; que simultàniament en va morir una altra on hi bategava la vida i la cultura d'uns altres éssers humans, sovint, sobretot a l'hora de les celebracions, s'ignora totalment. No hi ha mai identitats innocents que no provenguin de confrontacions violentes entre grups humans pel simple afany de domini; i la nostra no n'és una excepció. Simplement, com a tot el món, hem optat per prescindir o menystenir aquella part de la història difícilment encaixable en el relat amb què ens sentim més conhortats. De l'infern que visqueren els habitants de Madina Mayurqa aquell dia aureolat amb la glòria fundacional de la nostra identitat n'ha quedat constància a la crònica àrab de la conquesta de Mallorca escrita poc temps després dels fets per Ibn 'Amira al-Mahzumi. En aquest relat, que és el dels mallorquins vençuts d'aquell episodi, hi podem llegir:

Els cavalls al galop o, millor dit, els torrents devastadors, camparen per la ciutat i anorrearen així tota aquella bellesa en gràcia i favors. Clavaren l'espasa tant als combatents com als qui no lluitaven.

Quantes boques passaren del somriure al rictus ? Quants lactants foren deslletats amb el glavi ?, i de quants impúbers va fluir el cabal de la seva sang pels carrers ? Gent desarmada fou copejada sense misericòrdia per qualsevol que portàs un venable; i quanta gent, presa del pànic, fou sorpresa amb una ferida mortal per algú que brandia una maça ? I quanta muller de bona condició va veure com el seu front era arrossegat pel terra ? O a quanta embarassada, en el seu forçat abandó de la vida, l'acompanyà el seu fetus? Els núvols que plovien sang alimentaren l'aigua dels bassiots d'aquell dia,...Mentre succeïa tot això, les flames dels incendis crepitaven i cremaven, i el foc virulent ho envaïa tot i els músculs eren partits en dos i els òrgans eren trencats amb fúria i els pits sanglotaven, i les ànimes abandonaven amb dificultat els cossos...

No és res més que la crueltat i l'horror de la guerra, sempre emparada, tan en el segle XIII com ara, amb grans ideals i preteses justificacions èpiques. Tenir-ho present completa el record i ens humanitza la mirada cap al nostre propi passat. Pensar i presentar la nostra cultura i la nostra identitat com a ofrenes d'integració i respecte cap a tota la humanitat no ens permet ignorar les cares de la història que l'etnocentrisme i el nacionalisme excloent necessiten ocultar. Recordar amb respecte i honorar, també, les víctimes del camí que ens ha portat allà on som no només és un deure ètic, és la millor manera de compartir amb tots els que volen ser mallorquins, venguin d'on venguin, les fites i els símbols de la nostra identitat.