L’any 2020 passarà a la història perquè una partícula que es troba en el límit entre la matèria viva i la matèria inerta, el SARS-CoV-2 (Severe Acute Respiratory Syndrome coronavirus 2) causant de la COVID-19, va produir un daltabaix en el funcionament de tota la societat. El primer contagi es va produir a la Xina el desembre de 2019 i l’11 de març de 2020 l’OMS declarava la pandèmia. A principis de maig de 2020 ja han mort unes 280.000 persones a tot el món a causa d’aquesta malaltia i ens en lamentam.
Però sovint ens oblidam de què els causants d’aquesta crisi sanitària som els humans. Vivim en plena era de l’antropocè. Les concentracions de gasos com el diòxid de carboni (CO2) o el diòxid de nitrogen (NO2), no han fet més que augmentar exponencialment des de la Revolució Industrial. Aquest fet, es tradueix en una major contaminació de l’aire atmosfèric i en un augment de l’efecte hivernacle, responsable de l’escalfament global i el canvi climàtic.
Segons dades de l’Organització Mundial de la Salut (OMS), nou de cada 10 persones al món respiren aire contaminat i, a nivell mundial, un terç de les morts per ictus, càncer de pulmó i malalties cardiovasculars ocorren a causa de la contaminació de l’aire. A dia d’avui, ningú qüestiona que la mala qualitat de l’aire augmenta la mortalitat, s’associa a pèrdua d’esperança de vida i al risc de patir malalties respiratòries i cardiovasculars. La taxa de mortalitat global a causa de la contaminació de l’aire és de 8,8 milions de morts/any, més elevada que la produïda per l’hàbit de fumar (tenint en compte fumadors actius i passius), calculada en 7,2 milions de morts/any. La pèrdua de esperança de vida a causa de la contaminació és també major que la que causa el tabac (-2,9 anys front a -2,2 anys).
A més, les partícules contaminats ultrafines que es troben a l’aire, amb diàmetre inferior a 0,1 micres (PM0,1) poden ser especialment perilloses, ja que, a través de l’aparell respiratori passen al torrent circulatori i afecten òrgans que no són d’aquest aparell. Segons l’European Public Health Alliance (EPHA) la contaminació de l’aire, a més de malalties respiratòries, pot causar altres malalties com la diabetis o la hipertensió. Amb l’agreujant que viure en una zona contaminada debilita el sistema immunitari amb el temps, pel que augmenta el risc d'infecció.
I no només això. És sabut que certs patògens poden estar més temps en suspensió a l’aire si ho fan units a partícules que ja s’hi troben, com poden ser la pols del desert o partícules contaminants, igual que ocorre amb el pol·len.
En un estudi de la Universitat de Harvard, ja s’havia observat que les persones que patien SARS (Severe Acute Respiratory Syndrome) a les àrees amb més pol·lució, tenien el doble de probabilitat de morir. El SARS va ser una epidèmia causada pel coronavirus SARS-CoV, que el 2003 va afectar més de 8.000 persones a la Xina, de les quals en van morir més de 700. En aquesta mateixa universitat i en el cas del SARS-CoV-2, han determinat que un augment de només 1 microgram/m3 en partícules PM2.5, s’associa a un augment de la taxa de mortalitat d’un 15%.
Per al SARS-CoV-2, un primer estudi de la Universitat de Bolonya ha demostrat una correlació entre majors concentracions de partícules PM10 (de diàmetre inferior a 10 micres) i la incidència de la COVID-19 al nord d’Itàlia, mentre que aquest fet no s’ha observat a altres regions; en un segon, s’han identificat gens específics d’aquest virus a mostres d’aire contaminat de Bèrgam. Tot i que no es coneix la viabilitat d’aquest material genètic ni si la càrrega viral que transporten les partícules és suficient per causar infecció, el que és cert és que d’aquesta manera el temps de permanència a l’atmosfera i la distància que recorre la partícula infecciosa és major, el que augmentaria el nombre de contagis en cas que fos viable. Sembla que més enllà de 20 dies, el contagi no seria viable, però que és probable abans sí que ho fos.
Estudis de les universitats Martin Luther (Alemanya), la de Siena (Itàlia), la d’Aarhus (Dinamarca) i la de Ciència i Tecnologia de la Xina han demostrat, en la mateixa línia, que la pitjor qualitat de l’aire augmenta tant la incidència de la COVID-19 com la seva taxa de mortalitat.
En el treball de les universitats de Siena i Aarhus s’estudiaren 66 regions administratives d’Itàlia, Espanya, França i Alemanya i es va concloure que el el 78% de les morts produïdes per COVID-19 es concentraven en quatre regions del nord d’Itàlia i Madrid. Així mateix el treball de la Universitat Martin Luther va apuntar que tant la vall de Po, com Madrid i Hubei estan envoltades de muntanyes, el que podria ajudar a que les partícules contaminants de l’aire hi quedassin atrapades.
El mateix efecte s’ha vist a altres indrets del món com Londres, les Midlands o el nord-est d’Anglaterra o a Califòrnia, Detroit, Houston, Navajo Nation o Detroit als Estats Units.
Actualment l’Instituto de Salud Carlos III i l’Agència Espanyola de Meteorologia (AEMET) estan duent a terme un estudi d’un any de durada per desenvolupar un sistema de vigilància estal que, a més de la incidència de la contaminació (PM2.5, PM10, NO2 i O3), també pretén determinar com afecten la humitat ambiental i alguns factors socioeconòmics (densitat de població, el nombre de persones majors de 65 anys o el nivell de renda, per exemple) a la incidència de la pandèmia a Espanya.
Per altra banda, sabem que l’emissió de gasos contaminants a causa de l’activitat humana és la responsable de l’escalfament global que té com a conseqüències el desgel, la desertització o la pujada del nivell de la mar entre d’altres. En definitiva, factors que provoquen la desregulació dels ecosistemes.
Mentre que, com a conseqüència de la desertització augmentaria la quantitat de pols del desert potencialment portadora de patògens, segons Fernando Valladares, investigador del Consejo Superior de Investigaciones Científicas (CSIC) el desgel provocaria l’aparició de nous virus en circulació, alguns d’ells, amb capacitat d’infectar-nos i completament desconeguts per a la ciència, ja que fins al moment s’haurien trobat atrapats al permafrost.
La desregulació dels ecosistemes es veu també afavorida per la urbanització (que en alguns casos, fa més freqüent el contacte entre animals i humans) i l’augment de la densitat de població a escala mundial. El mateix Valladares sosté que en 30 anys la població mundial s’ha duplicat, mentre que hem perdut la meitat d’ecosistemes.
Segons el sociòleg Jeremy Rifkins, ens trobam a les portes de la sexta extinció massiva ja que en vuit dècades poden desaparèixer entre un 50 i un 80% dels hàbitats i animals de la Terra.
Els ecosistemes són sistemes finament regulats en què s’estableixen múltiples relacions entre els diferents elements biòtics i abiòtics que els formen. Una de les relacions més importants en els ecosistemes, però no la única, són les relacions tròfiques (basades en la transferència de matèria i energia a través de l’alimentació).
Per una banda, els humans som més abundants que qualsevol altra espècie animal en el planeta, el que produeix un desequilibri ecològic que és necessari regular. A més, som la única espècie que modificam de manera conscient l’entorn. Aquests són fets que ens duen a la pèrdua d'espècies o de biodiversitat. Per exemple, per l’augment de temperatura associada al canvi climàtic o quan es construeix una carretera, es degrada l’hàbitat on vivien certes espècies que no tendran altre remei que desaparèixer o migrar a un altre hàbitat i produir una desrregulació de l’ecosistema de destí. Podria ser que aquesta espècie en el seu ecosistema original fos depredadora d’una altra espècie que ha anat a parar a un tercer ecosistema. Potser allà no hi trobi depredador, amb el que la població d’aquesta segona espècie augmentaria i consumiria recursos pels que haurien de competir les espècies originals del tercer ecosistema. És només un exemple basat en el sistema depredador-presa. Però, què passa si aquesta espècie que veu augmentada la seva població es potadora d’un patogen? Suposarà l’explosió demogràfica d’aquest patogen.
En qualsevol cas, els patògens poden no causar cap dany a l’animal que el porta però en cas zoonosi (una infecció humana d’origen animal mediada per un patogen) poden convertir-se en un malson per a la humanitat que no té el sistema immunitari preparat per fer-hi front.
Una de les principals característiques del sistema immunitari és que té memòria, el que permet que en successius encontres de l’organisme amb un mateix patogen, la resposta de l’organisme sigui molt més eficient. En cas de zoonosi el sistema immunitari humà no ha estat en contacte previ amb el patogen mentre aquest es trobava a l’animal portador, pel que no ha pogut desenvolupar memòria, cosa que fa que la resposta immunitària sigui lenta i poc eficient.
És el ha passat en el cas del SARS-CoV-2 que sembla que ha passat dels ratpenats als humans, passant primer per algun altre intermediari, en aquest cas, potser el pangolí. Algunes de les hipòtesis que es plantegen són que el virus hagi evolucionat dins l’animal intermediari o, fins i tot dins els humans, a qui en principi no causava malaltia, però amb la evolució hauria adquirit patogenicitat i hauria estat capaç de provocar la pandèmia.
Sembla, però, que la teoria més acceptada és que el SARS-CoV-2 ha tengut com a hoste els ratpenats durant molt de temps, cosa que li hauria permès evolucionar dins aquests animals. Els ratpenats són transmissors de molts de virus que afecten els humans i s’han vinculat a l’origen del SARS, l’ebola i també la COVID-19. Aquests animals tenen una sèrie de característiques que els fan bons candidats per a què diferents virus botin d’aquesta espècie als humans: són mamífers molt nombrosos, no només en quant a nombre (1 de cada 4 mamífers és un ratpenat), sinó també en quant a diversitat d’espècies; viuen molts d’anys (entre 18 i 20) si ho comparam, per exemple, amb la vida d’un ratolí (1 o 2 anys) i ho fan en colònies multitudinàries; el seu sistema immunitari sembla més hospitalari a l’hora d’acollir patògens que el d’altres espècies i la destrucció dels seus hàbitats naturals els apropa a les ciutats, on apareixen per cercar menjar. D’aquesta manera, es produeix un apropament entre els ratpenats i els humans que d’altra manera no es produiria. Els humans es contagien a través de la femta i l’orina dels ratpenats directament o a través d’algun animal domèstic.
La pèrdua de biodiversitat propicia la zoonosi perquè quan desapareix una espècie, els patògens que s’hi allotjaven han de trobar una nova espècie que els serveixi de receptacle. Com més espècies desapareixen, més augmenta el nombre de patògens per a cada una de les espècies que queden com a receptores. Si, a més, es redueix la població d’aquesta espècie, una multitud de patògens acaben acumulant-se en un sol individu, el que facilita l’intercanvi de gens entre els diferents patògens que ara conviuen dins un mateix animal. És a dir, facilita l’adquisició de mutacions, que poden fer el patogen encara més virulent.
Per tant, els ecosistemes rics en espècies i processos són la millor barrera contra els patògens o, com ho expressa Valladares del CSIC l’esperada “vacuna del cornavirus ya la teníamos y nos la hemos cargado”, fent referència a què la pròpia activitat humana és la responsable de què ens trobem la situació d’emergència sanitària actual.
Aquest científic també adverteix que el problema no s’acabarà en superar aquesta pandèmia, perquè no sabem quin serà el proper virus ni quins òrgans es veuran afectats. Per això es qüestiona, per exemple, per a què ens serviran tots els respiradors amb què ara compta el sistema sanitari si el proper virus no afecta l’aparell respiratori.
Segons el divulgador científic Quammen, que va recórrer el món precisament a la recerca de virus zoonòtics, la ciència ja sabia que aquesta amenaça existia, el que no podia predir era quan es manifestaria. Per aquest motiu, no ha interessat als diferents governs fer una despesa important que permetés tenir un sistema sanitari ben preparat per quan arribàs el moment ja que, amb un poc de sort, seria quan ells no governassin.
Pel que fa a la tan desitjada vacuna contra el SARS-CoV-2, aquest mateix divulgador explica que actualment el genoma del virus no canvia gaire, ni en l’espai ni el temps, ja que el virus no pateix cap amenaça. És probable que quan es tengui la vacuna, el virus muti i apareixerà la necessitat de desenvolupar noves vacunes. És a dir ,que la carrera per la o les vacunes pot no acabar mai.
Per altra banda, les granges de cria d’animals a escala industrial exposen els animals a condicions adverses (espai reduït, pèssimes condicions sanitàries, etc.). Com a conseqüència, els animals s’estressen amb el que es debilita el seu sistema immunitari, cosa que facilita que siguin hostes de patògens. Són exemples d’aquest fet tant el virus de la grip aviària (H1N1) com el de la grip porcina (H5N1) que van evolucionar en pollastres i porcs criats en granges industrials i després van saltar als humans. Per tant, és claríssim que la salut humana i la dels animals va lligada i que les granges de cria són un lloc òptim per a què s’iniciï una pandèmia. La història es repeteix i, així i tot, es continuen destinant recursos públics a les granges industrials. A més, la ramaderia intensiva és una font important d’emissions de gasos d’efecte hivernacle, el que afavoreix el canvi climàtic. Es calcula que és la responsable del 9% de les emissions de diòxid de carboni (CO2) procedent de les activitats humanes. També emet altres gasos d’efecte hivernacle com l’òxid nitrós, el metà o l’amoníac, considerats dels més perjudicials. Al cap i a la fi, destinar recursos públics a aquesta activitat no és cap inversió, ans al contrari, el que fa és augmentar la despesa en altres àrees com la sanitat, per exemple.
Aquesta i altres pandèmies que estan per venir, no només es es veuran afavorides pel canvi climàtic sinó també pel fet que vivim en un món globalitzat. La globalització possibilita que els patògens viatgin a una velocitat vertiginosa a tots els indrets del món i amb això, augmenta enormement el ritme dels contagis entre zones geogràficament llunyanes.
Un món globalitzat que, com sabem, no és igual per a tots… La pandèmia afecta més les persones de més baix nivell socioeconòmic perquè, per una banda, solen viure a llocs prou contaminats (per exemple en zones properes a indústries tòxiques) i pateixen més patologies prèvies (hipertensió, obesitat, diabetis, malalties cardiovasculars, etc.). També perquè molt freqüentment tenen hàbits no saludables (fumar, alimentació deficient i/o escasa, etc.), difícil accés a l’aigua corrent i, en alguns països, dificultat o impossibilitat d’accedir al sistema sanitari per rebre assistència mèdica.
Per altra banda, són els primers que no hauran pogut conservar els llocs de feina i tendran encara menys garantit que abans el dret a la vivenda i menys cobertes les necessitats bàsiques (accés a electricitat, aigua corrent, aliments, etc.). Tornarà a produir-se una nova expropiació de les classes mitjanes i baixes en favor dels superrics, un dany col·lateral més del sistema capitalista que serà una invitació a una revolta social. Tanmateix durant aquesta crisi sanitària s’ha comprovat com els governs s’han vist obligats a salvar les persones abans que l’economia i s’han hagut de cancel·lar normes sagrades del capitalisme que semblaven intocables. La pandèmia també hauria de ser una invitació a fer un canvi de model i transitar cap a un altre amb replantejament solidari amb l'objectiu de pal·liar les desigualtats.
I no hem de deixar-nos enganar pel fet que, durant el confinament i la suspensió de la majoria d’activitat industrial, la qualitat de l’aire hagi millorat a ciutats com Madrid o Barcelona pel que fa a concentració de gasos d’efecte hivernacle a l’atmosfera ja que a les zones urbanes, aproximadament el 70% de les emissions provenen del trànsit i la indústria. Perquè tanmateix, quan acabi la crisi, voldrem continuar amb l’estil de vida que teníem abans. I no només això. No perdem de vista que aquest fet, aïllat en l’espai i el temps, no compensa la inèrcia de l’escalfament global que té una afectació molt més ampla tant en l’espai com en el temps. Al mateix temps que als entorns urbans la qualitat de l'aire ha millorat, la concentració de CO2 a Izaña (Santa Cruz de Tenerife) ha assolit un màxim històric de 418 ppm. Mentre la contaminació ha disminuït als països desenvolupats, tanmateix ha augmentat a països en vies de desenvolupament, com ara l’Índia.
Mentre les propostes dels científics i organitzacions ecologistes són anar cap a un model de zero emissions i acabar amb la globalització, sembla que els nostres governants, lluny de reflexionar, fan una fugida cap endavant. Es pretén reactivar l’economia altra vegada mitjançant la construcció i el turisme, activitats que de manera directa o indirecta generen una enorme quantitat d’emissions de gasos d’efecte hivernacle (augment de la densitat de població, crema de combustibles fòssils, plantes de generació d’electricitat, processos industrials, etc.). Així, tornarem a tenir pa per avui i fam per demà.
Per reflexionar: la ciència sabia que anava a passar i no se n’ha fet cas. De cada vegada seran més freqüents les pandèmies per zoonosi a causa de l’escalfament global. Com ens en sortirem quan aquest virus muti o quan un de diferent ens infecti? Tornarem a caure en el mateix parany? Cal tenir clar que la lluita contra el canvi climàtic i una millor preparació front a les pandèmies van de la mà i que és necessari disminuir les emissions de gasos d’efecte hivernacle i invertir en sanitat i investigació.
Convendria aprendre la lliçó perquè la COVID-19, que probablement conviurà amb nosaltres uns quants anys, no és més que un avís a navegants.