La tradició republicana-federal i els moments de canvi a l’Estat Espanyol

Qui ens hagi llegit en altres llocs, sabrà que per nosaltres el republicanisme federal i en concret, el pensament de Pi i Margall formen una tradició política que ha impregnat les diferents cultures polítiques de les esquerres en aquestes terres i que el seu oblit i eclipsi estan relacionats amb la desorientació ideològica actual, tant dels sobiranismes de les nacions sense estat com de les esquerres espanyoles.

És indubtable l’existència de ponts bastant més de fons que unes simples coincidències d’estratègia política del dia a dia entre l’anarcosindicalisme, el republicanisme català o gallec o el socialisme marxista, amb el republicanisme pimargallià. El pensament de Pi va tenir una influència decisiva en l’anarcosindicalisme de dirigents com Frederica Montseny o Joan Peiró. Es pot veure també aquesta influència en el catalanisme d’esquerres de Gabriel Alomar o Lluís Companys. Altres ideologies com l’andalusisme de Blas Infante o el galleguisme d’Aureliano Pereira també estaran vinculades amb el pensament de Pi.

Aquestes tradicions polítiques van trobar en el model pimargallià, un punt de partida per desenvolupar els seus programes de transformació social, teixint un fil “federal” de la història dels moviments socials espanyols en resposta a la construcció d’estructures polítiques i econòmiques centralistes. Això és així, pel fet que el model de desenvolupament del capitalisme hispà i, per tant, la construcció de l’Estat liberal, es van imposar sobre una estructura social molt heterogènia, així que per poder desenvolupar l’acumulació de capital era necessari centralitzar el poder de comandament, era necessari extreure el poder dels territoris per implantar-se. És aquesta configuració tancada i excloent —una configuració monàrquica, centralista i antidemocràtica de l’Estat-nació hispà que Pi és dels primers a veure— la que explica que es conformarà una alternativa republicana, federal i socialitzant. 

Una cosa així també va venir a afirmar Marx quan recordava que Espanya semblava “una aglomeració de repúbliques mal administrades amb un sobirà nominal al seu cap”. Aquesta “aglomeració de repúbliques” s’havia configurat així per l’establiment de l’Imperi Espanyol, sobre unes estructures socials plurinacionals, hereves dels antics regnes peninsulars. El que al seu torn va determinar que els nodes de desenvolupament social més avançat se situessin en les perifèries de l’Estat, configurant-se el centre polític, Madrid, com el nucli d’avançada oligàrquic. Aviat la burgesia industrial va quedar relegada a la perifèria sense arribar a adquirir el poder polític. En canvi es va consumar l'aliança entre la burgesia terratinent i financera que va monopolitzar pràcticament el poder durant tot el segle XIX. Però cada vegada es va anar accentuant més la dissociació entre el centre de decisió polític i les perifèries, portant a una feblesa intrínseca de la burgesia centralista davant d’una alternativa popular que identificava la lluita política democràtica amb la reforma social, la federació i la república.

Va ser així en la Guerra del Francès, en la Revolució Gloriosa del 68, en la Revolta Cantonal del 73 o en l’establiment de la II República. I més endavant amb l’ebullició anti-franquista al 1979 i fins i tot amb la darrera primavera municipalista al 2015. I si bé hom podria veure el 15-M com un moviment “madrileny” el cert és que d'haver-hi una tradició vigent en aquest moment era la del juntisme revolucionari, que en el cas espanyol va presidir gairebé tots els processos constituents del segle XIX. D'una forma encara més òbvia, la proposta pròpiament “constituent” tenia un particular entroncament amb el republicanisme federal i el seu projecte de “construir l'Estat de baix a dalt”.

No per casualitat, Joaquín Maurín, el comunista heterodox membre fundador del POUM i potser un dels caps marxistes més interessants de l’època, aconsellava a les forces revolucionàries prendre Madrid “mitjançant un moviment convergent que parteixi des de la perifèria”, referint-se a la capital com a “fortalesa reaccionària”. Per tant, podríem afirmar que els processos constituents de caràcter popular han tingut una tendència federalitzant i/o descentralitzant, mentre que els processos deconstituients de caràcter oligàrquic han aprofundit en les tendències centralitzants i autoritàries de la formació social espanyola. 

El 23J i l’etern retorn de la plurinacionalitat

I continua sent així avui en 2023: si fem un exercici geogràfic podem veure que el vot a Vox es concentra en aquelles zones històricament més espanyolistes i més vinculades al centralisme, mentre que en un sentit invers en aquelles zones on la balança s’inclina cap a l’esquerra, i el vot a Vox és molt petit són aquelles on més feble és la identitat nacional espanyola. Basta veure algun mapa del resultats electorals del 23J, es pot veure per exemple en quines províncies ha quedat la coalició Sumar davant de Vox: és Illes Balears, la província de València, Navarra, Euskadi i Galiza. També a Madrid, Sevilla o Astúries. És a dir que a l’eix centre-perifèria, li hem d’afegir l’eix rural-urbà, cada dia més present. Però també es pot observar els resultats del cicle del primer Podemos, aquell que portava com a bandera la defensa del dret a l’autodeterminació i que era primera força a Catalunya i Euskadi, i segona (i per davant del PSOE) a Balears, el País Valencià i Galiza. Son aquestes les lliçons que la pràctica del republicanisme federal i la seva tradició ens mostra, l’aposta per les perifèries i les nacions sense Estat no resten, és més, no és sols que sumin al projecte de transformació social sinó que sense elles és impossible desenvolupar-ho. Recordin les paraules de Maurín. 

I si hom podria pensar amb encert que aquesta qüestió no havia estat ben digerida per les forces progressistes espanyoles, sembla que la força de les circumstàncies els ha obligat a digerir-ho ràpidament. Paradoxalment, avui el grup parlamentari de “l’esquerra a l’esquerra del PSOE” és un grup que es diu “grup plurinacional” i incorpora a MÉS, Compromís o la Chunta Aragonesista entre altres forces sobiranistes o autocentrades. Paradoxalment, qüestions que fa poc menys d’un any eren impossibles ara semblen viables: des de poder parlar les llengües pròpies al Congrés dels Diputats fins a l’amnistia pels encausats en el 1-O. Paradoxalment, en el moment en que hi ha un govern que afirma que posarà el punt i final a la normalització lingüística, el sobiranisme mallorquí assoleix el seu primer diputat al Congrés (amb el millor resultat percentual de tota la coalició Sumar!).

Semblaria que la disjuntiva a la que es troba de nou abocada la política de l’Estat es discuteixi entre la plurinacionalitat federal o la reacció centralista. La situació al conjunt dels Països Catalans és diversa: al País Valencià, Vox ha entrat al govern de la Generalitat, amb un Conseller de Cultura provinent del món de la tauromàquia. A les Illes Balears governa el PP en solitari l’autonomia, però amb posicions fortes de Vox als executius dels insulars. Finalment, Catalunya es troba en un moment de desconcert després del final del cicle del procés. Quines tendències s’acabaran imposant? Dependrà de la valentia i intel·ligència de les esquerres per encarar la plurinacionalitat. Si deixa de ser una mera estratègia per governar i es converteix en principi d’acció política, potser que una nova primavera republicana no quedi tant enfora. 

Recuperant el llegat de la I República, cal repensar una praxis confederal. Com la va proposar la Constitució de 1873, on intentava conformar una visió molt diferent del poder judicial, partint d’una sobirania descentralitzada. L’article 73 deia que El Tribunal Suprem Federal es compondrà de tres magistrats per cada Estat de la Federació. No és menys important la definició de les regions històriques per contra de les províncies de Javier de Burgos, per les que optaren els federals a l’hora de pensar l’organització estatal. En paraules de Pi, havien de tornar a la vida “les antigues províncies que foren nacions” i el projecte de Constitució de 1873 sancionava en mateixa direcció: assenyalem com a nous Estats de la República els antics regnes de la Monarquia, i deixem que els Estats per si conservin si volen les províncies, o regulin al seu arbitri la més convenient i sàvia divisió territorial. Potser una nova lectura d’aquest projecte de Constitució ofereixi als nostres dirigents més lliçons al voltant de cap on orientar les qüestions constitucionals, que sens dubte, s’hauran d’obrir més tard o d’hora.