XISCA MIR SOCÍAS

Ja és tradició, per jo, començar el dia encesa. Una ullada a les xarxes mentre faig el cafè i en menys de tres minuts ja he trobat un parell mallorquí de felicitacions pel Dia Internacional de la Dona que poc es poden distingir de les felicitacions de Sant Valentí: “Perquè les dones són lo més preciós que tenim a la vida”, o quelcom semblant. O, crec que encara pitjor: “Per ma mare, la meva dona, les meves filles...”. I tampoc falta el “Mujer bonita es la que lucha”, amb totes les seves variants.

I, clar, començ el dia encesa. Perquè les dones existim i tenim valor per nosaltres mateixes, no per ser “bonitas”, dones de, mares de o filles de. I pens en n’Angela Davis i en allò  de que el feminisme és la idea radical de que les dones som persones. Que pot parèixer una perogrullada, però vist lo vist n’hi ha molts que no ho entenen. No ens mereixem un dia com a homenatge per ser estupendes per tu. Ens mereixem els mateixos drets que tu perquè (oh, sorpresa) també som persones.

M’encén la banalització del dia. És una celebració, sí, però de les lluites guanyades. Perquè quan es va celebrar el primer Dia Internacional de la Dona les dones no podíem votar, ocupar càrrecs públics o anar a la Universitat. I aquest dia celebram totes les fites que, amb molts d’anys d’esforç, hem assolit. Sense perdre de vista les que queden, per suposat, però amb alegria per les que superem cada dia, amb alegria per veure com cada vegada som més, amb alegria pel moment de sororitat que vivim. 

Però el 8 de març és, sobretot, un dia de reivindicació. Per tot el que queda recórrer per arribar a destruir el paradigma heteropatriarcal  capitalista, aquí i arreu del món, per capgirar les maneres de pensar, de produir, de relacionar-nos. Hem de posar les persones al centre i no aturar fins tenir una societat equitativa i inclusiva. 

El feminisme no és una moda. No és una qüestió estètica. No és posar-se un pin morat un dia a l’any. No és un anunci de El Corte Inglés. 

Si em vols felicitar, fes-ho, però felicita’m perquè lluit, felicita’m perquè guanyarem, agafa’m de la mà i facem camí plegades. Avui i la resta de l’any.

Començ el dia encesa, sí, però sé que l’acabaré amb un somriure d’orella a orella que cap mascareta podrà amagar. Perquè al llarg del dia em trobaré, real o virtualment, tantes companyes que no les podria comptar. Sé que m’intercanviaré centenars d’aquelles mirades que abracen, que et reconforten, que et fan sentir que has triat el camí correcte i que no el faràs mai sola. Amb amigues, sí, però també amb desconegudes, perquè la sororitat, que sempre hi és, avui es fa tan potent i tan real, que gairebé es pot tocar el fil invisible que ens uneix a totes. I arribaré a casa feliç i esgotada, però amb més força que mai. Perquè, com deia Emma Goldman, “si no es pot ballar, no és la meva revolució”.