Aquests dies ens exigeixen un extra de paciència. Paciència amb les persones amb les que convivim, paciència amb les eines amb les que poguem fer feina, paciència amb els deures dels infants, paciència amb si et falta alguna cosa al rebost i hagis d’esperar a tenir una bona llista per anar a comprar, paciència amb l’artista que viu a prop i ha decidit compartir el seu art a tot volum just quan tens un moment per llegir, paciència amb els grups de whatsapp... Paciència, molta paciència, que assumesc i accept que he de tenir.

Ara, hi han certes coses que aconsegueixen treure’m d’aquest estat zen que tan bé he aconseguit autoimposar-me. Em posen dels nirvis.

Em posa del nirvis cada vegada que algú es fica amb la manifestació del 8M. Com si hagués estat l’únic acte multitudinari que es celebrà aquells dies i com si només s’hagués celebrat a Madrid. No sé si s’haurien d’haver prohibit les aglomeracions (totes) abans, no tinc les dades de les que es disposava aleshores ni crec que la capacitat per avaluar-les, però per què es posa l’accent al 8M i no als partits de futbol o a trobades de partits? No és casual i no m’agrada.

Em posa dels nirvis cada vegada que algú demana la dimissió del Gobierno. Ara? De veres? Enmig d’una crisis sense precedents? Que crec que es podria haver actuat abans i amb major contundència. No sé a què s’espera a paralitzar tota activitat que no sigui bàsica o a tancar el fluxe de moviments de persones. Però bé, d’aquí a que dimiteixin ara? No se m’acud moment més inoportú. No és (del tot) culpa seva que històricament en aquest país s’hagi retallat en sanitat, ni és culpa seva que hi hagi qui va al supermercat a comprar un paquet de xiclets o passegi el ca set vegades al dia.

Em posa dels nirvis sentir expressions com «és una guerra», «l’enemic no sé què», «tots som soldats». Eeeehhh! Machirulos del món!!! Que és una malaltia, que la resposta són les cures, que la solució és la solidaritat. Entenc que en aquest món tan menystingut i tan femení alguns es sentin com un pop a un garatge, però a base de testosterona no arreglarem res. A base de testosterona no s’arregla mai res.

Em posa dels nirvis veure publicacions alarmistes (els àudios de més de 15 segons no els escolt). Deixen morir per sistema a tots els majors de 65 anys. Si el teu fill emmalalteix se l’enduen i no et diuen res més, si de cas t’avisen quan es mori -perquè es morirà-, però no et deixen ni vetllar el taüt (quina ment malalta es pot inventar això?). Bé, així fins a més de 200 bulos només a Espanya. Tan difícil és emprar el sentit comú o, si dubtes, comprovar-ho a la xarxa mateix? Entenc que, en general, informar-se bé i prendre decisions en conseqüència que no estiguin esbiaixades per la nostra manera de ser o pensar és impossible. Creim el que ens convé creure i, per tant, és el que difonem, alguns amb més prudència que altres. Però, per favor, siguem mínimament responsables. Parafrasejant Borges, no diguis res si el que has de dir no és millor que el silenci.

No em posa dels nirvis, però em preocupa molt i molt saber que hi han dones que es veuen obligades a conviure amb el seu maltractador hora rere hora. El Govern i el Consell de Mallorca han engegat una campanya especialment important respecte a aquest tema (gràcies).

Per acabar, tornaré al meu estat zen. Com jo també em crec el que em convé creure, recordaré que, per franges d’edat, la taxa de mortalitat del virus més elevada no arriba al 15%. Que fins i tot aquestes dades estan diluïdes en la gran quantitat de pacients que ni es diagnostiquen. Que estem confinats no per la perillositat que comporta el Covid-19 en sí, sinó per evitar el col·lapse del sistema sanitari i per protegir aquelles persones per les que sí pot ser perillós. Que a casa, fins i tot amb dos infants petits que no et deixen fer res, no s’està tan malament, gràcies a dos infants petits que no et deixen fer res. Que s’agraeix infinit cada broma que t’envien, cada videocridada, cada contacte encara que sigui virtual. Que les noves rutines, que ens hem automarcat i que ens podem botar en voler, no estan tan malament. Que noltros serem millors i que el món serà un món millor quan acabi tot.

Quedau-vos a casa. Tot anirà bé.