Jo vull un món feminista, senyora Montero
Llegeix astorada que la senyora ministra d'Igualtat, membre d'un partit suposadament d'esquerres, justifica l'expulsió d'una ex-dirigent del seu partit del seu grup parlamentari durant una baixa maternal amb un contundent "La política no atura". Potser, només potser, hauríem de lluitar pel dret a aturar, no?
De què han servit les lluites per aconseguir uns permisos de maternitat i paternitat -absolutament insuficients-, si el món polític i laboral no respecta el teu dret a aturar? I com aquestes, moltes altres fites: jornada laboral, vacances, dies lliures, permisos per casament, mudança, defunció, malaltia, i un llarg etcètera. Hem de renunciar a aquests drets? Hem de renunciar a la vida privada perquè el món no s'atura i si no podem seguir el ritme potser caurem?
Una de les fites més importants que hauria de tenir qui vetlla pel benestar de la població és la d'assegurar el dret al temps propi, lliure, sense tasques laborals ni de cura. L'amenaça de la jornada interminable a la que ens empenyen les noves tecnologies o la falta de corresponsabilitat que fan que el temps propi de les dones sigui inexistent són dos dels problemes que haurien de preocupar a la senyora ministra d'Igualtat, i els dos se'ls ha espolsat amb un "el món no s'atura i, si no t'agrada, et baixes".
Idò jo vull un món en el què tothom que ho vulgui o ho necessiti pugui aturar i no passi res. Un món que no em faci triar constantment entre la feina i la família, entre la família i jo, entre jo i la feina. Un món més solidari, amable i humà. Un món feminista, senyora Montero.