Aquesta setmana està en boca de tothom la Llei de llibertat sexual. Tothom en xerra, però ningú l’ha llegit; a dia d’avui no s’ha publicat cap text. Basem les nostres opinions en titulars de premsa, sempre tendenciosos, que, alhora, es basen en un resum executiu de l’avantprojecte de llei. En fi, un despropòsit més d’aquesta nova era de la comunicació, en la que la immediatesa, la sobreinformació i el descarat esbiaix ideològic dels mitjans menystenen i dificulten l’anàlisi rigorós, que és necessàriament pausat. Opinar avui d’una notícia de la setmana passada és un despropòsit en aquest món de la societat líquida de Bauman.

Pareix, i repetesc que encara ningú ha pogut llegir el text, que la llei pretén incidir en tres esferes: educació sexual en igualtat i diversitat afectivo-sexual a tots els nivells educatius, formació contínua en diversos àmbits laborals (educatiu, sanitari, social, forces i cossos de seguretat, carrera judicial i fiscal, advocacia, penitenciari i forense) i una reforma del Codi Penal que inclou nous delictes, en modifica d’altres i elimina la distinció entre abús i agressió sexual, modificant-ne també la tipificació.

Curiosament (o no) el que ha fet saltar les primeres alarmes ha estat aquesta reforma del Codi Penal. La reacció ha sigut una caricaturització de certes mesures proposades, perquè ja sabem que la millor defensa és un bon atac, encara que aquest sigui injustificat i prematur. Vull pensar que aquest atac en la majoria de casos s’ha fet sense cap tipus de reflexió, responent al que responen tots els atacs: a la por.

Dos són els punts més polèmics: la necessitat de consentiment exprés a l’hora de mantenir relacions sexuals i la tipificació com a delicte lleu de l’assetjament ocasional o de carrer.

Anem a pams:

L’actual Codi Penal distingeix entre abús i agressió sexual en funció de l’ús de la violència i la intimidació, a més de que la víctima ha de manifestar expressament el seu rebuig a la relació. La reforma que proposa la Llei de llibertat sexual elimina aquesta distinció i considera que hi ha agressió sexual quan no hi ha consentiment exprés manifestat lliure i inequívocament. S’evita així que, amb la llei a la mà, un jutge pugui no considerar agressió sexual la patida per una dona inconscient o semi-inconscient. Quin problema hi ha? Crec que tothom mínimament civilitzat estarà d’acord en que és repulsiu aprofitar-se d’algú que no està en condicions d’oposar-s’hi. Els jutges sempre tendran la funció de interpretar la norma, però des dels postulats feministes i dels organismes internacionals, com el comitè del Cedaw, es valora que el consentiment afirmatiu és el que més clarament garanteix els drets de les dones. El consentiment no és l'absència d'un “no”, sinó la presència clara i afirmativa d’interès i desitjos. El canvi, en el fons, és de paradigma: el sexe ha de ser lliure i desitjat en tot moment. La llei ens converteix de subjectes passius (no s’oposa) a subjectes actius (mostra desig).

L’insult és delicte. Per què? Perquè atempta contra la dignitat de la víctima. No atempta contra la nostra dignitat que sigui impune que qualsevol pel carrer, un bar o a xarxes socials pugui opinar sobre la nostra persona? No ens fa sentir incòmodes i arribam a alterar el nostre comportament (no passar per davant un grup d’homes, no vestir-se segons com, anar-se’n d’un local per evitar un pesat...)? Hem d’entendre que qualsevol comentari sobre la nostra persona pot incomodar, sigui una desqualificació o una observació de contingut sexual. A l’igual que passa amb l’insult, a la via penal s’hi arribarà en casos extrems. A falta de veure com ho articula la Llei, suposem i desitgem que hi hagi previstes passes prèvies. La solució és molt simple: empatia, sentit comú i saber llegir el context. Si algú no sap veure quan una suposada floreta molesta més que agrada, crec sincerament que el problema és seu.

Hi haurà que consideri aquests canvis com un atac als seus privilegis de mascle, ells en diran «drets», i s’excusen en l’arbitrarietat dels límits, escampant el discurs de la por a l’hora que en fan befa, perquè són ben conscients que l’humor exercit de dalt abaix és una de les armes més poderoses de l’opressió. Els homes ja no es podran acostar a les dones per por de les denúncies, consentiments per escrit i signats, s’han acabat les floretes, serà la teva paraula contra la seva, no es poden jutjar intencions... Homes del món! Tranquils! El feminisme va de reconèixer els drets de les dones i d’eliminar actituds patriarcals que ens denigren. No és un atac contra voltros. Si no teniu pensat agredir sexualment o assetjar a ningú, aquests canvis legals no vos afecten. Sí afecten, en canvi, a les víctimes d’aquestes conductes, que ara per ara no podem fer res més davant un assetjament puntual que intentar partir el més aviat possible, o davant una agressió esperar que hi hagi proves de que hi ha hagut oposició.

Remetent-me al principi. Fris de tenir el text a la mà i poder-ne fer una llegida en profunditat. Mirem l’avantprojecte, observem com evoluciona el debat (recordem que per l’aprovació o modificació d’una llei orgànica, com és el Codi Penal, és necessària una majoria absoluta al Congrés) i, mentrestant, deixem de banda alarmismes.