Ja sap greu a aquestes alçades de la pel·lícula haver-ho de dir: a Madrid no han guanyat les dones. A Madrid tres llistes electorals encapçalades per dones han tret bons resultats, sí, però les dones com a col·lectiu no hem guanyat res de res.

Simplificar el feminisme com a un enfrontament entre dones i homes individuals (guanyen elles, guanyen ells) és una greu equivocació, perquè el feminisme no va d’individualitats, no va de personalismes. Feminisme és col·laboració, participació, cooperativisme, empatia... és rompre el paradigma del lideratge individual. No es tracta de substituir homes per dones per seguir fent el mateix, sinó de canviar de cap a peus la manera de fer. No caiguem en l’error de pensar que reemplaçar figures masculines per figures femenines ja ens converteix automàticament en feministes, no és tan fàcil. No és el mateix intercanviar que canviar. Les feministes no ens conformem amb un intercanvi de rols que segueixi sotmès a un esquema mental patriarcal, volem un canvi profund en la manera de funcionar, d’entendre el món, de prioritzar.

Que les dones hi hem de ser? Sí, rotundament sí. Però no com a elements decoratius, no només per una qüestió de màrqueting. Les dones hi hem de ser per ser escoltades, perquè sense les dones no hi pot haver evolució cap a la manera de fer feminista, un dels pilars de la qual és la participació, l'escoltar a les persones i empatitzar amb les seves experiències. Que hi siguem és una passa essencial, però no basta amb la imatge o amb un discurs buid; de fet, existeix el perill real de quedar-se en aquesta primera passa donant la falsa sensació de que ja hem complit amb el feminisme, que s'empri la imatge de la dona per reforçar el patriarcat.

La imatge i el discurs són importants, fins i tots essencials a nivell estètic, però el veritablement imprescindible és un canvi profund en les estructures socials i de poder, la forma de concebre el món i les maneres de fer. 

En les nostres relacions hem de passar de la competició a la col·laboració, del lideratge a l'equip i de la individualitat a la col·lectivitat. Sense matisos, sense emperons, amb el diàleg, l'empatia i la solidaritat com a principals vectors en totes les relacions. 

Hem de deixar de concebre l'entorn pensant en el propi profit, en el què ens afecta negativa o positivament a noltros com a persones individuals i valorar què és el millor per al conjunt, que, en principi, serà el que sigui millor per al més dèbil. Deixem de confondre drets i privilegis, perquè si un dret no el pot exercir tothom, depèn de la teva posició social o de la teva capacitat econòmica o minva el benestar d'una altra persona (per no xerrar directament d'explotació), em sap greu dir-ho, però no és un dret, és un privilegi, i xerrar de llibertats en aquest context és directament ofensiu. 

Basades en els dos punts anteriors, les maneres de fer feministes són necessàriament solidàries, participatives i cooperatives. El feminisme pensa en la millora de la vida quotidiana de les persones, en actuacions a petita escala, en aquells problemes que des d'enfora (des de dalt) poden semblar insignificants o irreals i que sovint tenim tan interioritzats com a normals que de vegades ni se'ns ocorr que puguin ser d'altra manera. De nou: participació i empatia.

En definitiva, potser a Madrid han guanyat les eleccions (cadascuna en la seva mesura) tres dones, però definitivament no hem guanyat les dones com a col·lectiu, més aviat hem perdut, i molt.