El desembre de 1962 naixia a Mallorca l’OCB a iniciativa d’un grapat de patriotes que volien defensar el català com a llengua pròpia i la nostra cultura de les polítiques de terra cremada que practicava la dictadura franquista.

Constituïren una associació a la qual li donaren el nom d'«Obra Cultural Balear» por què fou l'únic nom que se’ls va ocórrer que s’escrivia igual en castellà i català. «La autoridad competente» no haguera acceptat mai una associació que tinguera el nom en català.

En aquells primers anys de la seva vida l’OCB es va dedicar a ensenyar a escriure correctament el català molts de joves que ho volien aprendre i no sabien a on. Òbviament a l’escola no l’ensenyaven. Difongueren la gramàtica de Don Francesc de Borja Moll i feren tot el que pogueren per reivindicar l’ús de la nostra llengua.

Als finals de la dècada dels seixanta, l’OCB, baix l’impuls de demòcrates i patriotes de l’envergadura de Climent Garau i Josep Maria Llompart, s’havia convertit amb el referent de la resistència cultual a casa nostra. Una entitat imprescindible dins el mapa, cada cop més nombrós, d’organitzacions socials que formaven l’oposició cívica al franquisme. 

L’activisme a favor de la llengua i la cultura s’anava incrementant cada cop més i s’ampliava a un posicionament combatiu a favor de l'ensenyament del català a l’escola, de la cooficialitat de la llengua pròpia, en definitiva per la democràcia i per l’autonomia.

La lluita de l’OCB durant la dècada dels anys setanta fou immensa. Organització de conferències, concerts de música, especialment de cantautors en català, activitats cultuals de tota classe a Palma i tots els pobles de Mallorca.

La feina al sector de l’ensenyament a través del seu secretariat pedagògic fou intensíssim, amb les escoles d’estiu i moltes altres activitats. Donant aixopluc al Congrés de Cultura Catalana.

No es pot entendre el Pacte autonòmic que signaren el juny de 1977 tots els partits polítics menys Alianza Popular, o la gran mobilització per l’autonomia de l’octubre del mateix any, o en definitiva que el nostre primer Estatut d’autonomia, a pesar que es va aprovar amb majoria d’AP al Parlament,  deixes molt clar que el català era la nostra llengua, sense la lluita incansable de l’OCB els anys del franquisme.

Lluita que s’ha mantingut els següents quaranta anys per la defensa de la llegua, la cultura i el País. Per incrementar l’ús social del català i aconseguir les més altres quotes d’autogovern, concertin-se amb una eina imprescindible pel País.

L’OCB compleix seixanta anys amb un bagatge que ningú li pot negar, però amb uns moments que continua essent tan necessària com sempre. Després de dos anys de pandèmia que a part de molts efectes negatius per la nostra societat, també h provocat una lògica desmobilització social que ha afectat a tota la xarxa social i política del País i per tant també a l’OCB. També en moments que vivim una emergència lingüística que afecta sobretot a l’ús social de la llengua.  

Però s’ha donat l’avinentesa que aquest  es de febrer s’ha produït la renovació de la presidència i la junta, que ha agafat la torxa de l’anterior que ha hagut de moure’s amb èpoques difícils.

La nova junta ha fet una campanya molt activa i ha aconseguit il·lusionar a moltes sòcies i socis com es va demostrar amb la quantitat de gent que va acudir a Can Alcover a votar.

Vull aprofitar l’avinentesa per felicitar a totes i tots els nous membres de la nova junta i molt especialment al nou President Joan Miralles. Els  desig molts d’èxits amb la seva nova tasca. 

Som molts els que pensem que sense una societat civil potent i mobilitzada el nostre País no podrà esdevenir cap a majors quotes de sobirania. I molt especialment necessitem una Obra Cultural Balear forta i combativa, a l’altura que requerixen els problemes de la nostra societat.

Molts d'anys a l’OCB per aquest aniversari i que la celebració d'aquests primers seixanta anys sigui una empenta per continuar-ne molts més.