El passat dia 24 d’abril ens aixecàrem amb la terrible notícia de la defunció de Josep Massot i Muntaner. En els darrers temps he tingut l’oportunitat de publicar diversos treballs sobre la seva vida i obra; avui voldria limitar-me a una simple evocació personal que, inevitablement, m’obligarà a parlar de mi molt més del que desitjaria. Pens, però, que el meu testimoni pot tenir algun valor; si més no, per exemplificar el suport que nombrosos investigadors pertanyents a diverses generacions hem rebut per part del que, amb tota seguretat, serà valorat com un dels intel·lectuals més complets de la història dels territoris de parla catalana.

El meu primer contacte amb Josep Massot tingué lloc el 10 d’abril del 1986, quan vaig assistir a una conferència seva sobre la repressió a Mallorca durant la Guerra Civil que pronuncià al Palau de la Premsa -ara Teatre Municipal Catalina Valls–, de Palma. Jo tenia dinou anys, cursava segon de la llicenciatura d’Història, i estava del tot desorientat respecte al meu futur. Vaig quedar impactat pel rigor, l’ordre i la precisió de la seva dissertació. En el torn de preguntes, l’escriptor i artesà Joan Bonet Nadal «de ses Pipes» –un altre amic estimat que ens va deixar fa uns anys, enmig del més absolut silenci– li va fer una petita i amable puntualització respecte a la pronúncia del topònim manacorí Son Coletes i l’interpel·là sobre les responsabilitats de l’Església catòlica en la violència franquista. Massot –lluny d’incomodar-se– agraí la correcció, en prengué nota i valorà d’una manera documentada i matisada, però sense complaences, l’actitud del bisbe Josep Miralles entre 1936 i 1939. «Si la investigació històrica és això que fa aquest home, sí que val la pena dedicar-s’hi!», em vaig dir a mi mateix. A partir d’aleshores vaig començar a devorar els seus treballs sobre el tema, tot començant per l’article que recollia aquella conferència, publicat al cap de pocs mesos al número 20 de la revista Randa, i pel llibre La Guerra Civil a Mallorca (1976) –ja descatalogat en aquell temps– que em varen fotocopiar sencer els companys de la Biblioteca Bartomeu March. Record, també, que l’abril del 1987 vaig saltar d’alegria quan, passant davant l’aparador de Llibres Mallorca, vaig descobrir que havia aparegut un altre volum seu, El desembarcament de Bayo a Mallorca. Aquells estudis massotians dels anys setanta i vuitanta –que no eren més que un tast de l’allau de monografies que va publicar en les dues dècades posteriors–, em descobriren un món nou; no només pel que feia als continguts, sinó també respecte a la metodologia i la construcció estilística. Em serviren com a eina essencial per a un treball de curs -una simple síntesi bibliogràfica sobre la repressió a la Mallorca en guerra– que vaig realitzar en el curs 1987-88. El professor de l’assignatura en va remetre una còpia al mateix Massot. L’octubre del 1988 va respondre a la tramesa amb una carta cordialíssima en què m’animava a perseverar i s’oferia a ajudar-me en tot el que calgués, a proporcionar-me documentació i a comunicar-me «les alegries i els desencisos» que generava la recerca.

He de dir que Massot va respectar escrupolosament aquell compromís. El cap de setmana del 3 al 5 de febrer de 1989, amb una emoció desbordant, el vaig visitar per primera vegada al monestir de Montserrat. Ell, que ja era una llegenda i tenia mil ocupacions, va dedicar de ple aquells dies a guiar el camí a un jovençà vacil·lant i desconegut! Ens reunírem en una d’aquelles petites cel·les que hi ha devora de la consergeria de l’Abadia i amb la seva veu calmada va desgranar possibles línies de recerca, va aclarir-me moltíssims dubtes, em va aconsellar vies d’informació, i em va inundar de llibres i documents. Record, per exemple, que em proporcionà unes quantes fitxes manuscrites –amb aquella lletreta seva de metge!– sobre consells de guerra a republicans d’Andratx, la Secció Femenina i els camps de treball; fotocòpies de les revistes Mallorca Nova i Suplement d’El Obrero Balear; galerades dels seus llibres en premsa o en preparació Georges Bernanos i la Guerra Civil i Els escriptors i la Guerra Civil a les Illes Balears… Quin goig! Vaig tornar a Palma amb una maleta plena de tresors i amb una decisió ferma: seria investigador i intentaria d’acostar-me al seu exemple!

Al final d’aquell any acadèmic 1988-89 (jo cursava cinquè) li vaig trametre un nou treball, ara ja sí de recerca amb fonts primàries, dedicat a les presons i els camps de concentració de Mallorca. Ben aviat em va telefonar per oferir-me que el publicàs a la revista Randa; això ja era tocar el cel amb un dit! Quan li vaig comentar que havia trobat informació sobre l’existència de grups clandestins antifranquistes a la Mallorca del decenni dels quaranta em va aconsellar que en els anys següents em centràs en aquesta qüestió, de la qual el 1991 en va sortir un llibre que va prologar. Quan vaig emprendre la tesi doctoral, em va ajudar, també, a circumscriure’n millor l’abast, moderant la meva tendència a la sobrecàrrega temàtica. Precisament va ser ell qui em va presentar Pere Gabriel -director de tesi igualment rigorós i afable– i al cap d’uns anys Paul Preston. Un dia, crec que del 1991, em va telefonar emocionat per dir-me que havia trobat una carta de Miquel Ferrà a Hermínia Grau en què es referia a la mort a la presó de dones de Palma d’una «ànima diamantina lliurada a la mística comunista» de qui no esmentava el nom; ell sabia del meu interès per la figura de Matilde Landa: «Això és segur que s’hi refereix, hauries de seguir aquesta pista!» Dit i fet. Quan, el 1996, iniciàrem la col·lecció divulgativa «Quaderns d’Història Contemporània de les Balears, publicada per Edicions Documenta Balear, ens va honorar redactant el primer volum, una molt eficaç síntesi sobre Mallorca durant la Guerra Civil. El desplegament posterior d’aquella sèrie es degué, sens dubte, al fet que començàrem amb el millor autor possible, que, a més, ens va servir de pauta de referència. En tenir enllestida la meva tesi, el 1997, es va oferir per editar a Publicacions de l’Abadia de Montserrat els primers dos llibres que se’n derivaren.

Des d’aquells inicis, la relació va ser permanent; al marge de la quasi obligada visita anual a Montserrat, ens telefonàvem i escrivíem sovint; ens vèiem a la casa familiar de Pòrtol o al local de Publicacions de l’Abadia a Barcelona, o coincidíem en algun acte públic. Com comentava abans, aquestes atencions les tenia amb mi i amb molts altres companys historiadors i filòlegs de les Balears, de Catalunya i del País Valencià. Encara que anàs carregat de feina, li costava moltíssim haver de dir que no quan un investigador li demanava un pròleg, una presentació, un consell. Per aquest motiu venia freqüentment a Mallorca, fins que un seriosíssim problema cardíac produït fa quatre anys i del qual va sobreviure miraculosament el va obligar a renunciar a viatjar.

Des de la primavera del 2021 vàrem estar particularment en contacte amb motiu de l’elaboració d’un llibre de converses que es va editar el setembre passat (Josep Massot i Muntaner, El combat per la història, Lleonard Muntaner editor, 2021). Es tractava d’un projecte que venia de molt abans, però que ell no s’animava a emprendre a causa de la seva proverbial modèstia i l’excés de treball. Tanmateix, diverses circumstàncies determinaren que, ara en fa un poc més d’un any, decidís acceptar. Foren setmanes de comunicacions escrites amb preguntes i respostes, revisions, matisos, dubtes, aclariments, noves correccions…, fins que vàrem construir un text amb el qual va quedar raonablement satisfet. Record la seva alegria el dia que li arribaren els primers exemplars. Malauradament, a causa del seu estat de salut, no va poder assistir a la presentació del llibre a Palma, però ens envià un vídeo que quedarà com un document històric que palesa la bonhomia, la saviesa i la fragilitat que el caracteritzaven. Passats els mesos, vaig descobrir una petita errada que s’havia esmunyit en relació amb el seu any de llicenciatura. Li ho vaig comentar i em va dir que –tot i que li feia ràbia i caldria corregir-ho en edicions futures–, tenia un aspecte positiu: «En el tema dels anys sempre m'equivoc. Són lliçons d'humilitat que van bé de tant en tant». Josep Massot en estat pur... Per ventura va ser el darrer i qui sap si el més valuós dels seus moltíssims consells. Gràcies, Josep!