Recentment les hostilitats entre el Marroc i el Sàhara s'han reiniciat. L'excusa ha estat un incident sobre un pas de frontera en el sud del territori.Aquest fet ha tornat a posar en el focus de l'actualitat el problema del Sàhara i el seu dret a l'autodeterminació. Té sortida aquest conflicte? Com s'ha arribat fins aquí?

La Conferència de Berlin de 1884

El 1884 es reunien a Berlin les potències europees per decidir el repartiment colonial d'Àfrica. A grans trets la conferència va delimitar àrees d'influència, va reconèixer les colònies que ja existien i finalment va establir les normes per al repartiment del continent amb l'establiment de fronteres per evitar conflictes posteriors.

Les colònies espanyoles a Àfrica

De tot aquest pastís poca cosa li va tocar a l'estat espanyol que un cop perdut l'imperi colonial americà el 1898 amb la pèrdua de Cuba , Filipines i Puerto Rico centrà le seves ambicions colonials en el continent africà.

El 1906 a la conferència d'Algesires es va decidir el repartiment del Marroc entre França que ocuparia la major part del territori i l'Estat espanyol que ocuparia la franja nord-occidental del país i el Sàhara.

El Sàhara Occidental

Tot i que la presència espanyola al Sàhara es remunta al 1885 l'escassa presència espanyola al territori només comença a augmentar després de la independència del Marroc el 1956 i especialment després del retorn d'Ifni al Marroc el 1969.

Això s'explica en part per l'inici de l'explotació de jaciments de fosfats a la rodalia de la ciutat d'al-Aaiun i pel transllat de soldats del Marroc.

El procés de descolonització

Per fer front a les crides de descolonització dels territoris africans per part de l'ONU el 1959 s'aprovava una llei on les colònies africanes passaven a formar part del territori nacional espanyol com a províncies a fi d'evitar processos de descolonitació i així poder fer front a les pressions de la comunitat internacional i especialment de l'ONU.

El novembre de 1960 una resolució de l'ONU insta a favorir el procés de descolonització del Sàhara occidental i de tots els altres territoris que encara conservaven l'estatus colonial. Sis anys més tard s'exigí a l'estat espanyol que organitzés un referèndum per decidir el seu futur.

El moviment nacionalista Sàharauí

El juny de 1970 el Moviment d'Alliberament Sàharaui boicoteja una manifestació de suport organitzada pel governador general del Sàhara “contra la ingerència estrangera“. La manifestació volia mostrar el suport dels Sàharauis a l'Estat espanyol.La contramanifestació fou molt més nombrosa i reclamà la independència del Sàhara.Una operació de represàlia contra els quadres del moviment es dugué a terme i suposà la desaparició del seu líder Bassiri.

Aquest fet condicionà l'evolució del moviment Sàharauí i accelerà la seva radicalització deixant enrere la lluita pacífica i encetar el camí de la lluita armada. L'abril del 1973 es creava el Front Polisari.

La guerra freda al contiment africà

Per entendre el desenllaç de l'aventura colonial espanyola al Sàhara abans de res hem d'entendre quina era la situació internacional a mitjan dels anys setanta. L'accés a la independència de les antigues colònies europees despertà l'interès de les dues superpotències. Per un costat els EEUU preocupats per la influència que pogués exercir l'URSS en els nous estats i per l'altre l'interès de l'URSS d'eixamplar la seva àrea d'influència.

Cuba jugarà un paper fonamental en aquest tauler de jocs d'influència. El 1975 Cuba iniciava l'operació Carlota destinada a oferir ajut militar a Angola on un cop independitzada hi havia una guerra pel poder entre els sectors nacionalistes d'Agustinho Neto i Jonas Sawimbi, aquest darrer amb el suport dels EEUU i Sud-àfrica.

La influència de Cuba s'extengué a les altres excolònies portugueses, fet que suposà la implicació de l'URSS al costat de Cuba.

Així el Sàhara ocupava una posició privilegida en el nou escaquer africà. Per un costat la presència de fosfats podien servir de matèria primera als nous estats amics de l'URSS i per un altre banda el suport d'Algèria al Front Polisari.El Front d'alliberament Nacional ( FNL) arran de la indepedència el 1962 havia implantat un sistema polític de partit únic i d'orientació socialista a Algèria.Aquests fets despertaven les reticències dels EEUU. Això unit al fet que coneixia les ànsies del Marroc sobre el territori Sàharauí.

La crisi de 1975

El primer semestre de 1975 les autoritats espanyoles havien anunciat la celebració d'un referèndum d'autodeterminació per al Sàhara. No obstant això el Marroc va forçar la paralització de la votació demanant a la Cort Internacional de Justícia si algun estat havia ostentat la sobirania del Sàhara Occidental abans de la colonització espanyola. La Cort Internacional de Justícia refusava l’octubre del 1975 que el Marroc tingués cap sobirania sobre els saharians i ratificava el dret d’autodeterminació.

El règim franquista vivia els seus últims moments i a Madrid tothom estava pendent de com aniria la successió de Franco.Els EEUU seguien molt de prop la crisi espanyola i temien que si el Sàhara s’independitzava aquest fet pogués influir en el futur polític de Hassan II.

La decisió de la Cort Internacional de Justícia del 16 d’octubre de 1975 esperonà els clamors irredemptistes que demanaven l'annexió del llavors Sàhara espanyol al territori marroquí.

El 21 d’octubre de 1975 José Solís ministre del Movimiento s’entrevistava secretament amb Hassan II. Espanya estava disposada a deixar de donar suport als anhels d’independència del poble Sàharauí i a deixar de costat Algèria com a part interessada en el conflicte.

El 6 de novembre de 1975 uns 350.000 marroquins travessaren el desert amb la intenció de recuperar el Sàhara per al Marroc. Havia començat la Marxa verda.

L’exercit marroquí ocupà els enclavaments militars situats a la part oriental del territori. Poca cosa hi va fer l’exèrcit espanyol.

El 14 de novembre de 1975 se signava l’acord tripartit entre Espanya, el Marroc i Mauritània. Es va constituir una administració tripartita. Durant tres mesos dos governadors africans treballarien amb el governador espanyol per efectuar el traspàs de poders. El 28 de febrer de 1976 els darrers militars espanyols abandonaven el Sàhara.El territori del Sàhara es repartia entre el Marroc, 2/3 parts i Mauritània 1/3 part.

Després de la retirada espanyola el Front Polisari inicià accions militars contra els interessos marroquins i mauritans. El 1979 Mauritània renuncià a les seves pretensions territorials.

Els intents de solucionar el conflicte

Pla Baker I

El 1991 s'establí un alto el foc acceptat per totes dues parts amb l'acord que l'ONU organitzaria un referèndum sobre la independència. No obstant això el pla de referèndum de 1991 va quedar estancat a causa del desacord sobre qui podia votar. El Marroc va exigir la inclusió de totes les persones que vivien en el territori, inclosos tots els colons marroquins. Després de la Marxa Verda de 1975 l'estat marroquí havia patrocinat l'assentament de milers de marroquins a la part ocupada pel Marroc del Sàhara Occidental (80% del territori). El 2015 s'estimava que els colons marroquins constituïen almenys dos terços dels 500.000 habitants.

El Front Polisario va insistir en la inclusió dels inscrits en el cens espanyol de 1974 i els seus descendents.El cens de 1974 havia estat esmentat com la base de les llistes de votants en l'acord de 1991. Els equips d'identificació especialitzats de la MINURSO ( Organització de les Nacions Unides per a la crisi del Sàhara ) finalment es van trobar a favor d'uns 80,000 votants considerats indígenes del territori. Aquest número s’avenia si fa no fa al cens espanyol de 75,000 persones, la qual cosa va fer que el Marroc llancés crides contra la llista de votants en nom de més de 100,000 sol·licitants rebutjats del costat marroquí.

Això va aturar el procés i a finals de la dècada de 1990 el Marroc va començar a declarar al referèndum com una "opció morta".

Pla Baker II

La segona versió informalment coneguda com pla Baker II preveia l'autogovern del Sàhara sota una Autoritat del Sàhara Occidental per un període de cinc anys, amb un referèndum sobre la independència a continuació. En aquest referèndum hi participaria tota la població actual del Sàhara Occidental, incloses les persones que havien emigrat o s'havien assentat al Marroc després de 1975, cosa que el Polisario havia rebutjat fins el moment . D'altra banda, una disposició establia que el govern local interí (l'Autoritat del Sàhara Occidental) només seria triat per una llista restringida de votants, aquells identificats com a habitants originals del territori per la  Minurso. Després que el Marroc va expressar les seves primeres objeccions a Baker II, Algèria i el Front Polisario van acceptar a contracor el pla com a base per a les negociacions. Al juliol de 2003 el Consell de Seguretat de l'ONU va aprovar el pla, alguna cosa que no havia fet amb el primer esborrany de Baker i va demanar unànimement a les parts que ho implementessin. El Marroc no obstant això després va rebutjar el pla dient que ja no estaria d'acord amb cap referèndum que inclogués la independència com una opció.

Després d'això James  Baker , polític nord-americà que havia conduït les negociacions i que donà nom al pla ,va renunciar en protesta com a responsable de l'ONU. Va indicar que donades les posicions irreconciliables de les parts i la negativa del Consell de Seguretat a imposar una solució sobre les objeccions de qualsevol de les parts ja no semblava factible d'implementar el Pla de Liquidació de 1991 o d'aconseguir una altra solució de compromís.

Des de principis de 2005, el Secretari General de les Nacions Unides no s'ha referit al pla en els seus informes i ara sembla que està mort. No hi ha un pla alternatiu, no obstant això hi ha la preocupació que el buit polític resulti en una lluita renovada. El Marroc ha proposat l'autonomia del territori com a solució final al conflicte.

La República Àrab Sàharauí Democràtica

En el territori no controlat pel Marroc s’hi ha establert la República Àrab Sàharauí Democràtica (RASD) coneguda també com a Sàhara Occidental .La República Sàharauí ha estat reconeguda per 84 estats, tot i que aquest nombre varia depenent de la font. Segons el Parlament Europeu la RASD estava reconeguda per 54 estats però pel Front Polisario n'eren més de 80 . Espanya no l’ha reconeguda.

Hi ha una solució al conflicte?

Després d’haver fet aquest repàs històric per entendre la situació del Sàhara les perspectives de futur no poden ser més pessimistes. Un mur separa la zona marroquina de la zona controlada per la RASD.

El Marroc no ha variat la seva postura i sempre que ha sortit el tema del referèndum ha posat com a condició que s’hi incloguin els residents marroquins amb independència de la data de la seva arribada.

El Marroc sap que si aquesta gent votàs demanaria l’annexió al Marroc. El Front Polisari per altra part s’ha anat quedant sola en la defensa del referèndum amb el cens de 1974.El Marroc és un estat molt poderós que juga amb una posició de força i sap que el Sàhara és una fruita madura que acabarà caient amb el temps. L’ONU sembla que se n’ha desentès del problema. La majoria d’estat europeus miren cap a una altra part. Els Sàharauis són poc nombrosos, uns 400.000 i a més pobres. El seu estat no interessa a les potències europees que amb el pas del temps s’han anat arrenglerant amb les punts de vista del Marroc.

El 2020 el govern dels EEUU de Donald Trump reconegué el Sàhara com a part del Marroc a canvi que aquest país establís relacions diplomàtiques amb Israel. Una mostra de com la diplomàcia internacional es mou per interessos i no per drets reconeguts per les Nacions Unides.

Espanya com a potència administradora fa temps que no té en compte els anhels del poble Sàharauí. Militarment el Marroc és molt superior i farà el que sigui per conserva l’antiga colònia, ara molt rica en fosfats i que explota en profit seu.

Es fa molt díficil creure que el Sàhara en un futur no llunyà pugui exerci el dret d’autodeterminació.