Les eleccions europees del passat diumenge s’han saldat com era d’esperar: amb un increment substancial de les extremes dretes, que han estat el partit més votat a Itàlia i França, segona força a Alemanya per darrere la CDU, o amb la irrupció de nous partits d’extrema dreta, com ha estat el cas de la candidatura de l’ultra Alvise Pérez, que ha quedat per davant de tots els partits a l’esquerra del PSOE, gairebé equiparat amb VOX. També en el cas de Balears.

És evident que la propera Comissió Europea (l’òrgan de govern de la Unió) es decantarà cap a la dreta no tant en la seva composició -atès que es tornarà renovar la “gran coalició” entre conservadors i socialdemòcrates-, sinó en les seves polítiques. De fet, les diferències més destacables entre allò que planteja aquesta “gran coalició” que ja ha sostingut en els darrers anys l’alemanya Von Der Leyen al capdavant, tenen a veure amb un pressumpte nivell d’”europeïsme”. No obstant, fins i tot Von Der Leyen s’ha esforçat per emblanquilar bona part del nou feixisme, com el representat per la presidenta del Consell de ministres d’Itàlia, la mussoliniana Georgia Meloni. El G-7, reunit aquesta setmana, també ha deixat fora de la seva declaració el dret d'avortament de les dones a iniciativa de Meloni, qui n'ha estat la protagonista.

En la pràctica, el gruix de les polítiques, tant en matèria econòmica, com social, ambiental o de fronteres, entre la gran coalició i l’extrema dreta, són gairebé indistingibles. Una deriva que, salvant les distàncies, recorda cada cop més a l’Europa dels anys 30 que va covar el sorgiment del nazisme i els feixismes, entesos com una resposta autoritària del capitalisme davant el moviment obrer i les transformacions profundes que plantejava, per exemple, el govern de la II República a Espanya.

Només les esquerres franceses, ara per ara, semblen haver reaccionat, intepel·lades per la convocatòria d’eleccions legislatives per part de Macron, un altre polític “centrista” que no ha dubtat en aplicar a França les mateixes polítiques que hauria aplicat Le Pen per tal de “frenar” Le Pen. Tot l’arc polític de l’esquerra, des dels socialistes als comunistes passat pels ecologistes, s’han unit en torn al Front Popular, una plataforma electoral que mirarà d’aglutinar el gruix de l’electorat progressista i evitar que la victòria de l’extrema dreta a les europees es traslladi al control del poder legislatiu.

És evident que a les esquerres polítiques i socials europees han de multiplicar els seus esforços tant en matèria d’unitat com de fraternitat internacionalista, vist l’actual escenari on ni tan sols han estat capaces de defensar una postura comuna en defensa de Palestina i contra el genocidi perpetrat per Israel.