Per si no bastava amb una pujada dels tipus d’interès de les hipoteques de dubtosa eficàcia -i que pot deixar a desenes de milers de famílies sense casa, com ja va passar a la crisi anterior-, el BCE torna exhibir la seva ortodòxia. L’organisme dirigi per Lagarde i l’exministre amb Mariano Rajoy, Luís de Guindos, ha alertat que l’impost a la banca impulsat pel govern d’Espanya és un risc per a l’estabilitat.

Fa pocs dies, De Guindos va tornar insistir en què els salaris, en canvi, no han de pujar, que no cal que s’ajustin a la inflació, justament allò contrari del que han reclamat els sindicats aquesta setmana als carrers de Madrid.

La estabilitat de qui és important, ens hauríem de demanar? En un context en què el BBVA ja duu un 46% més de beneficis que l’any passat; el Santander, un 25% més;  Caixabank un 17,7% més; el Sabadell, un 92% més… qui ens hauria de fer passar pena, els bancs, i els seus directius, o els milions de persones i famílies treballadores que avui són, si més no, un 10% més pobres que fa un any?

Esperem que ni el BCE ni les aparentment “bones” dades d’ocupació del mes d’octubre no facin virar el govern estatal en unes polítiques que necessàriament han de fer efectiu l’anomenat “escut social” i intervenir el mercat. Quan fins i tot la pròpia Comissió Europea ha vist la necessitat d’injectar diners públics que protegeixin la gent (Alemanya aquesta setmana anunciava que pagarà el rebut de desembre de gas i electricitat de les llar), el Banc Central insisteix en preservar els interessos dels principals beneficiaris de la crisi. Uns bancs privats cada cop més grans i amb més poder, a cop justament de crisis.