De la diplomàcia a la confederació

Biel Payeras i Toni Trobat comparteixen a illaglobal una reflexió sobre les relacions polítiques de Més. Ho fan partint d’una premissa inquietant, segons la qual, «la pluralitat» de Més, producte de diversos partits, «comporta que les relacions exteriors no poden ser unidireccionals» (el subratllat és meu). Per la qual cosa, aposten per relacions diplomàtiques plurals, de geometria variable, fer i mantenir molts d’amics, prou diversos. Sense casar-se amb cap.

L’article recull i justifica la praxi real de Més per Mallorca, amb més claredat, amb més honestedat, que en alguns documents solemnement aprovats. És la fórmula que permet compatibilitzar, i viure-ho com un èxit, els Acords del Túria, la participació a ALE-EFA, l’acord de la Llotja de Mar; o l’articulació d’Ara MÉS com a «marca estable», a més de variades relacions bilaterals (l’article esmenta des de l’independentisme fins a Podem), sense que calgui establir cap objectiu estructurant.  

Al meu modest parer, l’article confon relacions diplomàtiques plurals i la disposició a acords amb altres forces, que, hi coincidesc, “no és negatiu” (per dir-ho amb els seus termes), amb veritables objectius confederals, que semblen descartar per motius ontològics.

Vagi per endavant que comprenc la dificultat de bastir estructures confederals, no només per encertar amb qui, atesa la pluralitat que s’apunta sinó perquè a Espanya, i, en general, en un món fet d’Estats, no hi ha cultura confederal. L’espanyolisme nega la plurinacionalitat i el dret a l’autodeterminació, i té un Estat (amb la seva demografia) per imposar-se. Però els que sí reivindiquen els drets democràtics dels pobles, mantenen un paradigma, establert en bona mesura per bascos i catalans, que interpreta el sobiranisme com un tirar cap a casa, cadascú per lo seu, amb pocs fronts comuns. Més que un paradigma confederal, republicà, sota el frontispici de l’autodeterminació, naturalment, s’ha fet de la diferència un objectiu, el concert basc, per exemple, o el menyspreu del «cafè per a tothom», etc. Fins i tot s’ha pretès establir quines són les nacions que mereixen un tractament específic i quines no, l’antipàtic plantejament Galeuscat, en el que se’ns sol assignar un rol subaltern. Per a nosaltres, sigui dit de passada i amb el màxim respecte a les legitimitats que aporta la història, el subjecte de l’autodeterminació ha de ser qualsevol poble que l’afirmi.

Seria absurd qüestionar que aquest model ens han aportat un món referencial i èxits rellevants, dels quals n’hem tret profit; tot i que no sabrem si han optimitzat la influència que hagués permès una acció orquestrada, amb filosofia i model propi, superant el plantejament bilateral.

Que el primer marc de col·laboració, que d’alguna manera s’imposa a nivell institucional, sigui el de l’Estat, és un handicap considerable. Provoca una reacció i ho distorsiona tot, ja que, participar-hi, és percebut com a una traïció als principis sobiranistes, com si articular qualsevol entesa, si és d’abast estatal, contribuís a legitimar l’Estat, el seu perímetre, i, per tant, fos de per si contradictori amb una voluntat independentista o no-espanyola, com si només tengués sentit si fos per recuperar els somnis ingenus de reformar Espanya.

Però el confederalisme és un principi que va més enllà de l’Estat, és una teoria política internacional i internacionalista, proposa un model alternatiu de relació entre els pobles, amb i sense Estat. En tot cas, em referesc a partits que no tenen aquesta prevenció vers Europa, al contrari, se confessen inequívocament europeistes. Si és així, i ho és, és lògica l’aspiració a participar en partits confederals europeus. I, si fos així, i ho és, què més natural que que fer extensiva aquesta col·laboració al marc estatal, quan aquest és, a més, la circumscripció electoral en eleccions europees. Que els partits d’ALE-EFA, i encara millor els del grup parlamentari d’ALE-EFA/Els Verds al Parlament Europeu, no se presentin plegats és una anomalia.  

Sigui com sigui, al meu parer, convertir la feblesa de la inexistència de la confederació, fins i tot de la confederabilitat, en una fortalesa, una dada positiva, una virtut, me sembla, dit amb tots els respectes, un error. Un error greu perquè afecta al plantejament ideològic, d’arquitectura, de sentit, del nostre treball, de la nostra proposta política.

L’esquerra és, ha de ser, internacionalista. Humanista. Vocacionalment. La primera Nació és la Humanitat. I, avui, al món, les estructures confederals formen part ineludible de la solució progressista als grans reptes humans. No deu ser casualitat que aquesta publicació s’anomeni «illaglobal». En tot cas, els efectes de la globalització sobre el propi país són indefugibles. Per això és un error renunciar d’antuvi, cofois, a enteses supraterritorials de caràcter estable, orgànic, estructural i estructurant, amb òrgans propis, inclosos d’assemblearis decisoris, amb atribucions, lideratge i sobirania propis. La dificultat de bastir-les explica que no s’assoleixin, o que s’ajorni l’objectiu, però no que s’hi renunciï.

Ben al contrari, rearmar l’arsenal intel·lectual del confederalisme, des del principi democràtic, això és, des del principi de subsidiarietat, que cada comunitat prengui les seves decisions sobiranament sobre allò que se’n pot sortir tota sola, i que participi d’entitats més extenses, a les quals exigeix també un funcionament democràtic, amb legitimació popular, reconeixement de l’autodeterminació, i una participació efectiva dels ciutadans (que no se limiti a enteses entre cúpules, ni brandi contínuament l’amenaça d’abandonar l’organització comuna per preservar la pròpia sobirania), me sembla un objectiu clau en l’actual panorama polític, on tot i tothom està entrelligat.

També el procés català ens ha fet veure la importància d’aliats fiables, de compromisos ferms. I el catalanisme no els té, no prou. No ens enganem, el suport a noves independències sol tenir més a veure amb interessos de les potències que als grans principis, però mai menystendria la influència de les idees (compartides, associades) en la transformació de l’status quo. Cal aportar context, relat, conseqüències, a la Declaració de Drets Polítics de NNUU.

(...)

Una advertència elemental: no s’ha de confondre l’aspiració confederal de què parl, ideològica, programàtica, amb les exigències del sistema institucional i del sistema electoral. Una cosa és voler confederar-se i una altra de molt distinta és associar-se per un objectiu pràctic, relativament conjuntural, simbiòtic, per aprofitar sinergies i treure el màxim rendiment d’estar en una institució, o garantir obtenir-hi representació, atenent a les concretes regles electorals (la circumscripció, el nombre d’electes, com són assignats, etc). Els dos mecanismes se mouen en plans diferents, tot i que amb interferències vàries.

Un partit ha de tenir l’ambició i l’habilitat política de participar en tots els fòrums en els que s’ho proposa. Respectant, és clar, unes premisses, poques tanmateix, però decisives. De fet, se resumeixen en la lleialtat al propi ideari, a la seva raó de ser, i que així sigui percebut per la societat. En democràcia, si els ciutadans no entenen què estàs fent, no ho pots fer. No en parlem si no ho entenen les pròpies bases. I no basta la legitimitat d’un acord adoptat per la militància en un resultat ajustat; les decisions estratègiques, les que resulten caracteritzadores, connotadores, no se poden adoptar per una majoria pírrica, sinó des d’un ampli consens. Si no s’hi compta, caldrà flexibilitat i intel·ligència política per afrontar la complexitat, i no fer dreceres, amb presses i el risc de passes en fals. Això sí, sense perdre mai de vista què volem i perquè, i procurar tornar-hi després de fer marrada.

Les diferències entre la Federació i la col·laboració simbiòtica són notables. En la primera, se tracta de cedir sobirania sobre una sèrie de competències supraterritorials. En els segones, se fa junt tot el camí que convé a tots els caminants, i en tot allò que no convé, cadascú va per ell. És un avanç, però, com a objectiu internacionalista, peca de curt, de molt curt.

A més, hi ha avantatges de la confluència que només són efectius si van en la línia confederal; fins al punt que, si no es donen les condicions adequades, el profit que un treu en una coalició conjuntural fàcilment és malmès pels costos en la percepció de l’operació.

La participació en una confederació en la que un s’hi sent còmode, no és només una proposta congruent, útil, sinó que té, a més, un atractiu afegit. Convenguem que el mantra «un diputat a Madrid», és a dir, l’objectiu d’obtenir un representant dels interessos illencs, anc que sigui isolat, no ha tengut prou ganxo per captar l’electorat, que muda sistemàticament de vot en les eleccions generals respecte de les autonòmiques. Potser els ciutadans dubten que tengui pes per decidir en les polítiques pràctiques, per participar en un govern, i que se mourà en un nombre limitat de matèries. La participació en una operació verament confederal que tengui assegurada presència i influència en qualsevol marc en el que se presenti, pot fer visible la nostra proposta política fins i tot si no obté representació en la pròpia circumscripció. La coalició sinèrgica també pot coadjuvar a obtenir representació (i per això convé sempre valorar-la), però no aportarà un lideratge comú, ni serà una referència comuna còmoda, i, per tant, no només no garantirà continuïtat, sinó que s’hi haurà d’estar constantment alerta.

Però tornem a la vessant «ideològica». Si la idea del grup «territorial» (el grup català al Congrés, un grup espanyol al Parlament europeu -que no hi és -, o un grup menorquí al nostre Parlament, etc) acaba essent electoralment més satisfactòria que la feina conjunta de tall confederal, me tem que se fan passes cap a un enfocament localista, sensible als problemes generals, és clar, però renunciant a forjar un model alternatiu, a articular fórmules confederals efectives, a la batalla d’idees i a la unió de forces en l’arena internacional.

No entraré en com casa, i xoca, tot això amb el «nacionalisme». I menys encara la relació de partits a nivell de Països Catalans (l’objectiu d’aquest article no és deprimir els lectors). I això que estiraria gustosament d’algun d’aquests fils, que porten a múltiples conseqüències i dilemes. Però no me vull allargar massa ni el motiu és entrar en el debat sobre quina confederació. Potser hi tornem un altre dia.

Però no vull acabar sense comentar el punt de partida, sobre si la pluralitat de Més és un hàndicap ontològic per aprofundir en la línia confederal. Una qüestió que ja me preocupava quan forjàvem la criatura. En aquell moment heurístic, jo insistia en la necessitat d’un sol partit, d’una sola estructura, d’una sola assemblea sobirana (d’una persona, un vot). Les pors a l’hegemonia del PSM, ho feien difícil i les direccions varen forçar un acord de quotes, apostant per la fórmula de coalició (això no obstant, el PSM sí va mantenir una posició ferma davant Entesa, però aquesta és una altra història i, afortunadament, avui, història antiga).

I, tanmateix, en tot cas, tots coincidíem en què no podíem repetir l’estructura i funcionament del Bloc per Mallorca, de coalició pura, sense participació comuna de les bases (el ridícul en la inscripció de “Por Andalucía” dona una idea de les febleses del model). Més diré, aquesta constatació fou decisiva en la creació de Més per Mallorca. Així que Més esdevingué una coalició sui generis, amb assemblees decisòries, amb «Estatuts», que «pareixia» un partit (renegant d’aquest terme, naturalment, que estava i segueix lamentablement apestat), un model intermig molt interessant, digne d’anàlisi i de rèplica en altres situacions. Però, al cap i a la fi, una coalició, amb múltiples conseqüències polítiques, jurídiques i comptables.

Ja en aquell moment, un dels entrebancs per a la creació d’un únic partit eren els diferents referents i federacions exteriors. Per afrontar-ho, jo plantejava que una possible solució era que Més fos un partit estrictament mallorquí i intentar crear-ne un altre d’abast d’Illes Balears, i deixar llibertat als partits integrants per a les seva aliances exteriors, inclosa la participació en grups parlamentaris a les Corts Generals o al Parlament Europeu. Que no sacrifiquéssim els (migrats) avenços confederals. La proposta no agradà, la simple possibilitat que els partits integrants de Més competissen electoralment entre ells se la veia amb massa potencial dissolvent. A més, s’insistia que lo que no era possible en aquell moment, ho seria més endavant, a mesura que l’operació solidifiqués.

Era lògic aspirar a què Més per Mallorca fos l’actor de les relacions exteriors (fins i tot Ara Més), una mostra que l’operació anava de ver, com així ha estat. Tanmateix, anc que només sigui com a exercici, pensem en l’atractiu que podia comportar que Més fos la unió, a nivell d’illa (o d’illes), de dues cultures polítiques sòlidament estructurades amb l’exterior, la del sobiranisme i la de Els Verds, dues famílies prou diferents però sumables, potents, i que, mantenint la pròpia especificitat en eleccions com les europees, les reunirien (de manera orgànica) a nivell d’illa-Balears.

Tot seria més fàcil, clar, si tots els partits del grup parlamentari europeu ALE/Verds fessin una candidatura conjunta. I així ho proposàrem el 2014, amb tot el consens intern del món. Però l’exterior no acompanyà. El resultat ja el sabeu: Més no s’hi va presentar. De com se va presentar el 2019 i els desastrosos resultats obtinguts, crec que no hi hem reflexionat prou, i té molt a veure amb tot el que ara tractam, però me’n desviaria del nus.

En tot cas, la causa del partit únic, afortunadament, ha fructificat i crec que podem convenir que el projecte Més està consolidat (sense menystenir alguns moments inquietants). I, tanmateix, segons Payeras-Trobat, el nou partit ha d’assumir que la seva pròpia composició impossibilita relacions exteriors unidireccionals (confederar-se). Segur? Per sempre?

Fins i tot saluden una «marca estable» d’Illes Balears com quelcom satisfactori, en el bon camí, quan hem de convenir que, a nivell orgànic, és una entelèquia, sense òrgans de base conjunts.

Per altra banda, a més del partit únic, s’ha produït una altra novetat rellevant per a l’arquitectura de Més: l’ingrés d’ERC, un partit d’abast territorial pancatalà i que, per tant, ja té resolta l’articulació a nivell de PPCC (contrincant electoral de Compromís al País Valencià), i que practica una política diplomàtica pròpia, sobirana. Quan així ho vaig apuntar, per valorar-ho, la direcció de Més negà categòricament que això pogués suposar cap interferència ni una. Me sembla absurd pensar que no influirà en unes eleccions europees. I més enllà, en la lògica de relacions de Més.    

Molt de tema, molts de temes, per a un sol article. Potser serà bo continuar-hi pensant i no resoldre-ho amb declaracions retòriques, o aprovant una mesura i la contrària amb la mateixa alegria, a fi de deixar tothom satisfet, un objectiu laudable, certament, però me tem que negant els problemes no avançam gaire. I no és que sigui partidari de programes extensos que pretenguin resoldre-ho tot, en absolut, però sí d’afrontar els aspectes que transmeten un nord, solvència, sentit.

El tacticisme pot comportar èxits fulgurants, i ofereix reconfortants contrapesos, avui aquí, demà compens allà, i qui dies passa anys empeny. Però la tàctica no nodreix, no ompl, i va a tombs. La continuïtat fecunda és feta de reconeixement i recognoscibilitat. Si un la perd, pot perdre peu. I la política d’aliances és altament connotadora.

No és el millor exemple, però reparem en C’s. Ho sabessin ells o no, una part fonamental del seu atractiu era el de poder pactar tant amb el PP com amb el PSOE, i condicionar-los; quan ho oblidaren, cavaren la seva fossa. No en sortiran.

comentaris