La renda bàsica es defensa per si mateixa

IllaGlobal.com publicà, el proppassat 13 de setembre, un article signat per en Rafel Carretero intitulat "Perquè un pla de treball garantit és millor que una renda bàsica universal?". Amb aquestes línies pretenem dialogar amb els continguts del text esmentat. Però, abans d'entrar en matèria, volem fer algunes consideracions prèvies:

Des de la discrepància en les suposades "bondats" de la proposta de Programa de Treball Garantit (PTG), creiem que és una idea que els seus defensors haurien de poder defensar sense haver-la de confrontar amb la Renda Bàsica Universal (RBU). Sorprenentment, Carretero no ens lliura una explicació didàctica i una defensa del PTG, ans al contrari, construeix una llarga, i d'alguna manera detallada, "fal·làcia ad hominem" de la RBU. Segons ell, la proposta de RBU "està basada en falses premisses i errors macroeconòmics". Res de nou, car defensar el PTG sobre la desqualificació de la RBU ha esdevingut en tradició de l'anomenada Teoria Monetària Moderna (TMM). Cap problema! Però nosaltres –malgrat no ser entusiastes de la TMM, i més aviat coincidir amb opinions com la de l'economista Álvaro Rein sobre aquesta teoria (vegeu aquí)- preferim el debat dialogat amb qualsevol pensament crític i proposta alternativa a l'establishment neoliberal imperant.

En aquest diàleg hi cal molta modèstia i voluntat d'entendre's. Per això, nosaltres no invocarem, com fa Carretero, "arguments científics" (sic). No ho farem, entre altres raons perquè, seguint a Rossana Rossanda, estem convençuts que qualsevol ciència (o tècnica) no és socialment neutra. A tall d'exemple, ¿tenen més rigor científic les preocupacions de Rafel Carretero –infundades, per cert- sobre la pèrdua de PIB pels costos de la RBU, que les previsions de viabilitat d'un país amb el PIB més baix, però ben repartit?

Tal vegada, sobren desqualificacions a l'engròs a la RBU en el text de Carretero. Sobre tot perquè al final conclou que "tant la RBU com el PTG són propostes que cerquen el mateix, i d'una manera molt similar, per tant la contraposició es situa en els detalls, i no en l'essència". Discrepam. A parer nostre, no hi ha contraposició, ni tan sols en els detalls. Són propostes senzillament diferents. Vet aquí algunes, només algunes, raons del perquè defensam la RBU:

Què és la RBU?

Una definició senzilla de la RBU podria ser la següent: Una assignació pública monetària que rep periòdicament i indefinidament tota la població, i és universal, incondicional, individual, suficient, i complementària i compatible al que coneixem com a Estat del Benestar. És universal perquè en té dret tothom, talment com es té dret a la salut o a l'educació. Com és concebuda com un dret de ciutadania és, òbviament, individual (no és una prestació familiarista) i incondicional, és a dir, no exigeix cap contraprestació. La suficiència vol dir que ha de tenir una quantia com a mínim l'equivalent al llindar del risc de pobresa. Val a dir que, convencionalment, aquest llindar s'ha establert en el 60% del valor de la mediana dels ingressos disponibles anuals equivalents de les persones en un determinat país.

 

Definida la RBU, exposem algunes idees força de la proposta:

 

El valor emancipatori de la garantia a l'existència material

La RBU que defensam està en la lògica d'un determinant model de societat en què la llibertat sigui real per a tothom. Per això, és imprescindible que tots els individus tinguin la seva existència material políticament garantida, sense la qual la llibertat de totes i tots és una fal·làcia. Sense embuts: la RBU és una proposta inspirada en la tradició republicana democràtica, o, si voleu, en el socialisme de tradició republicana plebea. En aquest sentit, és una proposta que, a més a més d'erradicar radicalment el risc de pobresa, és clarament emancipatòria. En paraules de David Fernàndez "no es tracta de fer més còmode la gàbia, sinó de sortir-ne".

 

Viure "sense demanar permís" en l'època de les grans desigualtats

En el capitalisme del segle XXI, caracteritzat per una capacitat desposseïdora i generadora de grans desigualtats com mai, cal, a parer nostre, superar determinats dogmes del passat. El treball remunerat no pot ser, avui dia, gairebé l'únic primer distribuïdor de la renda generada. La RBU ha de ser un element essencial d'una política econòmica predistributiva que ens permeti, a totes i a tots, viure vides que valguin la pena ser viscudes sense haver de demanar permís.

El capitalisme actual és certament molt diferent del de finals del segle XVIII, però convé no menysprear als clàssics. En aquest sentit, en el text "Crítica al programa de Gotha" Marx puntualitza la formulació categòrica del programa del Partit Obrer Alemany segons la qual "el treball és la font de tota riquesa i de tota cultura" amb les següents paraules. "... l'home que no posseeixi una altra propietat que la seva pròpia força de treball, en qualssevol situació social i cultural, ha de ser l'esclau dels altres homes, dels que s'han fet seva la propietat de les condicions objectives del treball. Només pot treballar amb el permís d'aquests, és a dir: només pot viure amb el seu permís".

Potser més que sobirania monetària, el que cal garantir és sobirania vital.

 

Redistribució de la riquesa. Paper de la fiscalitat

La RBU és només una proposta en el marc d’allò que hauria de ser una política econòmica alternativa. Però, fins i tot, podria encabir-se en una política simplement progressista. Les polítiques de regressió fiscal triomfants amb el neoliberalisme, amb l’augment relatiu dels imposts dels assalariats front de la disminució relativa de les rendes de capital, han de ser derrotades si es vol avançar en qualsevol de les propostes progressistes alternatives. El sector públic o l’estat, si vol tenir recursos per mantenir i millorar els serveis públics, i, a més, fer polítiques redistributives en favor dels sectors més desfavorits, ha de poder implementar un sistema fiscal que penalitzi directament als sectors més rics de la societat. La proposta de RBU no entra en contradicció amb cap de les polítiques fiscals que poden defensar altres propostes diferents de les neoliberals, ans al contrari. 

 

Augment de la capacitat de negociació dels treballadors i treballadores

Un dels trets de l'expansió del neoliberalisme ha sigut la generalització arreu de la pèrdua de capacitat més o menys garantida d'integració social del treball remunerat. Al món occidental el fenomen de la pobresa laboral era, tot just fa unes dècades, una qüestió "made in USA". Ara els treballadors i les treballadores pobres són ben presents a las nostres societats. Per un altre costat, pel gruix de la població ocupada (assalariada i autònoma) els anomenats "ascensors socials" associats a la retribució del treball s'han aturat des de la neoliberalització de la globalització. Avui dia els factors claus d'ascens socials d'una minoria són la tinença de propietats i les herències.

Tot plegat ha sigut possible mitjançant la imposició d'unes polítiques estructurals de debilitació del sindicalisme i d’unes reformes precaritzadores de les normes de les relacions laborals. Per capgirar aquesta situació cal: a) engegar reformes laborals que facin els anomenats "mercats de treball" manco flexibles, i fer-los, si més no, més flexi-segurs. b) Reforçar el sindicalisme. La RBU seria, sens dubte, una peça important en l'augment de la capacitat de negociació de la classe treballadora. Actuaria com una mena de potent "caixa de resistència" en els casos de vaga, i, alhora, minvaria "l'efecte disciplinari" de la desocupació i la precarietat. És a dir, la RBU és una eina força útil contra el cercle viciós consistent en: a major vulnerabilitat en les possibilitats de perdre el lloc de treball, major és la disponibilitat a acceptar l'empitjorament en les condicions laborals i salarials.

Finalment, amb la RBU –i, per tant, amb la capacitat de negociació dels treballadors i treballadores reforçada-, tal com escriu Daniel Raventós al llibre La Renta Básica ¿Por qué y para qué? (Catarata 2021) "... muchos trabajadores se sentirían más protegidos que ahora para negarse a aceptar condiciones de trabajo que se han llegado a calificar de simiesclavas".

 

Valoració del treball no remunerat de cures, de reproducció, domèstic, del voluntariat

Tal volta, el que posa més en valor la proposta de RBU enfront de la tradicional teoria econòmica és que deixa de considerar «gratuït» el treball domèstic i de cures, el treball voluntari, el creatiu fora de mercat... És a dir, els costos de la reproducció de la força de treball de la persona assalariada i la seva família ja no han de considerar-se totalment inclosos dintre l'estricta remuneració salarial, tal com assenyala encertadament Karl Marx, que funciona en el si del sistema capitalista. La proposta de RBU, indirectament, debilita la lògica del mercat de treball vigent, que sempre té a la persona assalariada, i a les persones que d'ella depenen, en posició estructural de debilitat i subordinació. Però també, a les persones que estan fora del mercat de treball remunerat els hi dona un reconeixement monetari de la feina social que realitzen, i que ara està econòmicament invisibilitzada.

Afegiren, de passada, que la RBU és una proposta tendent a la igualtat en l’àmbit del treball domèstic, car  hi ha una profunda bretxa entre persones riques i persones no estrictament riques. A tall d’exemple, a la zona palmesana de Son Vida n’hi ha molts de treballs domèstics que –tot i que mal retribuïts i amb unes condicions laborals d’extrema precarietat- han estat convertits en producte de mercat per les elits que habiten la zona, amb la contractació d’empleades de la llar” Per contra, a qualsevol barriada popular la mercantilització dels treballs domèstics és anecdòtica.

...................

Aquí podríem acabar el diàleg amb el text de Rafel Carretero, però no ens resistim a puntualitzar algunes, només algunes, inexactituds sobre la RB que apareixen en ell:

 

Sobre el finançament

El finançament de la RBU és possible a l'estat espanyol mitjançant una reforma fiscal de l'IRPF, i sense manllevar doblers per a altres serveis públics. La proposta d'un tipus únic del 49%, deduïble la part corresponent a RBU de la declaració de la renda, beneficia al 70% de la població, perjudica el 20% més ric, i iguala al 10% del tercer decil amb més ingressos. Tècnicament ho han demostrat els treballs de Daniel Raventós, Lluís Torrens, i Jordi Arcarons,  publicats amb el suport de la Xarxa Estatal de Renda Bàsica. Però no és l'única opció. En la jornada realitzada en el Parlament de les Illes Balears, Torrens amplià les propostes impositives en el marc d'una reforma fiscal progressista. A mode de recomanació, paga la pena consultar el capítol 7 ("Fuentes alternativas de financiación de la RB") del llibre de Raventós, Torrens i Arcaronsintitulat "Renta básica incondicional. Una propuesta de financiación racional y justa".

En definitiva, les simulacions basades en dades de l'IRPF serveixen per demostrar la viabilitat de la proposta, però les polítiques fiscals a dur a terme s'han de contemplar des de la seva globalitat El que sí es pot afirmar és que la RBUI pot afavorir que la majoria de la població entengui la necessitat d'una política fiscal decididament progressista.

 

El suposat efecte inflacionari

No entenem per què la RBU pot tenir més efectes inflacionaris que la posada en funcionament de la «màquina de fer diners» de l'estat. En qualsevol cas, el possible efecte inflacionari induït per l'augment de la capacitat adquisitiva de la població s'hauria d'emmarcar dintre de les estratègies polítiques públiques d'afavorir o no els consums sostenibles, i els reptes globals vers la sostenibilitat. Per cert, i dit sia de passada, la RBU pot ajuda a apaivagar els costos socials d’un procés de transició cap a una economia descarbonitzada.

En qualsevol cas, la inflació és el dogma-tabú de la filosofia neoliberal al qual s'han de subordinar totes les altres consideracions econòmiques. Per a qualsevol política econòmica progressista, la inflació és una distorsió que cal tenir en compte, però és com la febre, un símptoma, i no la causa d'una malaltia. Cal actuar contra la febre en general, però no és el mateix la febrícula assumible que pot produir la vacuna contra la COVID 19, que la febre altíssima d'hiperinflació d'una economia desregulada.

 

El tòpic segons el qual el treball proporciona "reconeixement social" i la RBU no

Aquest és un mantra molt utilitzat pels contraris a la RBU. Però, a hores d'ara, està bastant demostrat que, el que veritablement proporciona reconeixement social és tenir garantida l'existència material. Això ho sabem massa bé les persones riques que mai n'han hagut de fer de feina per viure.

La confrontació està, pot ser, en una idealització del treball (i de la classe obrera com a subjecte revolucionari únic i per se) a partir d'una determinada lectura del marxisme. Però, n'hi ha d'altres de lectures de Karl Marx que, de moment, no esmentarem. Així i tot, com Rafel Caballero cita l'article "Aspectos políticos de pleno empleo" (1942), i el seu autor, Michal Kalecki, fou, sens dubte, un assenyat lector de Marx, es pot citar l'esmentat article per sostenir posicions no pertanyents a la religió laica o l'ètica del "treballisme". A tall d'exemple, Kalecki escriu:

"... es de esperarse que los líderes empresariales y sus expertos se inclinen más al subsidio del consumo masivo (mediante asignaciones familiares, subsidios para mantener bajos los precios de los artículos de primera necesidad, etcétera), que a la inversión pública; porque, al subsidiar el consumo, el gobierno no estaría iniciando ningún tipo de "empresa". Pero en la práctica no ocurre así. En verdad, el subsidio al consumo masivo encuentra una oposición mucho más violenta de estos "expertos" que la inversión pública, porque aquí está en juego un principio "moral" de la mayor importancia. Los principios fundamentales de la ética capitalista requieren la máxima de "ganarás el pan con el sudor de tu frente", a menos que tengas medios privados".

Per una altra banda, la RBU no es contraposa a l'objectiu de la plena ocupació. Ara bé, amb els elements de l'equació en l'època de l'antropocè (increment estratosfèric de la productivitat + triple crisi ecològica [clima, biodiversitat, i ecosistemes] + crisi de matèries primeres), la incògnita no es resol amb una sortida més productivista o amb uns gegantins "treballs comunitaris".

 

La RBU no és un "cavall de Troia" privatitzador de tots els serveis socials

Que la RBU és una mena de cavall de Troia contra l'estat del benestar és una "inexactitud" fruit del desconeixement o de la mala fe.

De bell antuvi s'ha de dir que al XVI Congrés de la Basic Income Earth Network, celebrat a Seül el juny de 2016, els que defensam una RBU emancipatòria vàrem aconseguir que la definició de RB es modifiqués per no continuar amb els malentesos (intencionats o no). La cosa va quedar així: "Una renda bàsica que sigui estable en quantia i freqüència i prou alta per  ser combinada amb altres serveis socials, com a part d'una estratègia política per eliminar la pobresa material i permetre la participació social i cultural de cada individu. Ens oposem al reemplaçament dels serveis socials o els drets, si aquest reemplaçament empitjora la situació de persones relativament desfavorides, vulnerables o de baixos ingressos". Per tant, convindria que es precisés a quin univers s'ha colat el "cavall de Troia". La realitat és que, en el moviment favorable a la RBU, la posició sintetitzada a Seül és aclaparadorament majoritària.

És clar que molt minoritàriament –gairebé anecdòtic- hi ha qui, amb la voluntat d'aconseguir un efecte substitutiu de totes les altres prestacions social o amb un sistema de finançament injust, proposa una RBU, diguem-li neoliberal o de dretes. Exactament el mateix que fa amb altres propostes emancipadores. L'exemple més paradigmàtic és l'apropiació per part del neoliberalisme de la històrica -i més vigent que mai- reivindicació proletària de reducció de la durada de la jornada laboral. És clar que "ells" la postulen amb reducció de salaris, i "nosaltres", amb dents i ungles, defensam una reducció de jornada sense reducció de salari.

 

Els "plans pilot". La Renda Bàsica d'emergència

Els plans pilot són unes pràctiques aproximatives a la filosofia de la RBU, sempre incomplets, i amb poblacions reduïdes. Tal volta, les conclusions més importants que aporten és que desfan la teoria del fet que la RBU seria «una factoria de ganduls». La majoria dels plans pilot intenten analitzar si és possible superar les rendes socials condicionades. Un «voler i mai poder arribar» que caracteritza els límits d'aquests tipus de rendes, tal com ha suposat l'anomenat Ingrés Mínim Vital posat en marxa pel govern espanyol. Els plans pilot no «demostren» que la RBU no és bona idea. Tal volta, són els punts de compromís, entre els quals no troben arguments per rebutjar-la, i els hi fa por aplicar les mesures fiscals per dur-la a terme, i les entitats i persones que defensen la RBU, però que també valoren qualsevol petita passa que vagi en aquesta direcció.

Per exemple, per fer front a la crisi social provocada per la COVID-10 s’ha proposat una renda bàsica d'emergència, una proposta que, sense ser la RBU, ajudaria a arribar sense traves a la gent que ho necessités: Que qualsevol persona resident pogués sol·licitar directament a Hisenda la prestació; aquesta s'ingressaria en un compte del beneficiari; i a l'any següent hauria de fer obligatòriament la declaració de l'IRPF. Les persones realment necessitades cobrarien immediatament i no en sortirien perjudicades. Els que suposadament volguessin fer frau per tenir altres ingressos declarats, haurien de pagar a la declaració de l'any següent.

Unes primeres conclusions

Rafael Carretero, en el seu article publicat a IllaGlobal.com, planteja com a primera de les seves conclusions que "la popularitat que gaudeix la RBU al nostre país, ha tingut com a conseqüència que altres fórmules similars com el PTG, pràcticament no es coneguin". És una conclusió, a parer nostre, molt matisable per dues raons: Com ja hem dit al principi d'aquestes línies, és molt agosarat afirmar que PTG i RBU siguin propostes similars, i, per una altra banda, si la RBU gaudeix de "popularitat" no és per un efecte d'ocultació d'altres propostes. Ans al contrari, una de les majors virtuts que té la proposta de RBU és que ha sigut capaç de transcendir els estrictes cercles acadèmics i els reduïts grups d'activistes.

La RBU és ja una reivindicació del plural univers dels moviments socials. Des de sectors del moviment feminista, de la cultura, de la defensa dels drets del col·lectiu LGTBI+, de la salut mental... s’han impulsat manifests reclamant-la. La RBU és ben present a les propostes del moviment ecologista que reclama una autèntica transició ecosocial tot posant la vida al centre. Endemés, la proposta de RBU és matèria de debat i estudi a organismes institucionals de participació com ara el Consell Econòmic i Social de les  Illes Balears i capaç d'estar entre les propostes d'aliances tan plurals com ara el Fòrum de la Societat Civil per a la reconstrucció de les Illes Balears, i, alhora, articular accions d'àmbit europeu com és la Iniciativa Ciutadana Europea per a la implantació de Rendes Bàsiques Universals i Incondicionals en tota la UE.

En definitiva, intuïm que la RBU acumula suport social perquè cada pic som més que, com cantava Ovidi Montllor, "... ja no ens alimenten molles / volem el pa sencer".

comentaris