Després del 4M: algunes reflexions

Imatge: El País
Imatge: El País

La primera constatació que es pot fer dels resultats de les eleccions a Madrid és la gran victòria de la dreta trumpista, que dóna ales als que pensen que Espanya ha de caminar cap a un règim autoritari, a l’estil d’Hongria, Polònia o Turquia. En definitiva una pèssima notícia per la salut democràtica.

S’han fet moltes anàlisis d’aquestes eleccions i encara se’n faran moltes més, però jo em vull centrar en alguns aspectes que m’interessa destacar.

Encara que alguns estan molt interessats a defensar la idea que «Madrid és Espanya», discrep profundament d’aquesta opinió. Fa alguns anys les Fundacions Darder Mascaró publicàrem un llibre escrit pel company Josep Valero Gonzàlez, amb el títol El trencaclosques espanyol. Una lectura des de la perifèria on feia una anàlisi dels resultats electorals de distintes conteses feta abaix a dalt, és a dir, començant pels municipis, comunitats autònomes i estatals, d’aquesta es deduïa tres mapes electorals clarament diferenciats. Un el formava el País Basc i Catalunya, totalment diferent de la resta. Un altre les Comunitats autònomes de parla castellana, que va evolucionar des del bipartidisme a quatre o cinc partits. I el tercer format per Comunitats autònomes perifèriques com el País Valencià, les Illes Balears, les Canàries, Galícia, fins i tot Aragó i Cantàbria, darrerament s’ha estès a altres circumscripcions electorals, que compta amb partits sobiranistes, o regionalistes i fins i tot provincials. La qual cosa fa que extrapolar els resultats d’una determinada Comunitat autònoma a la resta de l’Estat, és poc manco que una frivolitat.

I si partim de l’actual composició del Congrés i el Senat, es pot assegurar que tant el bloc de dretes, ara PP i VOX, o d’esquerres PSOE Unidas Podemos, necessiten les aliances de les diferents forces perifèriques, la qual cosa complica encara més fer els pronòstics de futur.

Si ens referim als resultats de les esquerres que, em perdonaran, són els que més m’interessen, la primera constatació és que no es pot guanyar a la dreta sense haver fet una clara política d’oposició a aquesta, i molt manco, plantejant les mateixes propostes que ella.

El problema del candidat del PSOE, Sr. Gabilondo no és que fos un mal líder, amb poca imatge i avorrit, és que durant els dos darrers anys no ha fet una oposició digna d’aquest nom a la Sra. Ayuso que sí que va fer MAS MADRID, i els resultats li han donat la raó. Tampoc es pot defensar des de l’esquerra, no pujar els impostos. La Sra. Ayuso pot prometre que no es pujaran aquests i oferir llibertat de cañas y corridas de toros.  El Sr Gabilondo no pot defensar que no hi haurà pujada d’impostos i a la vegada que incrementarà les despeses en Sanitat, Educació, Serveis Socials... Això no ho entén ningú.

El més important, com diu el company David Abril en el seu article, és que no es poden guanyar unes eleccions en quinze dies de campanya. Els partits d’esquerres no poden oblidar mai que cal picar pedra, trepitjar el carrer, fer organització, cercar la complicitat amb els moviments socials. No basta fer una política institucional encara que aquesta sigui molt correcta, i molt manco basta, fer una política d’imatge centrada en els hiper-lideratges.

Aquesta és la lliçó que es pot extreure dels resultats de MAS MADRID amb una candidata Mònica Garcia, que ha fet una oposició dura i rigorosa, que durant la pandèmia no ha abandonat la seva feina de metgessa a un hospital públic, i una organització que no ha descuidat el treball de base.

Hi ha un indicador infal·lible, quan un partit d’esquerres té més responsables de comunicació a plena dedicació, que responsables d’organització i/o quadres dedicats a dinamitzar i donar suport a la militància i a la vinculació d’aquesta amb la societat, és una demostració clara que les coses no van bé.

Ho sabem bé els partits de l’esquerra sobiranista, que a més no comptam mai amb el suport dels grans mitjans de comunicació estatals. Però això no és nou ni ens ho ha ensenyat ara MAS MADRID. Això és la clau de l’èxit dels resultats que han tret formacions com el Bloque Nacionalista Galego, EH Bildu, Esquerra Republicana de Catalunya, o Compromís. O l’explicació del perquè el PSM ha resistit els quaranta anys de democràcia sense desaparèixer o ser engolit pel PSOE, com ha passat a la majoria de partits nacionalistes d’esquerres després de la Transició democràtica.

Per no parlar només d’Espanya, em referiré a un altre exemple que els pot sembla estrany, em referesc a les darreres eleccions presidencials dels EUA. Si el partit Demòcrata guanya aquestes eleccions, no serà per un candidat amb una imatge més similar a Gabilondo que a Obama, sinó perquè aquest partit i especialment la seva ala esquerra, encapçalada per Sanders, va ser capaç d’organitzar i mobilitzar milers de voluntaris i voluntàries, que primer recorregueren porta a porta els pobles i ciutats per aconseguir ciutadans que s’inscrivissin al cens, i després els tornà a visitar perquè votessin. Així com cercar la complicitat amb sindicats i moviments de drets civils com el de Black Lives Matter. Sense militància, treball de base i organització, molta organització, no es guanyen eleccions des de l’esquerra i molt manco des de les forces sobiranistes de la perifèria.

Per acabar vull felicitar a MAS MADRID pel seu treball i els seus resultats electorals, però em permetran un petit consell, si volen seguir avançant, no se’ls ocorri muntar un partit a tot el territori espanyol de dalt abaix, els partits d’esquerra com MAS MADRID s’han de forjar d’abaix a dalt, si no fracassen.

 

Comentaris