La pandèmia del coronavirus està suposant una de les crisis més impactants que es recordin, en paraules deSlavoj Zizek, “un cop a lo Kill Bill” al sistema capitalista. Però la gravetat del cop no és només pels efectes sobre l'economia, sinó sobre el capitalisme en un sentit ampli, fent trontollar tots els marcs de joc que ha estat cimentant des de la Segona Guerra Mundial, especialment des dels anys 70. 

Un dels pilars de la globalització el va avançar la UNESCO, que declarà l'any 1967 com l'Any Internacional del Turisme, i la fundació, en mans de l'ONU, de l'Organització Mundial del Turisme (1974). En aquell moments la modernització econòmica de l'estat espanyol exigia una forta necessitat d'inversió estrangera (ben preparada pels tecnòcrates de l'Opus Dei i els Plans d'Estabilitat) que va fonamentar les bases de l'economia espanyola, i, particularment, la balear, el ciment i el turisme. 

Amb els Pactes de la Moncloa es mantenia la inèrcia, i les encara dèbils patronals (encapçalades per la CEOE) i sindicats (CCOO i UGT) poc varen poder fer per incidir, molt menys a les Balears on els sindicats encara s'estaven gestant. 

La tendència a les nostres illes s'ha consolidat amb booms turístics cada vegada més intensos (imprescindible és aquí recordar els estudis d'Ivan Murray) que han suposat l'augment de la població i del PIB, però també una desmesurada construcció i consum del territori i l'augment de la desigualtat social, conduint les illes cap al monocultiu i la dependència. La patronal s'ha enfortit al llarg dels anys, i els sindicats s'han consolidat i han crescut amb força, convivint en un corporativisme relativament estable. Però la crisi del 2008 va demostrar qui havia millorat la seva posició, guanyant la patronal sens dubte la batalla. Els sindicats es varen mostrar incapaços d'aturar les reformes laborals del PSOE i el PP, i molta menys capacitat han demostrat per revertir la precarització dels treballadors en temps d'expansió. A les illes, el Conveni d'hostaleria signat el 2018 suposava un augment del 17% dels salaris en 4 anys, que si bé és molt més que el que s'ha aconseguit a la resta de l'estat i en altres sectors, no reverteix la precarització dels illencs. 

A hores d'ara amb la paralització parcial de l'economia i total del sector turístic la reacció del govern estatal i balear amb la protecció dels treballadors i treballadores ha estat un encert, i el mecanisme dels ERTO ha esdevingut pel sector un estri fonamental (per ambdues parts), però poc hi han pogut incidir els sindicats. Els ERTO actuals són per causa major degut a l'estat d'alarma, una situació excepcional on s'ha requerit actuar a gran velocitat. Ara bé, la “causa major” que ha excusat l'empresariat d'aplicar aquesta mesura sense negociar amb la Representació Legal dels Treballadors perdrà la vigència un cop finalitzi l'estat d'alarma (caducant els expedients per aquesta causa). La patronal es veurà obligada a fer front als ERTO per motius de producció o econòmics, on sí que hauran d'asseure's amb els Comitès d'Empresa (els RLT) i negociar amb els sindicats. 

Segons els acords a la Taula de Diàleg de Balears i el firmat a nivell estatal entre CCOO-Serveis, FeSMC-UGT i la patronal hostalera CEHAT, les propostes dirigides al govern d'Espanya per allargar la protecció especial al sector turístic (tant a treballadors com empreses) són comuns (ja aprovats pel Govern estatal), però també una primera demostració de força de cada una de les parts. Si bé els sindicats han defensat amb força, juntament amb el govern balear, la regulació de les particularitats de l'economia illenca (com la dels fixos-discontinus), no han tengut la capacitat d'exigir cap compromís de millora pels treballadors i treballadores més enllà de les ofertes per les institucions.

Amb els ERTO per producció no es comptabilitzen les pagues extra ni les vacances, no s'obligarà a l'empresa a altre cost que el d'un màxim del 25% de la Seguretat Social i del manteniment de les seves instal·lacions. Poc hi perdran les empreses que durant els darrers 5 anys han guanyat milions de benefici anual. En canvi, un cambrer o un cuiner, que ja ha perdut poder adquisitiu fins i tot en temps d'expansió econòmica, enguany veurà reduïts els seus ingressos a menys de la meitat i sense possibilitat de millorar-los. 

El següent pas, per tant, serà la negociació dels mils d'ERTO per producció, on els RLT i sindicats podran exigir a la patronal que es facin càrrec d'una part del salari, de les vacances o de les pagues extra, que emprin part dels milions de benefici en la subsistència del treballadors. El resultat, si no és per acord entre els agents econòmics, serà secret a cada empresa, però també un baròmetre sindical important que ens demostrarà si els sindicats durant la darrera crisi varen veure les orelles al llop i es prepararen per a que “el cop a lo Kill Bill” no el torni a desviar la patronal cap als de sempre.