La guerra cultural de les dretes

La guerra cultural de les dretes
foto: InfoLibre
foto: InfoLibre

Aquests dies s’ha fet públic el desembarcament a Madrid de l’Institut de Ciències Socials, Econòmiques i Polítiques (ISSEP), de la mà de Marion Maréchal-Le Pen, neta del fundador del partit d’extrema dreta francès Front Nacional.

Tot i que el discurs de VOX s’ha alimentat des de la seva creació, com Ciudadanos, del think-tank del PP comandat per José Maria Aznar, la FAES, els d’Abascal sembla que opten per tenir el seu propi espai d’influència ideològica. D’ençà de la partida cap a VOX de Rafael Barjadí, mà dreta de l’expresident al lobby de pensament de la dreta espanyola i artífex dels contactes del partit feixista amb Steve Bannon, un dels principals suports ideològics de Trump, l’extrema dreta és la que ha dominat el marc de pensament i acció de les tres dretes, combinant alhora altes dosis d’espanyolisme, de valors tradicionals conservadors i d’anarcocapitalisme a ultrança (que s’esforcen en assimilar al liberalisme econòmic d’un Adam Smith que no combregaria de cap manera ni amb les formes ni amb el fons de les dretes actuals).

L’ISSEP desembarca a més de la mà de Kiko Méndez-Monasterio (condemnat per una agressió física al líder de Podem, Pablo Iglesias, i en l’actualitat assessor d’Abascal al Congrés dels Diputats) i Gabriel Ariza (ultracatòlic, contacte d’Abascal amb Salvini i amb el cardenal Robert Sarah, el principal opositor del Papa Francesc), personatges vinculats a mitjans de comunicació afins a l’extrema dreta com Intereconomia i La Gaceta. És a dir que s’asseguren a la vegada la producció d’ideari i missatge neoconservador, a més de la seva difusió.

L’objectiu formal de l’ISSEP és formar els nous líders de l’extrema dreta europea, baix l’aparença d’una escola de negocis internacional i moderna. Tot i que Rocío Monasterio ja s’ha avançat a dir que l’apertura de l’Institut a Madrid no té res a veure amb la seva formació, les vinculacions polítiques dels seus promotors a la capital de l’Estat ho desmenteixen. Els moviments ultraconservadors d’altres països del nostre entorn també s’han pres el que ells mateixos denominen sense complexos com una «guerra cultural», que incorporen al seu programa i sobretot a les seves polítiques de relectura de la història i la cultura en clau ultranacionalista, com en el cas d’Hongria o Polònia.

Allò que és evident és per un costat que les dretes tenen clar que el seu és un projecte polític, social i ideològic, i que hi destinen els recursos econòmics (propis i externs, com els d’organitzacions terroristes iranianes en el cas de VOX), per fer-los possibles, a més del suport de canals de televisió privats i mitjans de comunicació vinculats que els fan d’altaveu i faciliten la penetració dels seus discursos fonamentalistes, fragmentaris i carregats d’odi i polarització social.

Les esquerres, més enllà de no disposar dels mateixos mitjans i recursos, almenys haurien de tenir la intel·ligència de tenir la mateixa voluntat política de no descuidar la lluita d’idees. Aquesta, més enllà del renou i la visceralitat a la qual ens tenen acostumats els feixistes, és la que pot fer possible la transformació social.

Comentaris
La guerra cultural de les dretes