Talment la Brigada Político-Social del franquisme, aquesta setmana s’han fet públics els fitxers que demostren que la Policia va investigar per ordre del llavors Ministeri de l’Interior de Mariano Rajoy a 69 càrrecs electes de Podem, inclòs el qui més endavant seria el vicepresident del govern espanyol, Pablo Iglesias.

Les investigacions, pròpies de qualsevol dictadura, tenien com objectiu desprestigiar el partit morat, alterar els resultats de les urnes i cercar o inventar com es va fer en alguns casos que ja han estat jutjats “pedaços bruts” que trencassin les negociacions entre PSOE i Podem per formar govern el 2019.

L’espionatge, que es va perllongar durant anys d’ençà del 2014, i en el qual va estar involucrat també el comisari Villarejo, hauria de fer acotar el cap a personatges com la presidenta de Madrid, qui ha acusat aquests dies el govern progressista de “estalinista” per la detenció de l’artista Nacho Cano, amic personal d’Ayuso, per delictes laborals. Poca vergonya.

No es tracta d’una pràctica nova, atès tot el que ha trascendit també en els darrers anys sobre l’espionatge a càrrecs electes i activistes catalans, però no per això deixa de ser una pràctica contrària a la democràcia i les regles del joc de l’estat de dret que hauria de costar el coll polític a tots i cadascun dels membres del Partit Popular que varen estar involucrats o coneixien aquesta situació i la varen fer possible, per acció o per omissió. Que caigui sobre ells tot el pes de la Llei, si els jutges ho troben oportú.