Semblava que no arribaria el dia, i que el malestar social que el 15M va posar damunt la taula l’havien canalitzat les esquerres a través de Podem. Però la irrupció de l’extrema dreta de VOX a les eleccions andaluses i el ràpid pacte al qual hi han arribat el conjunt de les dretes que fa molt poc predicaven que qui havia de governar era la llista més votada llancen un doble avís per a navegants: primer, l’extrema dreta europea es normalitza també aquí a pesar de les particularitats del cas espanyol; segon, les dretes han deixat meridianament clar que no dubtaran a posar-se d’acord per governar. I estan marcant el pas.
Marquen el pas perquè les esquerres semblen entestades en fer política interna: primàries que generen renou mediàtic més negatiu que positiu, guerra interna entre Pedro Sánchez i Susana Díaz al PSOE, a qui mai li falten barons disposats a fer la competència a la dreta pel que fa al model territorial, Íñigo Errejon amb la seva aliança amb Manuela Carmena que deixa entreveure la feblesa de Podemos que no ha tingut temps a armar un partit... Això no hi ha «relat» que ho arregli, si no és amb un diàleg previ entre les esquerres que han d’aprendre a conviure -com bé hem après allà on els pactes entre forces progressistes són tradició-, i hem de ser creïbles pel que fa a les polítiques.
L’extrema dreta es fa forta perquè aprofita el més mínim error entre les esquerres (la polèmica sobre el programa de festes de Palma n’és un exemple) per dividir les classes populars amb missatges de whatsapp i memes a les xarxes socials que propaguen un discurs d’odi intolerable, però que connecta amb el malestar de molta gent. Un malestar generat no perquè les esquerres estatals o perifèriques no tenguem «una idea clara d’Espanya», sinó perquè la crisi i sobretot les mesures d’austeritat han fet que la precarietat d’amples capes de la població hagin tornat cròniques.
Curiosament, ni VOX, ni PP, ni Cs no qüestionen cap d’aquestes mesures (com per exemple el rescat bancari) sinó al contrari: volen desmontar els «txiringuitos» que queden, com les Comunitats Autònomes (que són les que gestionen el que resta d’ «estat del benestar») o les polítiques de lluita contra la violència masclista. De fet, en bravegen als desayunos que l’oligarquia de l’IBEX35 organitza amb la premsa madrilenya, entre riures i aplaudiments i sobretot el suport econòmic de qui reu profit d’aquest estat de crisi permanent.
I així i tot, com vos deia, ens marquen el pas. La darrera gran jugada de la dreta fa referència al tauler de joc político-electoral. Ja fa unes setmanes que Casado va afirmar animat per l’expresident de les armes de destrucció massiva que «el PP és el centre, VOX la dreta i C’s l’esquerra». La resta, és a dir, el conjunt de les esquerres, són absolutament prescindibles des d’aquest plantejament, que per molt demagògic i fins i tot infantil que sembli, està molt ben parit. Cap dels altres -ni VOX ni C’s- no els ha desmentit: ja els hi va bé.
Els vots no són de ningú, ni tan sols de VOX, però objectivament en aquest moment els que estan mobilitzats són els votants de la dreta, mentre les esquerres es miren el dit quan encara no han acabat d’apuntar a la lluna. Encara no és tard per reaccionar-hi. I més enllà de les eleccions del maig, necessitem que les esquerres tornin a fer somiar la gent, sense deixar de tenir els peus a terra.
