Introducció.

En una de les seues Intervencions (em referesc al seu llibre publicat en 2002 per l’editorial el far), Joan López esmenta dues cites que ens aclareixen la seua postura en la teoria i praxi política. Una, que recull l’ideal democràtic clàssic de Pèricles: “Els nostres ciutadans es preocupen per igual dels afers particulars que dels públics, i en altres que es dediquen a llurs oficis particulars es troba una idea suficient de la política. Perquè som els únics  que tenim el qui no pren part en els afers públics, no per un tranquil, sinó per un inútil”. L’altra es refereix al filòsof López Aranguren en el seu llibre Ètica i política: “L’home és constitutivament polític i l’únic que aconsegueix amb la seva abstenció és continuar essent polític, només que d’una manera diferent. En realitat, l’home apolític, opera políticament: ja sigui ‘deixant fer’, ja sigui des de fora, en un grup de pressió, sense assumir responsabilitats”.

            En Joan López va ser un ciutadà actiu, va operar políticament de forma activa i va prendre part dels afers públics en totes les etapes de la seva vida i no només quan va exercir un càrrec institucional. Així, m’he permès resumir en tres parts el que consider podrien ser aquestes etapes: 1. Presa de consciència i compromís cultural i polític, que aniria des de la seva etapa universitària fins  a les primeres eleccions locals del 1979. 2. De la lluita social a la praxi institucional, del 79 en què és elegit Conseller del Consell Insular de Menorca fins al 1992 que presenta la seua renúncia al Consell i al Parlament de les Illes Balears. I 3. A la recerca d’una hegemonia popular,  des de la seua renúncia als càrrecs institucionals fins a la seua mort i que es caracteritzaria per múltiples intervencions en actes públics, en xerrades i participacions en organismes diversos.

Gramsci, un referent ideològic.

De tothom és conegut el bagatge cultural, intel·lectual, filosòfic i polític den Joan López. Però sens dubte, una de les lectures que li va influir d’una manera més decisiva, tant en la teoria com en la praxi política i social, va ser la d’Antonio Gramsci. 

Gramsci,  filòsof i teòric marxista, sociòleg, polític i periodista italià, va ser cofundador del Partit Comunista Italià el 1921. Empresonat pel règim feixista de Mussolini el 1926, en la seua reclusió escriu els seus Quaderns de la presó que contenen el seu corpus teòric, filosòfic i polític. 

De Gramsci agafarà, entre altres, conceptes com hegemonia cultural, entesa com el conjunt d’idees, doctrines i creences d’un grup social dominant; el concepte nacional-popular aplicable tant a la literatura popular com a la noció de poble entesa com a expressió coherent i organitzada; el paper dels intel·lectuals com d’Inter mediadors entre una cultura moderna, laica i científica i els nuclis del bon sentit que hi ha en la contradictòria cultura popular; l’intel·lectual orgànic, aquell que exerceix la funció de direcció intel·lectual i moral d’un grup; i el concepte de consciència de classe, per a “construir un bloc intel·lectual i moral que faci políticament possible un progrés intel·lectual de la massa i no només d’escassos grups intel·lectuals”.

1. Presa de consciència i compromís cultural i polític.

Per a en Joan López, cultura i política, política i cultura estan estretament lligats, no s’entén l’una sense l’altra. Com diria Rafel Ribó - amb qui Joan López compartia amistat i molts dels plantejaments d’Iniciativa per Catalunya - en un dels diversos homenatges que se li reteren en motiu de la seua mort, Les batalles polítiques es guanyen o es perden en el camp de la cultura. 

La presa de consciència de pertinença a una llengua i una cultura més enllà de la nostra illa es duu a terme a València en els primers anys d’estudis universitaris de filologia entre el 69 i el 71. Dirà “Aquí parlen una llengua que jo entenc i me n’adon de la catalanitat dels Països Catalans... A València se me desperta a mi la consciència de país”. Coincidència o no, allà va conèixer un altre ciutadellenc, en Joan Manuel Casasnovas, en Manu, que llavors ja militava en el Partit Comunista del País Valencià, cosa que en Joan ignorava en aquell moment.

Volia estudiar filologia romànica, especialitat que només es feia a Barcelona, així que, acabats els dos cursos comuns a València es matricula a la Universitat Central de Barcelona on acabarà la llicenciatura en l’especialitat de Filologia Catalana.

La vida cultural i política és intensa a la Barcelona de la primera meitat dels anys 70 del segle passat. Una universitat polititzada als finals del franquisme, una activitat cultural on era difícil destriar què era cultura i què era política, la nova cançó, activitat teatral alternativa, els moviments sindicals, les associacions de veïns, els moviments de mestres i d’altres professionals... i el català present sempre. I l’assassinat de Puig Antich i la forta oposició al franquisme. I ell viu també aquest ambient a pisos d’estudiants menorquins inquiets i catalans pròxims a ideologies d’esquerres i catalanistes com el PSUC, el partit dels comunistes catalans i el PSAN, partit socialista d’alliberament nacional. En Joan i jo en vam compartir alguns d’aquests pisos a Barcelona. D’aquest ambient a la seua estada allà sorgeix la seua consciència política.

I l’agost del 74 se’n va a la Universitat Catalana d’Estiu (No me’n puc estar de dir que també allà hi vam anar tots dos junts) a Prades de Conflent, a la Catalunya francesa, amb passaport i tot. Prop de Perpinyà on el “progres” hi anaven a veure pel·lícules prohibides a Espanya , especialment pel·lícules “verdes”. Era de les primeres edicions que es celebraven, crec que la quarta, catalanista, amb representació de les diverses forces polítiques, renovadora, antifranquista, culta...

Però aquest compromís cultural i polític d’estudiant a Barcelona ho era també a Ciutadella. Durant les vacances era un activista cultural... i polític en el sentit ample que sempre li va donar. Així, participava o empenyia activitats culturals especialment en l’àmbit teatral: el Macrocosmos, un Muntatge poètic, la 1a Setmana de teatre i, part damunt de tot, la representació a Menorca d’El retaule del Flautista el 1973 amb el gran ressò popular que va tenir. Tot tenia aquest doble vessant de militància cultural i militància política; els textos de Neruda, Bertold Brecht, Espriu, Miguel Hernández i la crítica al poder polític. Jo crec que a ell li inspirava  La Barraca de García Lorca, aquell grup de teatre universitari de caràcter ambulant i orientació popular. En una publicació de l’Associació d’Escriptors de Llengua Catalana (2005) titulada La dramatúrgia al Països Catalans, Joan López dirà: “El teatre és la metàfora de la política”.

I tota aquesta activitat va ser possible gràcies a un col·lectiu que aglutinava a Menorca i especialment a Ciutadella, estudiants universitaris i joves treballadors amb una sinèrgia que ja duia a la pràctica de manera quasi inconscient aquella aliança de les forces del treball i de la cultura de clares ressonàncies gramscianes.

Acabats els estudis universitaris el juny del 74, torna uns mesos a Menorca on  imparteix uns primers cursos de català i ja s’involucra en les activitats culturals i sociopolítiques  amb els sectors més actius de l’oposició al franquisme. Llavors ja rebia correspondència clandestina “amb la falç i el martell”, especialment provinent del PSUC, el periòdic Treball i la revista teòrica Nous Horitzons en la que ell col·laborarà més tard amb el número 47-48 de 1978 en el monogràfic Fet nacional i Països Catalans. Fins que el febrer del 75 s’incorpora al Servei Militar a Ceuta. D’allà estant, morirà en General Franco.

Durant aquest temps, a Menorca, l’activitat cultural, associativa i política bullia. El 26 de gener de 1976 es constitueix l’ Assemblea Democràtica de Menorca que agrupa els segments socials més actius de l’oposició al franquisme. L’Assemblea té els seus antecedents en la Junta Democràtica de Menorca, constituïda un any abans integrada bàsicament pel PCE, CC.OO. i diversos independents. Posteriorment, s’hi aniran incorporant el Moviment Socialista de Menorca, el Partit del Treball d’Espanya, Associacions de veïns, persones vinculades a Cristians pel Socialisme, del Moviment Escolta i militants feministes. 

Just acabada la mili el més de març d’aquell 1976, amb només 24 anys, en Joan López s’incorpora com independent a l’Assemblea Democràtica on se li encarrega de representar-la a l’homenatge que els mallorquins organitzen al sindicalista i socialista Llorenç Bisbal aquell mateix estiu. Allà parlarà de la solidaritat de les classes populars, de la germanor entre menorquins i mallorquins durant la guerra civil, dels greuges històrics de la Diputació Provincial envers els menorquins i de la necessitat de l’autonomia de les illes  com a sistema més just i democràtic per al futur que s’albirava.

En el fervor socials, cultural i polític d’aquells anys 75-76-77-78 esdevé el Congrés de Cultura Catalana, ja s’ha creat l’Obra Cultural Balear a Menorca i el sindicat CC.OO., es posa en marxa la Coordinadora per a la Defensa del Territori (CDT), es crea el GOB Menorca, es duen a terme les campanyes “salvem s’Albufera” i les manifestacions en defensa de la platja de Macarella... Amb tots aquests esdeveniments hi tenen una participació activa destacats membres de Partit Comunista d’Espanya, en la clandestinitat primer i legalitzat després el 77: l’andalús-menorquí Antonio Casero, germà polític den López,  el mestre mallorquí Miquel Vanrell, incansable activista cultural, el lingüista i professor Ignasi Mascaró (impulsor de la CDT), Matilde Gomila i tants d’altres. En Joan López de ben prest hi simpatitza, comparteix les mateixes idees i acaba per afilar-se al Partit el febrer del 79 de la mà del mateix Mascaró i del que ja en formaven part els companys de Ciutadella, en Manu Casasnovas, en Gustau Juan, el sindicalista Silve Pons, home pont entre els joves afiliats i els militants històrics, i jo mateix que provenia del PSUC. 

El pluralisme polític que aportava l’Assemblea Democràtica de Menorca va propiciar que a les eleccions generals de 1977 es presentàs una candidatura al Senat de totes les forces de centre-esquerre, excepte el PSOE que va presentar candidatura pròpia, amb la persona d’Antoni Anglada, l’Antuán, candidatura en què en Joan López va participar activament, malgrat l’escó fou finalment per Guillermo de Oliver d’UCD per una escassa diferència de 144 vots.

L’Assemblea Autonòmica de Menorca, constituïda el 18 de juliol d’aquell any 1977 a Ciutadella per les forces polítiques signants del Pacte del Toro (Alianza Popular, Moviment Socialista de Menorca, Partit Comunista, Partit Socialista Obrer Espanyol, Unió de Centre Democràtic i Unió Democràtica de les Illes Balears) i amb l’objectiu d’avançar cap a l’autonomia de les Illes Balears, va decidir encarregar a Joan López un informe sobre  l’oficialitat del Català. 

El 6 de desembre de 1978 s’aprovaria la Constitució Espanyola.

2. De la lluita social a la praxi institucional.

Després del compromís assumit en la lluita cultural, social i política en la línia d’aquell lema de Llibertat, Amnistia, Estatut d’Autonomia, el pas den Joan López a la política institucional va venir d’una forma gairebé automàtica. 

Les primeres eleccions locals

Encara sense Estatut d’Autonomia i amb un Règim Preautonòmic de les Balears es convoquen eleccions municipals a principis del 79. La Llei d’eleccions locals crea la figura del Consell de Menorca que permetrà que simultàniament es celebrin dues eleccions, als ajuntaments i al Consell. 

Joan López encapçala la llista del PCIB-PCE al Consell amb un programa econòmic i cultural i amb una referència especial a l’Autonomia. Dirà expressament el Programa: Crear les condicions de vida del nostre present i futur, vol dir Autonomia i L’Autonomia no pot dividir el poble treballador. És important destacar que la idea de creació de la institució que va organitza aquesta jornada d’avui, l’Institut Menorquí d’Estudis, ja estava recollida en el programa electoral del Partit Comunista amb que es presentava en Joan López a les eleccions; diu literalment el Programa: “...la necessària creació d’un Institut Menorquí d’Estudis que vetli i impulsi la nostra cultura, etc.”. López aconsegueix sortir elegit Conseller.

Així, es va constituir el Consell Insular de Menorca que, d’acord amb la Llei de Bases de Règim local encara vigent, tots els Consellers havien d’assumir delegacions del President, que fou Francesc Tutzó d’UCD. Dirà Joan López en una conferència  pronunciada al Cercle Artístic el febrer del 2003: “Què podia ‘delegar’ Francesc Tutzó al comunista Joan López Casasnovas  una volta els altres ja s’havien repartit en negociacions bilaterals les escasses competències  que en aquella etapa preautonòmica  gestionaria el Consell...? “. La proposta va venir del mateix Partit, Casero, Vanrell i el mateix López van proposar una Conselleria de Normalització Lingüística i Investigació del Consell Insular de Menorca que, en paraules seues, tenia el nom més llarg que els seus escassos pressuposts, i que resultaria ser la primera en tot l’àmbit del territoris de parla catalana. 

En una entrevista realitzada per l’historiador Miquel López Gual el 7 d’octubre de 2021, en Joan López defineix la seva proposta: El meu objectiu, des d’una consciència política comunista, era lligar la cultura amb el món obrer, conscient de què, si el món obrer no assumia els postulats, els objectius d’una revolta cultural en relació a l’hegemonia social que tenia el bloc conservador d’aquesta illa més enllà del mite republicà, llavors no hi havia canvi polític possible”.

Amb aquesta Conselleria, en Joan López es va proposar dos objectius bàsics en l’àmbit de la llengua: treballar per la normalització de l’ús social del català a favor de la cultura popular i la introducció de la llengua catalana en els plans educatius de l’escola menorquina. I en l’àmbit de la investigació,  “intentar posar en marxa una entitat pública que permetés encetar una via autònoma de participació democràtica, compromesa i a l’hora crítica amb la societat menorquina, gestionada pels mateixos “científics” (“treballadors de la cultura”) en el marc jurídic i pressupostari de les institucions democràtiques. Fou la llavor que set anys més tard donaria l’Institut Menorquí d’Estudis, una entitat que avui té un ben guanyat prestigi”, dirà textualment Joan López en la conferència al Cercle Artístic citada més amunt.

Comença la tasca de normalització lingüística amb campanyes com la sol·licitud de traducció del nom propi de persona (l’antropònim) del castellà al català al Registre Civil, la publicació de treballs i estudis com La llengua del menorquins de Mn. Josep Salord Farnès o Enquesta sociolingüística als maonesos d’Ignasi Mascaró o la divulgació d’aquell Quadern Escolar de color groc amb les quatre barres vermelles, l’escut de Menorca i el lema Per la normalització lingüística.

Són destacables les publicacions de material escolar com el Llibre de lectures menorquines, una eina excel·lent per al coneixement de la nostra literatura, amb textos i propostes de treball. També el Folklore menorquí, un recull per a les primeres edats amb rondalles, llegendes, refranys, jocs i cançons elaborat per un equip de treball format bàsicament per mestres d’educació Infantil. 

D’altra banda des de la Conselleria, Joan López ençata una col·lecció de fulletons que amb el nom de Publicacions menorquines abasten temes tan diversos com La radiació solar total rebuda a Menorca d’Agustí Jansà, Rallant en Pla de Borja Moll o Filosofía y lenguaje catalán de Ramón Sánchez Ramón.

El desembre de 1980, a proposta seua, el Consell Insular aprova declarar la festa de Sant Antoni, el 17 de gener, com a Diada Nacional del Poble de Menorca.

El Consell General Interinsular crea la Comissió del Onze per a redactar un Avantprojecte d’Estatut de les Illes Balears. El PCIB hi és representat amb l’advocat mallorquí Ignasi Ribas i en Joan López hi figurarà com a substitut. Tenien com a referència un document elaborat pel Comitè de les Illes del Partit Comunista d’Espanya titulat Bases per un avantprojecte d’Estatut d’Autonomia de les Illes editat el 1977 en català i castellà.

L’estiu del 1981 es produeix la gran crisi interna del Partit Comunista d’Espanya: l’enfrontament entre la vella guàrdia retornada de l’exterior i els joves renovadors que defensen, a través de l’eurocomunisme, la via democràtica al socialisme; la crisi interna del PSUC a Catalunya; a les Illes, la batalla per una major autonomia del PCIB respecte del PCE a l’estil del que proposen el comunistes del País Basc que foren sancionats... El posicionament del Comitè de Menorca del PCIB amb les tesis dels renovadors duu com a conseqüència a principis del 82 la sortida i expulsió a la pràctica de la direcció i càrrecs rellevats del partit i amb ells en Joan López. A partir d’aquí, no tornarà a militar més amb cap altre partit polític.

Joan López Conseller de Cultura, Educació i Esports del Consell Insular de Menorca i Diputat al Parlament de les Illes Balears.

Ja amb l’Estatut d’Autonomia aprovat l’1 de març de 1983 es convoquen eleccions municipals i autonòmiques. En Joan López amb bona part del militants que havien sortit del PCIB fan un aliança electoral amb el Partit Socialista de Menorca i amb el nom d’Agrupament d’Esquerres-PSM aconsegueixen dos Consellers al Consell Insular de Menorca (que seran a la vegada Diputats al Parlament de les Illes Balears): el mateix López i Joan Pons Moll que serà molt prest substituït per Ramon Orfila.

Juntament amb els cinc Consellers del PSOE formen la majoria d’esquerres que governarà el Consell Insular de Menorca sota la presidència del socialista Tirso Pons i amb la Vicepresidència del propi López que a la vegada serà nomenat Conseller de Cultura, Educació i Esports.

Des d’aquesta Conselleria continua amb la tasca de normalització lingüística iniciada en l’etapa anterior. El 1983 crea el Servei d’Assessorament Lingüístic (SAL). El seu programa comença en primer lloc amb una campanya de conscienciació de la importància de mantenir viva la llengua catalana. Continua amb una etapa de formació en què es fan cursos de català tant per a adults com per a funcionaris de l’administració. Posteriorment es posa en marxa un servei per a la correcció de textos breus. El 1987 s’aprova una Normativa reguladora de les llengües oficials al Consell Insular de Menorca.

El 1985, a iniciativa seua es crea el Servei Insular de Biblioteques i  la Xarxa de Biblioteques de Menorca amb l’objectiu de fomentar l’hàbit de la lectura en la població en general.

En l’àmbit de l’educació, a part dels cursos de català, té una iniciativa molt important: el foment de l’Educació Física a les escoles amb la incorporació de professors titulats en aquesta especialitat. Fins llavors, si hi havia professors eren monitors o entrenadors d’equips esportius. També dona suport a les Escoles d’Estiu per a Ensenyants que organitza l’STEM o el Moviment de Renovació Pedagògica. I la creació del Conservatori de Música propi a Menorca.

Promociona l’esport base planificant inversions en instal·lacions esportives i programes d’Educació física a les escoles en col·laboració amb els Ajuntaments i el Ministeri.

Crea un grup d’assessors d’Arts Plàstiques  per tal que l’adquisició de patrimoni per part del Consell es faci amb criteris tècnics i no de manera improvisada o clientelar. També crea una plaça d’arqueòleg que serà l’inici del Servei d’Arqueologia del Consell.

Posa en marxa una comissió tècnica formada per historiadors perquè elaborin un estudi sobre la bandera de l’illa de Menorca que el Consell Insular aprovà el 14 de novembre de 1983.

Aquest mateix any 1983 crea les Aules de Teatre amb un conveni entre el Consell i diversos ajuntaments de Menorca.

Com ja s’ha fet menció anteriorment, responent a una antiga aspiració  d’amplis sectors de la societat menorquina, el Ple del Consell Insular de Menorca aprova  11 de novembre de 1986 el Projecte d’Estatuts de l’Institut Menorquí d’Estudis.

També donà suport a l’Associació Mussol per tal de poder instal·lar un repetidor perquè a tota Menorca es pogués rebre la televisió catalana TV3.

Com a Diputat del Parlament, el 1986 fou ponent de la Llei de Normalització Lingüística de les Illes Balears.

L’any 1987, amb motiu del 7è centenari de la Conquesta de Menorca organitza una sèrie d’actes per posar de manifest la catalanitat de la llengua i les arrels històriques del país. 

En les eleccions generals de 1986 es presenta de candidat al Senat amb una coalició d’Esquerra Unida (l’hereva del PCE) i el PSM. López no aconseguirà l’escó però aquesta coalició es constituirà com Entesa de l’Esquerra de Menorca, futura plataforma electoral en les dues properes eleccions.

En la convocatòria del Referèndum per la permanència d’Espanya a l’OTAN de març del 86, Joan López s’involucra personalment en la campanya en contra.

En 1987 es convoquen novament eleccions municipals i autonòmiques.  Joan López es presenta amb  Ramon Orfila per l’Entesa de l’Esquerra de Menorca. Les eleccions les torna a guanyar l’esquerra i continua el pacte de govern, aquesta vegada PSOE-EEM amb en Tirso Pons novament com a President.

El tema territorial va estar present ja des de la transició però a finals dels anys 80 hi va haver una important mobilització de la societat menorquina en defensa de les Àrees Naturals d’Especial Interès, les  ANEIs. Es tractava de delimitar quines serien les àrees que contemplaria la Llei d’Espais Naturals de les Illes balears que s’aprovaria el 1991 per part del Parlament.  La Comissió d’urbanisme del Consell va ser un lloc de debat intens i també de desavinences entre els diferents partits i probablement també entre diferents sectors d’un mateix partit a nivell de Menorca.

Aquestes desavinences van ser prou importants com que fos un motiu, probablement no l’únic, que propiciàs la sortida de l’Entesa de l’Esquerra de Menorca del govern del Consell.

En les següents eleccions del 1991, en López torna liderar l’EEM amb un darrer esforç per salvar la coalició però ja s’albirava la seva renúncia que es formalitzaria el 22 de setembre de 1992. Fou substituït per Bosco Gomila també del PSM amb la qual cosa EU quedarà sense representació al Consell. En poques setmanes, els dos partits se separen.

L’activitat den Joan López com a Diputat al Parlament de les Illes Balears és objecte d’una altra ponència.

3. A la recerca d’una hegemonia popular.

El 1992 López deixa la política institucional i es reincorpora a la seva tasca docent a l’Institut Josep M. Quadrado de Ciutadella. Però, com deia al començament en fer referència a la cita que en fa de Pèricles, ell pren part també dels afers públics en aquesta etapa i durant tota  la seva jubilació. He titulat així aquest apartat perquè entenc que en ell cercava, o era cercat, per moviments socials de base, per col·lectius que connectaven amb el sentir popular inquiet i amb qui volia exercir un cert mestratge alhora que n’aprenia d’ells. Aquest era el seu compromís polític i social com a veritable intel·lectual orgànic a la recerca de l’hegemonia de les classes populars.

Al seu llibre Intervencions ja esmentat, recull  la seua activitat pública entre els anys 1996 i 2001. Com a mostra, podem destacar algunes de les seues intervencions:  Una ponència titulada L’Assemblea Democràtica de Menorca presentada al Simposi 25 anys”La transició a les illes Balears” organitzat a Palma pel l’Institut d’Estudis Baleàrics el 1996. Un text llegit en un acte al cementeri de Sant Lluís el 1997 on fou enterrada Sofía Sintes Rosa, històrica militant del Partit Comunista. O una xerrada  a Sant Joan de Missa a Ciutadella a una Trobada del Moviment Scout Catòlic del Països Catalans el 1999 sota el títol Des de l’eix “país”.

En Joan López era molt respectat també pels sindicats tant CC.OO. com UGT com la CGT d’orientació anarquista i el requerien perquè participàs en actes que aquests organitzaven. El febrer del 2012 el conviden a col·laborar amb una ponència a les VI Jornades de Normalització Lingüística i Ensenyament  organitzades per les Federacions d’Ensenyament de CC.OO. de Catalunya, el País Valencià i les Illes Balears que tenen lloc a Eivissa. Amb la CGT participa en diversos actes que organitza cada any en memòria de tres ciutadellenc assassinats a Mauthausen; també a la col·locació de les stolpersteine (pedres de la memòria) dedicades a ells el 2018. 

            La participació de Joan López en aquests actes de Ciutadella, juntament amb la publicació dels llibres UN MALSON. Viatge de Juan Rodríguez Niebla per les presons de Franco el 2015 i Menorquins a Mauthausen amb M.A. Limón i Xicu Lluy el 2009, són una mostra del seu compromís amb la Memòria històrica.

            En aquesta mateixa línia de recuperació de la memòria i també del seu compromís republicà, es requerit en diverses ocasions per a participar als actes en commemoració de la II República i d'homenatge als republicans menorquins que van viure les angúnies de la guerra incivil i els patiments de la duríssima repressió franquista, organitzats per Esquerra de Menorca-Esquerra Unida al cementeri de Maó. Hi participa fins el 14 d’abril de 2003 en què s’hi nega cansat d’anar al cementeri i que no se celebri amb la solemnitat i dignitat que toca. I critica el Pacte de Progrés perquè no ha estat capaç de fer-ho. Amb Esquerra de Menorca-EU o organismes afins hi col·labora en diverses ocasions, com el cas del Fòrum Ciutadà a l’Ajuntament de Ciutadella  o assessorant o assistint a assemblees de la formació.

            Preocupat per la cosa pública i una mica abans de època del Govern Matas, juntament amb altres companys i coneguts de Ciutadella, munten el 2002 una entitat que legalitzen com a sòcio-cultural amb el nom d’Illa espai per a reflexionar sobre temes d’actualitat i crear opinió tot publicant periòdicament les seues reflexions al diari Menorca. Són tractats temes com la carretera general, els molins de vent, l’ampliació de l’aeroport... alhora que feien un seguiment de les actuacions municipals. Va durà aproximadament fins al 2007.

            Aquestes activitats cívico-polítiques no li impedeixen però col·laborar amb ens dependents  de les pròpies administracions autonòmiques. Així, durant els dos Pactes de Progrés que governen les Illes forma part del Consell Social de la Llengua de les Illes Balears que el 2009 aprovarà el Pla General de Normalització Lingüística. També col·labora amb el Consell Insular de Menorca com a membre de la Comissió Assessora de Cultura Popular del 2002 al final dels seus dies i essent President del Consell Científic de l’Agència Menorca Reserva de la Biosfera del 2015 al 2020.

            En Joan López  no és un activista dels moviments populars de base però es requerit per ells, com he esmentat més amunt, s’hi atraca i hi simpatitza. Així, el 2012 participa en un acte a Maó Contra la indiferència organitzat pel 15M. El 2013 col·labora en un altre  contra la Llei Mordassa organitzat també pel 15M i la Plataforma dels Afectats per la Hipoteca . O en una concentració en solidaritat amb els directors d’institut sancionats pel Govern Bauzà i organitzat per una associació d’alumnes. És de remarcar que en aquest acte celebrat al carrer, en Joan López imparteix una lliçó sobre Gramsci.

Arran dels esdeveniments del Procés a Catalunya, el 2017 hi ha diverses manifestacions espontànies a Maó i un grup d’assistents veu la necessitat d’organitzar-se i coordinar respostes. Així neix un col·lectiu denominat Menorca per la Democràcia que es defineix com un moviment ciutadà amb tres principis fonamentals: La llibertat dels presos polítics, La defensa de la democràcia  i El dret d’autodeterminació dels pobles. S’organitzen recollida de firmes, repartiment de fulletons, actes i concentracions i un cicle de conferències. En Joan López fa una intervenció  a una concentració a la Plaça del Carme de Maó pel dret a decidir, el setembre del 2017. I el novembre en fa una altra en una concentració per la llibertat dels presos polítics. També dins el cicle de conferències presenta Javier Pérez Royo, Catedràtic de Dret Constitucional. Finalment, l’octubre del 2019 fa una intervenció a la Plaça des Born de Ciutadella en contra de la sentència del Procés.

Cloenda

Joan López va ser un home bo, un polític honest compromès amb la seva terra i la seva gent, que cercava en les arrels del seu poble l’impuls transformador que li fes justícia i l’encaminàs cap a la llibertat. Cultivem la seua memòria.

                                         Andreu Bosch, Ciutadella,  8 juliol/4 novembre 2023